divendres, 11 de setembre del 2009

Qüestió de sexe?

De tant en tant torna a sortir el debat sobre la prostitució, i els mitjans de comunicació solen tractar-lo amb una forta càrrega moral. La nostra societat, com moltes d’altres, solem tractar el tema amb molt de cinisme. Al nostre país es feia la vista grossa en temps del franquisme, perquè potser alguns dels seus usuaris ho tenia com a una activitat no “declarada” i el més segur és que avui passi alguna cosa semblant. La literatura ha posat això d’”anar de putes” com una cosa molt “progre”. I no és això. Les coses tampoc han canviat gaire, no sé quin tipus de persona (homes i dones) fan servir aquest tipus de serveis sexuals, el que està clar és que existeix i que es tracta, com diuen, de la “professió” més antiga del món. Però, per què no és considerada una professió?. Hi ha alguns elements objectius, des del meu parer, que ho fan evidents: no hi ha cap mena de regulació contractual, el que implica la proliferació de xarxes mafioses al marge de tota llei; no hi ha control sanitari, el que suposa una greu irresponsabilitat sanitària per a la població (perquè no sabem qui practica sexe en aquests llocs!); també és una font de frau fiscal, és una “activitat” remunerada que s’escapa del control de l’administració; els seus “treballadors” i “treballadores” no tenen alguns dels elementals drets socials com tenim al resta. Per aquestes, i per altres raons, aquesta és una activitat comercial no considerada “professional”. Després ve la picaresca i fins i tot l’esclavitud d’algunes d’aquestes persones. Però la qüestió de fons sempre acaba sent moral. El sexe és immoral?. I no crec que les coses siguin tant senzilles. Les persones que, voluntàriament, fan del seu cos un modus vivendi, és a dir, venen sexe a canvi de diners, només es diferencien de la resta dels mortals pel fet de que demanen un preu en diners (o en espècies), altres demanen béns menys materials i aquesta és la qüestió: sexe a canvi de diners. Pura ètica!. Després es compliquen les coses: persones obligades a prostituir-se a la força, aquí és on hauria d’entrar la policia, però en el marc del desenvolupament voluntari d’aquesta “professió” s’ha d’actuar en el marc de les relacions laborals, després, si hi ha delicte, ja es veurà: és a dir, formació, prevenció, un marc de relacions laborals amb negociació col·lectiva inclosa i un llarg etcètera. La qüestió, al meu parer, és que les persones que vénen el seu cos a canvi d’una gratificació han de poder tenir la seguretat de que no les maltractaran, les explotaran, les violaran, les robaran, les denigraran, com qualsevol altre persona treballadora. Si hi ha delicte ha d’actuar la justícia. Ens hem de desprendre del cinisme de criticar una activitat que, pel que es veu, utilitza molta gent, no seria la primera vegada que es troben personatges il·lustres de tota mena utilitzant serveis privats, mireu el cas d’en Berlusconi, tot un president d’un país, o el cas d’alguns ex ministres i en fi, de tota condició social i moral. Per tant, la prostitució s’ha de regularitzar amb garanties per les persones que la practiquen i també per les persones usuàries. Perseguir la “cutreria” de carretera, les màfies i dignificar una cosa que, malgrat molts i moltes no vulguin sentir-ne parlar, existeix i existirà tota la vida, perquè el sexe, a part de ser encara un tabú, és un negoci que en la clandestinitat només alimenta l’esclavitud.
La pornografia és una cosa ben diferent i si és amb menors només queda l’acció contundent de la policia. I per acabar, la prostitució no és només cosa de dones, i això ho tenim encara molt ficat a dins. Si un home va amb moltes dones és molt mascle, si ho fa una dona és molt “p”. En fi, que ens queda encara molt per desprendre’ns de les velles càrregues morals cristianes.