Quan vaig començar a estudiar filosofía, feia anys que m’agradava escriure poemes. De fet, fins i tot vaig publicar-ne un en una revista que ara ja és historia. Una de les primeres coses que t’ensenyen és el sentit d’aquesta (per a mi) bonica paraula: filosofía. Et diuen que és l’amor per la saviesa, pel coneixement. Quelcom que serveix per a tot i per a no res, però sobretot per intentar expicar, amb tots els coneixements possibles, el paper que l’home (la raça humana) ocupa en la naturalesa, és a dir, quins són els principis (generals i fonamentals) que ens relacionen, com a éssers humans, amb el pensament, l’acció i la realitat que ens envolta. Tot això té a veure amb l’estètica, l’epistemologia, l’ètica i la metafísica. És, en realitat, un mètode i la mare de totes les disciplines i ciències conegudes.
L’arxivística, paraula d’un encant inqüestionable, té també molt a veure amb la filosofía, amb el coneixement, amb l’ètica i la metafísica. Té, com sabeu, com objete, l’estudi de la conservació i organització dels documents i de la informació, en qualsevol tipus de suport, i estudia els principis i procediments metodològics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicación dels documents d’arxiu amb (una frase que sempre m’ha semblat pura poesía): “l’objectiu de preservar el testimoni dels drets, els interessos i la memoria de les persones”. Sóc de la opinió que filosofía i arxivística encaixen perfectament. Com podem buscar la raó dels pensaments i de les activitats humanes, com les podem entendre sense els arxius?, com podem preservar, amb ética i coherencia, el rastre, les petjades humanes, que amb més o menys encert dibuixen les nostres societats, sense els arxius?, com podem no generar pensament crític des de la memoria i l’eficaç tractament de la informació sense els arxius?
A mi, tot plegat, em sembla fascinant. No us ho sembla a vosaltres també?
