A propòsit de l’acte celebrat a París la setmana passada davant de l'imminent adveniment d’un partit d’esquerra a França.No comparteixo l’argument de que el gran repte de l’esquerra europea consisteix en poder governar de manera més àmplia i efectiva possible la globalització. Des del meu punt de vista, avui és molt més important saber explicar què és ser d’esquerres, sense que ningú se li posin els pèls de punta, i sobretot saber diferenciar-se de les dretes, centrades o no, dels socialdemòcrates, dels laboralistes, etc.
Itàlia, el Regne Unit, França, Espanya o Alemanya, D’Alema, Blair, Jospin, Clinton, Schröder, Merkel, Zapatero, etc. no han fet més que contribuir a fer més fosc l’espai de poques llums que li queda a l’esquerra europea.
A Espanya tenim el dramàtic exemple d’IU, que exemplifica en quines circumstàncies es troba l’esquerra del nostre país (des del punt de vista del fracàs organitzatiu i del fracàs democràtic en aplicar una Llei electoral injusta). I no parlem de les pseudo-ofertes d’esquerres que valdria la pena que s’ho fessin mirar, en el sentit de que fossin conscients de què aporten o no al conjunt de les esquerres.
Per continuar amb aquest argument, tampoc la tercera via del New Labor al Regne Unit, o l’anomenada esquerra plural (dividia en dos) del PSF no han estat més que un intent fallit pel control del poder. Per no parlar del PRD mexicà, la Die Grunen-Bundris’90 a Alemanya o l’Aliança Democràtica a Finlàndia.
En realitat, molts dels plantejaments teòrics de l’esquerra més tradicional s’han anat modernitzant gràcies al discurs d’algunes ONG’s i del sindicalisme de classe.
Governar no vol dir acceptar caure en la temptació del populisme, això té un altre nom. S’han de buscar fórmules alternatives al govern de les idees on els ciutadans i ciutadanes d’esquerres se sentin representats amb accions possibles i útils dels qui diuen que els representen. A això contribueix positivament la forma en com actua l’esquerra i els gestos per a fer-se entendre davant d’una immensa majoria plural i heterogènia de la ciutadania que és també l’espectre d’una gran base social que dóna legitimitat als actes d’esquerra organitzats.
L’esquerra ha perdut el nord i ha perdut l’element diferenciador amb la dreta. Avui la dreta, la més moderada i també la que no, s’ha apoderat del discurs de l’esquerra.
En els anys 70, el SPD alemany va renunciar al marxisme, avui Lafontaine el vol tornar a recuperar. La suma, des de les diferències, és la única solució que tenim avui per a contrarestar la força imparable dels neoliberals i de la dreta que alimenta al pitjor dels capitalismes possibles.
La pràctica ens demostra que si es vol destruir a l’esquerra només cal deixar-la governar. Més endavant explicaré per què opino d’aquesta manera.
Una premissa fonamental: s’han de complir els compromisos adquirits amb la ciutadania.
La corrupció política és un mal que governa en la nostra societat (afortunadament no afecta a tothom per igual, però sí que hi ha desentiment que es desprèn de la classe política corrupta que esquitxa als honestos igual que als deshonestos), això fa que els electors i electores siguin desconfiats amb la classe política en general i amb el poder en concret.
Marx és avui més actual que la majoria dels ideòlegs neoliberals de moda i tot un encert en la visió sobre els perills de la concentració de capitals, sobre la praxis imperialista o sobre la internalització del capital financer sense regles ni control.
Comparteixo que l’economia ha de ser pública i ha de ser controlada democràticament, aquesta hauria de ser una llei d’obligat compliment. Els treballadors i treballadores hem de poder participar, com a dret inexcusable, del capital de l’empresa on treballem. Això ja ho dit en altres ocasions, encara que sé que ningú no m’ha escoltat. I, francament, no veig res d’això en els partits anomenats d’esquerres, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa ni enlloc.
Qui fa avui la lluita contra les injustícies socials?, contra la pobresa?, contra les desigualtats?, contra els baixos salaris?, contra els acomiadaments sense drets?, contra la fiscalitat?, qui dóna solucions reals i possibles als problemes de les persones?, doncs sí, efectivament, no són els partits polítics dits d’esquerres sinó el sindicalisme.
La gent vol solucions. No podem fer cas dels cants de sirenes que prometen molt i ens treuen més, és l’esquerra qui s’ha de reorganitzar, és l’esquerra qui s’ha de reconstruir a nivell global!
Fa uns mesos va sortir a “Le Monde” un d’aquells articles que no ajuden gens en el debat per les esquerres sinó tot just al contrari, són d’aquelles idees que fossin millor no comentar-les. En ell es preguntava perquè l’esquerra perd terreny a Europa?. Per suposat que la notícia-espectacle és del pitjor que ens pot passar en temes comunicatius, però el que és realment nefast és la pèrdua del sentit de la realitat. El que avui anomenem esquerra és més un mal exemple de la socialdemocràcia que una altra cosa, potser per això costa tant trobar una vacuna als seus mals.
Però quina és la malaltia que pateix l’esquerra?. Segurament es confondran el que són els símptomes amb l’enfermetat, però tot apunta a que la crisi perpètua s’alimenta de no saber-se diferenciar del programari de la dreta, que això emfatitza a l’abstenció, que l’esquerra està desorientada davant la globalització i els problemes reals de les persones, que practica un discurs ambigu sobre la immigració, la manca d’identitat, un discurs poc clar sobre la fiscalitat i els impostos, sobre la seguretat i fins i tot hi ha qui diu que una manca de cerca espiritualitat (a la qual jo afegeixo no intel·lectual), però sobretot el fantasma de la corrupció. Reprendre la praxis i el discurs d’una democràcia radical és del tot fonamental. S’han d’abandonar els discursos anacrònics que no aporten res, sinó que distorsionen i fan mal i també s’ha de començar a genera una certa distància entre el discurs verd, molt preponderant, a favor d’un discurs social.
