Entrem en el cinquè
any formal des de l’inici de la crisi, tot i que les evidències parlen d’indicis clars a
partir de 2004 amb les anomenades deslocalitzacions de les multinacionals.
No pretenc que
aquesta entrada sigui un estudi exhaustiu sobre la situació del món dels arxius
en l’actualitat comparant-la amb els darrers vuit anys. No hi ha cap estudi,
com a mínim que jo conegui, que tracti el tema de manera científica i dirigit
exclusivament als arxius.
Parlaré de tres
maneres diferents d’afectació: la primera de caràcter institucional, la segona,
les repercussions en el món empresarial dels arxius i la tercera, potser la més
interessant, l’abast que té en les persones professionals dels arxius i
gestores documentals.
Ha estat una màxima
dels governs precedents i actuals, i això es pot comprovar en els pressupostos
de la Generalitat de Catalunya o de l’Estat, que la partida pe cultura, en
general, és a dir, entenent el terme “cultura” com molt sui generis on entra de tot, ha estat una de les més fluctuants de
totes. Si féssim una mitjana aritmètica trobaríem que sempre a tendit a
reduir-se respecte a d’altres partides, i si encara enfoquem més les quantitats
destinades als arxius ens trobaríem amb la sorpresa de saber que, malgrat que
s’han fet molts centres d’arxiu i se n’han modernitzats molts, amb el
consegüent augment de la partida de personal, el món dels arxius continuaven,
en temps de pre-crisi, creixent per sota de la mitjana de les altres partides
dins del pressupost destinat a la “cultura”.
Un cop encetada la
política de “crisi”, la cultura ha estat una de les més afectades de les
retallades públiques, això, com sabeu ha tingut una doble conseqüència: la
primera, la pràcticament nul·la convocatòria de places públiques en arxius i la
segona, la reducció, via acomiadament, no substitució, etc., de les places ja
creades amb anterioritat. La situació ha provocat una paràlisi.
La repercussió en el
món dels arxius públics i privats, així com en les empreses que es dediquen a
la gestió documental des de les múltiples variants, ha estat menor del que es
podia preveure, simplement perquè el mercat existent era i és molt limitat, tot
i així, hi ha hagut algunes empreses que han reduït considerablement el seu
tamany i d’altres que han hagut d’optar per acomiadaments i expedients
d’ocupació o simplement tancar. En aquest panorama és molt difícil trobar
empreses de nova creació dedicades a la gestió documental i els arxius i encara
més que subsisteixin.
Amb tot aquest
panorama els professionals dels arxius ho tenen molt complicat per poder
exercir la seva professió. Tenim persones molt ben preparades i amb moltes
ganes de treballar que o bé no troben feina o la que troben està molt mal
pagada o són amb unes condicions laborals pèssimes (autònoms, becaris,
contractes precaris i a baix preu, etc.).
Aquesta fotografia,
prou coneguda, de la nostra realitat no es contradiu amb l’excel·lent treball
que s’està fent des del món dels arxius i la gestió documental. Caldria però,
la implicació de les grans empreses per omplir un dels espais més poc explotats
de l’arxivística en general i la gestió documental. Potser aquest és l’esforç
que hem de fer els arxivers i gestors documentals: obrir-nos a les empreses, i
aquesta no és una feina fàcil, perquè
hem de saber explicar-nos molt bé, i sobretot convèncer a les empreses dels
beneficis de la nostra feina aplicats al món empresarial.