És temps de renovar-se, de canviar, de renovar-se un mateix.-

Escric aquest darrer post del 2012 per a explicar-vos un canvi en la direcció del timó de la meva vida. Fins ara, durant més de disset anys, he estat intentant ajudar a les persones que han tingut i tenen dificultats en els seus llocs de treball. Ho he intentat fer el més bé possible, vaja, com millor he sabut. Amb encerts i amb equivocacions, però sobretot amb molta passió. I crec que ha arribat el moment de canviar de rumb. Sense mirar enrere, només fins allà on m’ho permeti l’horitzó.

Sé que no em serà fàcil, perquè hom és la suma de les seves experiències i de les seves vivències. I no, no  hi penso renunciar a cap d’elles, perquè ara sóc aquí gràcies a elles, però podia haver aturat el meu vaixell en un altre port ben diferent d’aquest. El mar, el meu vell acompanyant, m’ha dut fins aquest port i ara és el moment de sortir a mar oberta i prendre un rumb ben diferent. M’ho demana el cor i també el cap. No ha estat una decisió presa fruit de l’atzar, no, ni molt menys. Ha estat una decisió meditada amb calma, assaborida i destriant la sal de la carn, la foscor de la llum i el desig de la raó.

Potser us semblarà estrany, i ho entenc. No deixaré, com és natural, de ser qui sóc, ni deixaré de pensar com penso. Però com tot a la vida, aquest bloc també ha d’evolucionar i mirar cap endavant, així que, a partir de l’any vinent, i suposo que algú ja ho pot haver intuït, dedicaré els meus esforços al món de l’arxivística i la gestió documental, des d’un punt de vista reflexiu, solidari, crític i professional.

No és que valgui allò de la dita “any nou, vida nova”, però he volgut explicar-vos el perquè dels canvis que a partir d’ara experimentarà aquest bloc.

El 2013  no ens deixem trepitjar, perquè tots junts som més forts!

¿Quieres conocer la vida de un documento portuario?

Però vostès són realment d’esquerres?

No és la meva intenció fer un judici de valors, sinó reflexionar sobre la idea de  la divisió ideològica entre les anomenades “dretes” i “esquerres”. Sembla ser que la coherència ideològica no esdevé bona amiga de la praxis política. Intentaré explicar-me. Sovint ens queixem de la desafecció política i defensem el valor positiu de la política com a un element que esdevé primordial en les persones i organitzacions en el seu afany de servir als altres (de manera altruista). Notícies com les que surten avui als diaris no alegren a ningú que pensi com jo, és més, van restant arguments per defensar la política com a cosa noble i desitjable. Però  bé, no és d’això del què vull parlar.

Quan parlen de coherència ideològica vull dir allò que fa que la cosa sigui el què és (com deia el vell filòsof grec Parmènides: “el que és  és i el que no és no és”), i no l’embolcall que adorna a la cosa, que no la fa ser diferent del què és.  Posaré alguns exemples per facilitar la meva explicació: si un partit anomenat d’esquerres es manifesta en contra de la corrupció, no pot impedir que hagi una investigació parlamentària per esbrinar si hi ha hagut o no corrupció per part d’un il·lustre parlamentari, però en canvi ho fa, em sembla que no és de rebut per la salubritat ideològica d’un partit anomenat d’esquerres, com tampoc em sembla gaire coherent facilitar la investidura d’un president de dretes que fa polítiques de dretes, que retalla salaris i drets emparat en una Espanya canina.

A aquells qui tenen orgasmes ideològics quan senten la paraula independència i diuen ser d’esquerres,  els hi proposo que, per uns instant, s’imaginin una Catalunya independent, amb Estat propi, govern propi, legislació pròpia, amb una economia pròpia i integrada, de ple dret, en la Unió Europea, amb una sanitat pròpia, una educació pròpia, etc., és a dir, amb tots els elements comuns a un país, o un estat, independent i modern. Imagineu-vos que aquest país, un cop superat el procés d’independència i que per tant no tindria sentit aquest sentiment independentista, funciona amb els problemes de qualsevol país. En aquest cas un país governat per CiU, que retalla drets, salaris i tot això que ja sabem que fa la gent de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. Votaria la investidura tot sabent que les seves polítiques van en contra dels interessos de les persones a qui diuen representar? Jo diria, com a mínim, que no seria gaire coherent.

Per això no faig més que donar-li voltes sobre l’actualitat de la política catalana. Si el sr. Mas no té el recolzament suficient que pacti amb el PP, que és, per ideologia, el que li toca i si no és possible, que es convoquin, de nou, un nou procés d’eleccions, per tal de que el poble català decideixi sobre el seu futur amb un govern fort. Si CiU governa en minoria no sé quant de temps durarà en el govern i si ho fa amb l’aixopluc d’ERC, no sé quin sentit i quin profit en pot treure, més enllà de quatre càrrecs polítics i uns quants pactes a nivell municipal.

M’agradaria que ERC tingués seny i actués en conseqüència del que diu que són: un partit d’esquerres.

Coses de Wert i del PP

·   Preámbulo de la LOE (2006):  “Las sociedades actuales conceden gran importancia a la educación que reciben sus jóvenes, en la convicción de que de ella dependen tanto el bienestar individual como el colectivo. La educación es el medio más adecuado paraconstruir su personalidad, desarrollar al máximo sus capacidades, conformar su propia identidad personal y configurar sucomprensión de la realidad, integrando la dimensión cognoscitiva, la afectiva y la axiológica. Para la sociedad, la educación es el medio de transmitir y, al mismo tiempo, de renovar la cultura y el acervo de cono­cimientos y valores que la sustentan, de extraer las máxi­mas posibilidades de sus fuentes de riqueza, de fomentar la convivencia democrática y el respeto a las diferenciasindividuales, de promover la solidaridad y evitar la discri­minación, con el objetivo fundamental de lograr la nece­saria cohesión social. Además, la educación es el medio más adecuado para garantizar el ejercicio de la ciudada­nía democrática, responsable, libre y crítica, que resulta indispensable para la constitución de sociedades avanza­das, dinámicas y justas. Por ese motivo, una buena edu­cación es la mayor riqueza y el principal recurso de un país y de sus ciudadanos.”

·   Primer párrafo del Anteproyecto de la LOMCE (2012) (Ley Wert): “La educación es el motor que promueve la competitividad de la economía y las cotas de prosperidad de un país; su nivel educativo determina su capacidad de competir con éxito en la arenainternacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por conseguir ventajas competitivas en el mercado global.”

¿Encuentras alguna diferencia?

ICV-EUiA porta 7 anys defensant famílies desnonades. PP, PSOE i CIU en p...

IRREMEDIABLEMENT: 14N VAGA GENERAL

Hi ha massa raons perquè el dimecres 14 de Novembre la gent surti al carrer a defensar els seus drets: des dels petits comerciants, els treballadors i treballadores de  les administracions públiques, fins a la gran indústria i el transport. Sumant ens farem forts, si no ho fem nosaltres, qui ens defensarà?

Inici campanya electoral IC-V

Les ontologies en el camp de la informació

Quan estudiava ontologia a la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de Barcelona, mai hagués pensat que després de quasi vint anys d’haver-la acabat, començaria a pensar en una metafísica ontològica pensada en termes arxivístics. Si fa vint anys estudiava l’ésser de les coses i les seves propietats transcendentals, ara m’interesso per les propietats, els sistemes i les estructures d’unes noves entitats, és a dir, per la naturalesa de la informació i dels documents que la interpreten.

L’ontologia és una part de la metafísica que estudia la naturalesa de l’existència, la qual s’ha convertit en un consens utilitzat i compartit en els llenguatges documentals, definida per Gruber com a una formalitat, una explicitació específica de conceptualització compartida. L’univers d’una ontologia és el conjunt d’objectes que estan representats en ella i sobre els quals es pot parlar i raonar, és a dir, sobre entitats que existeixen formalment.

Segons Weigand, una ontologia és una base de dades que descriu els conceptes que existeixen al món o en algun domini, les seves propietats i com els conceptes es relacionen entre sí, però ami em sembla que és molt més que això, i que l’ontologia documental por ser una bona eina de treball per la diplomàtica moderna, perquè aquesta busca la naturalesa, el per què, del document que analitza.

Per tant, malgrat que la concepció filosòfica d’ontologia és una explicació sistemàtica de l’existència, en els sistemes basats en el coneixement, el que és és com és (això ja ho deia Parmènides)  i té entitat pròpia, perquè ja existeix, i  es pot representar en  la seva totalitat. Sobre aquestes existències, aquestes manifestacions, es crea un univers d’informació, un ordre ontològic de conceptes on els objectes es troben representats en ells i sobre els quals es pot raonar i determinar propietats i característiques. Per això, és indispensable, en parlar d’ontologies com a sistemes de representació de coneixement, especificar a quin tipus de sistema ens estem referint.

Algunes ontologies es creen per a comprendre el propi univers, altres per a ser una base relacional que ens condueixi a un coneixement concret.

Steve distigueix tres tipus d’ontologies:

1)    D’un domini, on s’expressa el coneixement especialitzat sobre una matèria o disciplina

2)    Genèriques, on es representen conceptes generals i fundacionals del coneixement

3) Representacionals, on s’especifiquen els formalismes de representació del coneixement, també anomenades meta-ontologies (top-level de les ontologies)

Guarino afegeix una de nova:

4)    D’activitat, creades per a una activitat específica o una aplicació concreta.

Alguns teòrics expressen la opinió de que l’autenticitat dels documents es presumeix mentre que no es demostri el contrari, i la veritat, no sé perquè traslladem tòpics de la vida quotidiana a la documentació. Sóc de la opinió que, donada la responsabilitat que es pot extreure darrera d’un document, que l’autenticitat s’ha de garantir, és a dir, que no es pot pressuposar mai. El fet de conservar-los en una entitat pública no aporta cap valor evidencial ni d’autenticitat, res no impedeix que no es custodiï una falsificació. Amb les noves teconologies, l’univers de l’autenticitat canvia perquè les formes de tractar la informació són diferents i s’han d’acompanyar d’un context que permeti garantir la integritat, usabilitat, autenticitat, etc. dels documents que conservem en un repositori digital segur.

Es tendeix a utilitzar el terme “filosofia” com un adjectiu d’acompanyament que sembla dotar a l’arxivística moderna d’un nou valor afegit. No puc deixar de ser crític amb aquesta concepció. El coneixement i la informació són dos coses ben diferents, perseguir el saber és una qüestió comuna a totes les ciències, inclosa l’arxivística. No es pot confondre modernitat amb tecnologia, ni coneixement amb informació. La filosofia, es vulgui o no, és completament transversal en tota parcel·la de coneixement. El que és interessant, a part de l’ètica dels principis i valors arxivístics, és l’ús de conceptes aparentment antics, més propis de la filosofia, en temes relacionats amb el món de l’arxivística i la gestió documental (ontologia, essència, ésser, veritat, tangible, intangible, naturalesa, propietat, llenguatge, semàntica, univers, realitat, valor, manifestació, etc.).

Les noves tecnologies obliguen a canviar certs paradigmes i formes de treball, però en la seva essència, el recurs i la finalitat que persegueix continuen sent les mateixes. Obren noves dimensions de coneixement i nous reptes, però no canvien els objectius ni les finalitats de l’arxivística.

En un sistema d’informació, l’ontologia és un llenguatge formal que representa un concepte, i per això són molt interessants pels llenguatges controlats, com els tesaurus, ara bé, van una mica més enllà, perquè poden representar un context, un coneixement que es pot traduir en un llenguatge interpretable que s’escapa a la intenció del control dels llenguatges indexats comuns.

Les ontologies són instruments que ajuden a la descripció analítica, vocabularis estructurats que connexionen coneixement a diferents nivells de realitat. Creen relacions que determinen i ajuden a interpretar contextos gnoseològics.

L’arxivística i la gestió documental no és una qüestió d’estètica, és una qüestió operacional i funcional, i en aquest camp, l’ús de la filosofia pot ajudar a avançar en les noves dimensions del món digital. Apassionant, no?

El problema de les dones amb Crist: la processó del Sant Enterrament a Girona

L’argument utilitzat pel president de la cofraria dels Manaies de Girona per impedir  la participació de les dones a la processó és força curiosa i absenta de tot rigor històric. Si bé és cert que els soldats romans eren homes, no es pot ser tant primmirat al segle XXI. Segons el seu criteri hauríem de tenir en compte una sèrie de criteris històrics que condicionaria la participació dels “mascles” en aquest tipus de “desfilades”:

La primera que se’m passa pel cap és la cuirassa, que de cap manera hauria de ser de llautó, sinó de ferro o de coure, perquè d’aquesta manera només els homes més forçuts tindrien el dret a poder portar-les amb la dignitat i el rigor històric necessari .

La segona té a veure amb la confecció de les disfresses (perquè ho són), que han de ser de llana poc treballada, és a dir, que faci picor, sense cap teixit modern i sense calçotets, com els soldats romans de debò.

La tercera em fa pensar que les xancletes, tot i ser una imitació, tampoc són les adequades i no diguem l’escut, les armes i el casc (no tots portaven una escombra invertida al cap, no tothom era general, si us plau).

És imperdonable tant poc rigor històric. La música tampoc és la més adient (música????) i els passos, què hem de dir sobre els passos.

Seguint amb l’argumentari històric, cap home amb rellotge, ulleres o marcapassos hauria de poder participar, perquè no són estris propis de l’època, i no diguem els mòbils, uf!. I encara més, què és això de parlar amb altres llengües que no sigui el llatí? (imperdonable!).

I en quina època de l’Imperi romà o de la República estan inspirats els vestits dels soldats romans?.

I per acabar: els soldats romans eren cristians que anaven a missa i eren rebuts pel bisbe de torn? (ara sí que no entén res!!!!)

En fi, que digui simplement que és una qüestió de mascles i que es deixi de tonteries històriques, no us sembla?.

Lo que hay que Wert

A l’Església catòlica i romana no li se retalla ni un cèntim d’euro, com també passa amb les grans fortunes o amb els lladres dels nostres diners, mentre s’aprova la segregació escolar, per sexe i orientació religiosa, es financien les escoles ultra conservadores, es retallen les beques com mai, es pugen les taxes universitàries, les ràtios a les escoles es disparen, es suprimeixen estudis, es limita el dret a l’educació universitària als treballadors, es despatxen professors i mestres i els que es queden els fan treballar més, s’intenta baixar la qualitat de l’ensenyament, es vol adoctrinar a la mainada ideològicament (desaparició de les assignatures d’ètica i educació per la ciutadania, com exemple), als substituts se’ls fa treballar més per menys, es redueixen els drets dels ensenyants, el Ministerio intervé en les assignatures que s’imparteixen  a les autonomies, es rebaixen les plantilles, no s’inverteix en investigació ... i el ministre Wert diu que l’independentisme és fruit de l’escola catalana i com a remei planteja intervenir-la. Quina barra!. El desconeixement, o la mala fe, de la realitat catalana fa dir barbaritats com aquestes. Però res del que diuen aquests heralds de la infàmia i de la desvergonya ultra nacionalista espanyola és innocent. Contra els catalans tot s’hi val i dóna rèdit polític a les espanyes. Fins i tot es permeten el contagi ideològic amb suposats polítics d’esquerres quan demanen la “deportació” (quina barbaritat!) dels extremenys, com si fossin caps de bestiar que es poguessin retornar en qualsevol moment. No és que s’hagin venut l’enteniment, és que compren gratis la demagògia barata perquè amb aquest nou sistema d’educació que es planteja la ciutadania sigui encara més submisa que ara, perquè diguem sí a tot i només ens lamentem de la mala sort que patim mentre repetim, dia sí i dia també, que no ens podem queixar perquè hi ha d’altres que estan pitjor que nosaltres. I és ara, quan encara estem així, quan podem reaccionar, després serà massa tard.

Així que com diu una dita castellana: “lo que hay que ver”.

Jo m’apunto

Mentre que arriba la independència de Catalunya, jo m’apunto a la demanda d’un nou procés constituent. Necessitem una nova Constitució, una que permeti una democràcia madura, una que defensi els interessos dels ciutadans i no dels banquers i dels grups de poder; una Constitució que respecti a les persones i condemni els abusos de poder; una Constitució que consagri la igualtat, que desterri les desigualtats socials, que esborri la possibilitat de la prevaricació, que impedeixi que una persona al servei de la política i de l’Administració pugui tenir interessos contraris als valors que representa, que arreli el seu compromís amb allò que és públic; una Constitució que esborri la frontera entre les elits del país, els polítics i la ciutadania; una Constitució que limiti els mandats dels polítics, que obligui a la transparència absoluta, que doni compte de la feina feta, que condemni les males praxis; una Constitució que permeti, amb normalitat democràtica, el dret dels pobles a decidir; una Constitució que obligui a escoltar als pobles sobre les decisions que prenen els seus polítics; una Constitució que defensi als més febles i que garanteixi, de debò, una vida digna. Una Constitució que consagri, sense polititzar-los, i separi els tres poders principals de l’Estat; una Constitució que permeti una laïcitat absoluta, respectant qualsevol creença religiosa, però sempre fora de l’Estat; una Constitució que aboleixi la monarquia, tot respectant els seus drets com a ciutadans; una Constitució que restableixi la seva memòria històrica i la seva bandera; una Constitució que defensi plenament la igualtat d’oportunitats per a tothom, fins i tot en la representació política; una Constitució que defensi l’educació, la sanitat, la universitat, la investigació, els serveis públics en general, per sobre dels interessos econòmics d’uns quants. En definitiva, una nova Constitució  que surti d’un debat popular i plural, on les regles del joc quedin ben clares: l’Estat és del poble, no dels polítics ni dels poderosos. 

És el poble català i no Catalunya

Després de la serena i aclaparadora manifestació de l’11 de Setembre a Barcelona caldrà fer balanç de les coses dites i sobretot del fet real de tenir quasi una tercera part del país manifestant-se pel dret a l’autodeterminació dels pobles i per la independència de Catalunya.

S’haurà de valorar com hem arribat fins aquí, i la veritat és que no sembla gaire complicat.

La Història del nostre país parla per si sola, des del temps de Juan II, allà al segle XIV fins a la política de moneda de canvi dels diferents governs espanyols en democràcia, i també dels catalans. Catalunya ha estat l’excusa d’uns i la ploranera dels altres per treure rèdit electoral.

És evident que el descontent ha anat creixent en els darrers anys. Els dirigents espanyols sempre han tractat a Catalunya amb desconfiança i recel. Som un poble que celebrem una derrota, la de l’11 de setembre, i sembla que ahir es va dibuixar un escenari diferents on tot apunta que la independència, sense drets socials, no és possible, com tampoc ho serà amb el panorama polític actual.

La independència de Catalunya no és cap drama per ningú. Poques coses han de canviar més enllà de l’autogovern i l’autogestió financera, però una independència governada per un nacionalisme de dretes em posa la pell de gallina.

Catalunya és una terra de retrobaments, de miscel·lànies culturals, i espero que tot plegat no es confongui amb la Catalunya dels bons i dels dolents. Governar una plataforma independentista absenta d’interessos polítics és del tot impossible. Necessitem, en tot cas, consensuar un model de país on tothom pugui cabre sense exclusions, i fer-ho amb un 49% de la població de Catalunya en contra és molt difícil.

Després de la manifestació d’ahir molts pensaran que és temps d’impaciència, però ens caldrà molta reflexió, i molt em temo que la reflexió política serà equivocada, perquè fins ara ningú no ha encertat i la independència no retornarà la credibilitat perduda als polítics.

Que ningú s’ho prengui a broma.

La síndrome postvacacional

Aquest any he vist pocs comentaris sobre aquesta malaltia psicològica que tant recurrentment ha estat utilitzada pels nostres diaris. Ara que treballar està vist com un luxe, fer vacances quasi s’eleva a la categoria de vergonya per a qui disfrutar-les vol dir un temps de descans a casa seva i entre els seus, com si ens haguessin acostumat a que unes vacances sense sortir de casa no ho són.

És des de l revolució industrial quan els grans empresaris van comprendre que si els seus treballadors no podien gaudir del suficient temps de descans ningú no podria comprar els seus productes i per tant calia fer dos coses per augmentar el consum: fer productes a l’abast de la classe treballadora i donar una mica de temps perquè poguessin gastar els pocs calerons, d’aquesta manera tots sortien guanyant: els empresaris perquè podien vendre els seus productes, els treballadors perquè descansaven i l’Estat perquè així no gastaven tant en les persones. Aquesta política es va anant normalitzant fins la construcció de l’Estat del benestar que coneixíem fins fa ben pocs dies. Un estat del benestar insuficient a Espanya, però que ara ens sembla tot un luxe.

Durant aquest estiu va haver, fins i tot, una persona (si es pot dir així) que va dir que els treballadors eren uns privilegiats perquè cobraven quan no treballaven, com si aquests diners no s’haguessin guanyat per anticipat.

Vivim en un país on els salaris són de riure, on cada cop les condicions de treball es van acostant més a l’esclavitud. S’ha alimentat tant que no ens ho mereixem que ara hi ha molta gent que s’ha quedat en la resignació. La culpa de tot això sempre està en terceres persones.  Per exemple, la culpa de que Catalunya estigui malament de qui és?. Els polítics i la veu popular ens diuen que és del govern de Madrid, però qui va aplicar primer les restriccions i les retallades?, doncs el senyor Mas. Catalunya té un govern de dretes, com ho és el de Madrid, uns parlen castellà i els altres català. Quina garantia tinc de que si Catalunya es tornés independent jo podria defensar millor els meus interessos?. Cap ni una. És igual que si em pregunten si vull una república, la meva resposta sempre ha estat la mateixa: perquè mani un partit de dretes?, si és així no la vull. A França, salvant les distàncies, en tenen una i fins fa poc ha governat la dreta. Sí, una dreta molt diferent a l’espanyola o la catalana, però una dreta. Llàstima que la nostra experiència amb les esquerres tampoc és que hagi estat molt positiva. Però tornant a les vacances. Perquè l’economia rutlli s’ha de gastar. Per gastar has de tenir diners, és a dir, has de tenir un sou suficient per comprar coses i després necessites temps, temps per gastar, perquè si et passes tot el dia treballant tampoc no temps temps de consumir, et poses malalt, sempre estàs cabrejat, la sanitat pública no et pot atendre en condicions i l’Estat acaba per gastar-se uns diners que no haguessin calgut si poguessis treballar amb un sou digne i tinguessis uns horaris raonables i unes vacances com cal.

56 dies amb Holland governant a França: mirin, comparin i si poden surtin a manifestar-se pels carrers de la seva ciutat.

S’han suprimit els 100% dels cotxes oficials i els ha venut. Amb els diners aconseguits s’han invertit en un Fons de Benestar per ser distribuït per les regions amb més centres urbans amb suburbis ruïnosos.

Ha redactat un document de 12 línies dirigit a tots els organismes estatals en els quals els comunicava l’abolició dels cotxes d’empresa sota l’argument de que si un alt executiu guanya 650.000 d’euros a l’any, perquè no es pot permetre tenir un bon cotxe propi?. En aquesta cara li diu que si no és així és massa ambiciós, estúpid o deshonest i el que la nació francesa necessita no és cap d’aquestes tres figures. Amb aquesta mesura ha ingressat 345 milions d’euros i els ha destinat a crear (a partir del 15 d’agost d’aquest any) 175 instituts d’investigació científica avançada d’alta tecnologia, assumint la contractació de 2.560 joves científics desocupats, per poder augmentar la competitivitat i la productivitat francesa.

Però aquí no s’acaba la cosa. Ha esborrat el concepte de “paradís fiscal”, definit com a socialment immoral i ha decretat un augment del 75% de la tributació per a totes les famílies que guanyen més de 5 milions d’euros l’any netes. Amb aquests diners (i mantenint el pacte fiscal de Sarkozy) ha contractat a 59.870 llicenciats, dels quals 6.900 han començat a treballar des de l’1 de juliol d’enguany i 12.500 ho faran a partir de l’1 de setembre com a professor en els centres d’educació pública.

Ha privat a l’església dels subsidis estatals, que ascendeixen a 2,3 milions d’euros, els quals servien per a finançar exclusius col·legis privats i ha posat en marxa un pla de construcció de 4.500 llars d’infants i 3.700 escoles primàries.

Ha establert un “bono-cultura” presidencial. Un mecanisme que permet a qualsevol persona pagar zero impostos si constitueix una cooperativa i obre una llibreria independent, sempre i quan contracti, com a mínim, a 2 llicenciats en atur, al la finalitat d’estalviar a l’erari públic les despeses de les prestacions socials.

També ha suprimit t tots els subsidis governamentals a revistes, fundacions i editorials, substituint-los per comitès d’emprenedors estatals que financien accions culturals sobre la base de presentació de plans de negoci relacionats amb estratègies de mercat avançades.

Ha posat en marxa un procediment que ofereix als bancs una elecció (sense impostos), perquè qui proporcioni préstecs tous a empreses franceses que produeixin béns pugui tenir beneficis fiscals i si s’ofereixen instruments financers especulatius se’ls cobra una tarifa addicional penalitzadora.

És cert que ha reduït un 25% el salari de tots els funcionaris del Govern, un 32% dels diputats i diputades del país, però també el 40% de tots els alts funcionaris del govern que cobren més de 800.000 euros/any. Amb això s’ha estalviat uns 4 milions d’euros amb el que ha establert un fons de benestar per a les mares solteres que tenen condicions financeres difícils, de manera que els garanteix un salari mensual, durant 5 anys, fins que la mainada ingressi en una escola primària, i 3 anys el supòsit de que el fill o filla sigui major d’edat. Segur que no tot és tan bonic com sembla, però aquí estan les dades.

El resultat és obvi: nosaltres vinga a matxacar als més febles. França té una prima de risc  101, Espanya de 570.

Aquest es un país per als lladres i els corruptes, no per treballadors i gent honesta.

Aquest homes no són d'aquest món?

Quan 8 euros equivalen a 4 cafès

Zombies en política, economia de carronya i fagocits intel·lectuals

Que el panorama actual és un desastre és innegable. La política de la dreta espanyola, filla del franquisme més recalcitrant, s’estén com una infecció virulenta davant d’un patètic sonàmbul grapat de polític zombies, uns polítics que farien molt bé en tornar-se a les seves tombes i deixar que el món continués sense ells.

Cada cop és més evident que de la pobresa es pot treure molts beneficis, per això ens volen convertir en pura carronya perquè els voltors dels diners i de la pocavergonya es puguin menjar les restes putrefactes de les seves bacanals. Sense oposició política no hi ha futur i no sembla que el grup de polítics  zombies estiguin en condicions de canviar absolutament res.

És cert que, darrerament, cada cop hi més veus d’intel·lectuals que contraposes les mesures econòmiques i polítiques a la crua realitat i dicten alternatives possibles que, d’altra banda,  els qui governen se les passen pel folre, però trobo a faltar una comunió d’intel·lectuals d’esquerres que es plantin, des de les seves càtedres, i es neguin a se fagocitats pel pensament únic de que la manera de salvar-se ells és sota la pressió de la por, la mentida i a costa d’assassinar el futur de les darreres generacions de ciutadans i ciutadanes mentre ens xuclen fins el moll de l’os als qui encara podem sobreviure en un país ple de lladres, hipòcrites, corruptes i ortodoxes de l’economia de mercat.

Com diu un filòsof català, no hem de dir “amb la que està caient” sinó amb “la que ens estan tirant”. Perquè ens això és una guerra amb míssils ideològics potentíssims que ens han anat inoculant durant les darreres dècades i ara no s’aturaran i ens llençaran tants míssils com sigui possible fins que el nostre ADN ens torni a dir que som pobres i que només els “senyoritos” tenen la capacitat de governar les nostres vides i mutis i a la gàbia.

On són els límits de la classe treballadora?, perquè suposo que la dignitat com a persones encara existeix, em refereixo a que si personalment hom està disposat a aguantar tot el que sigui necessari per a subsistir en democràcia, encara que cada dia violin els seus drets, que es plantegin si estem disposats també a deixar que violin als nostres fills i filles perquè hem estat incapaços de reaccionar.

Ferran Adrià i l'Eurovegas

Tothom sospitàvem què el que s’estava coent sobre la nefasta proposta de l’Eurovegas tenia molt a veure amb l’obsessió d’alguns de descomposar-ho tot, però mai m’hagués imaginat que l’esferificació culinària tindria a veure amb la desregulació de les condicions laborals. Que en Ferran Adrià defensi aquest projecte de retrobar-nos amb les condicions de treball de l’Edat Mitjana em sembla terrible. Perquè l’Eurovegas és un negoci que posa en perill moltes més coses que un suposat benefici econòmic, perquè traslladarà condicions de treball que fins i tot els xinesos han criticat. Perquè pugui instal·lar-se s’hauran d’incomplir un piló de lleis: no s’aplicarà cap conveni col·lectiu: no hi haurà representació sindical; es treballarà com i quan l’amo digui i sense dret a reclamar res; es podrà fumar lliurement; jugar amb diners, sense control; anar de meuques i gigolós; no es complirà cap normativa en horaris; decibels; amb matons, com a guàrdies de seguretat, i un llarg etcètera que només de pensar-hi et fa posar els pèls de punta.

Com és possible que un govern dit democràtic aposti per una empresa d’aquesta mena? Ha de poder més el diners d’uns pocs sobre els drets de la majoria? Tot s’hi val?.

Intervenció al 2on Fòrum sobre inclusió social i ciutadania

La fundació SER.GI (Servei Gironí de Pedagogia Social) em van convidar a portar un grup de treball per parlar sobre els moviments socials, aquesta és la introducció que he fet aquest matí.

El consell assessor d’aqueta jornada va posar de manifest la necessitat de posar sobre la taula una sèrie de preocupacions que provenen d’un ventall ampli de sectors de la nostra societat.

La política de la por, de l’individualisme, de la desinformació, de l’arrogància mediàtica, del control, de la inseguretat, etc., ens ha dut a una paradoxa social on la desafecció política contrasta amb la creixent reclamació ciutadana per la transparència, la participació i la defensa dels drets com a ciutadania.

Hi ha alternatives al model de pensament únic?, és possible un altre model de societat?, podem entendre l’economia des d’una altre perspectiva?, és possible concebre a les organitzacions d’una manera diferent?

Estem en un moment on l’hegemonia dels valors clàssics de la democràcia trontollen davant de l’economia i dels mercats. No sembla que hagin casualitats, sinó causalitats.

L’adveniment de noves formes de pensar en les organitzacions posa en perill la concepció clàssica dels partits polítics, les ONG’s, les associacions veÏnals, els sindicats?.

La crisi econòmica ha provocat també una crisi de valors socials que semblen, tímidament, avocades a pensar i construir noves fórmules d’organització. Es podria dir que encara de manera incipient, però detectables, com ara el moviment 15-M, que estem davant de noves formes de relació social, amb les noves tecnologies, etc., que conviuen amb formes clàssiques d’organització, més pròpies del segle XX. Però aquest debat no sembla tampoc casual, sinó que podria haver estat provocat dins d’una estratègia de desestabilització social fruit de l’absència d’una democràcia madura i consolidada. Com diu el doctor Vicens Navarro: “una democràcia que encara està per arribar”.

L’autocrítica sempre s’ha considerat un valor positiu, en canvi la resignació representa tot el contrari. Aparentment, durant aquests darrers anys, han aparegut moviments nous que contrasten idees i les intenten posar a la pràctica, amb un grau d’èxit desigual. Moviments nous amb estratègies i maneres de fer antigues (moviments assemblearis, ús de les TIC, eslògans partidistes utilitzant la propaganda i els mitjans de comunicació en benefici propi, etc.).

Sóc de la opinió que el debat no avançarà gaire si només ens centrem en el què és bo i en el què és pitjor.

Aprofitem aquesta explosió d’oportunitats per organitzar-nos i pensar d’una altra manera, per trencar també els nostres propis prejudicis sobre les organitzacions que ens envolten; aprofitem aquest moment per obrir un horitzó carregat d’esperances i d’entusiasme per a corregir allò que no ens ha agradat de la nostra pròpia història i aconseguir un món millor com a eix fonamental dels moviments socials emergents, i també dels antics.

Treballem en els objectius comuns, fins i tot aprofitem els arguments dels nostàlgics!. En aquest panorama, és necessari construir aliances socials?

La reflexió, la paraula, les idees són font de poder en democràcia i per això volen fer callar a qui pensa i busca solucions diferents. Aprofiten la crisi per estendre la por i l’individualisme, al què ens tenen tan acostumats.

Afortunadament, però, les societats estan vives i per molt que el sistema es capfiqui, no les podran fer callar a no ser que esdevingui una dictadura.

És evident que les noves tecnologies estan canviant les fórmules en com ens relacionem entre nosaltres, perquè es combinen amb espais d’intervenció diferents. No està escrita la bondat de les noves tecnologies, però són una evidència. Poden substituir o condiciones les relacions personals?

“En una situació crítica com l’actual on està en perill l’estat de dret que tan ens havia costat aconseguir, sembla que hi ha una desmotivació general i fragmentació dels principals moviments socials que tampoc ajuda a fer front a la realitat social, política i professional en la que ens trobem.

Què és allò que realment ens remou el s. XXI? Què han de tenir en compte els moviments socials per canviar la situació i acabar amb la desorientació i la paràlisi social? Quins han de ser els circuits? Quin paper hi juguen les lògiques virtuals? I les velles i noves organitzacions, quines debilitats i fortaleses tenen? I els lideratges tous i forts? Com podem integrar la innovació, creativitat, treball en equip, participació comunitària i cívica? Cal partir d’un marc teòric, ideologia i estratègia comuns, tan a nivell social com professional, per aconseguir una consciència col·lectiva que ens permeti més coherència per a l’acció”.

Aquest és l’oferiment que us fem en aquesta taula rodona: la llibertat d’opinar, amb respecte, sobre les noves formes d’organització social i sobre les més antigues i a poder ser, fer propostes alternatives en la construcció d’una societat més justa i humana pel que resta del segle XXI.

Immigració i sanitat

Una altra històrica silenciada, com tantes altres.-

Un dia, un comerciant d’armes que treballava per una empresa que fabricava bombes de “racimo”, va començar a vendre-les per allà on va poder, fins i tot al seu propi govern. Amb el temps, el seu país d’origen va signar un conveni internacional contra aquest tipus de bombes i aleshores les va deixar de comprar. El comerciant va denunciar al seu propi govern per incompliment de contracte. Poc després es van celebrar unes eleccions i el govern d’aquesta país va canviar de color polític. El nou president del govern, que no era un altre que el d’Espanya i que es diu Mariano Rajoy, del PP, no va tenir una altra ocurrència que anomenar ministre de defensa al senyor comerciant que havia venut aquestes bombes al seu govern i que després havia denunciat per incompliment de contracte. En ser ministre de Defensa va decidir que a la seva antiga empresa se li havia de compensar amb 40 milions d’euros.

Així és, el sr. Pedro Morenés, ministre de Defensa espanyol, va ser conseller de l’empresa d’armament Instalaza entre els anys 2005 i 2007. Després va ser el seu representat fins el 2011, segons consta al Butlletí Oficial del Registre Mercantil. Nosaltres, tots nosaltres, malgrat les retallades, acabarem pagant tots aquests diners a una empresa que fa bombes que maten a persones i a mainada arreu del món. Nosaltres pagarem els favors a una empresa on aquest senyor ha tingut i té interessos personals. Les bombes es camuflen com a llaunes de refresc o com a pilotes de tenis, perquè sigui més difícils d’identificar. Les “cacicades” també es camuflen en forma de política. No hi ha cap altre persona en aquest país capacitada per a ser ministre de Defensa?.

Censura a TV3?. El discurs que el canal autonòmic català no va emetre

No ens estarem equivocant?

L’estratègia sindical dels darrers anys ha estat, i continua sent-ho, molt responsable. Sempre mirant de defensar els llocs de treball. Quan em dedicada a la formació sindical, a vegades, els delegats i delegades em preguntaven quina era la posició de CCOO davant de la defensa del dret al lloc de treball i em proposaven aquest dilema: CCOO què defensa,  un lloc de treball en condicions o en canvi molts en precari?Nosaltres, des de CCOO, sempre dèiem que era millor un lloc de treball en condicions que molts en precari. I ho continuem afirmant.

La recuperació d’aquest dilema em ve al cap després de meditar sobre  la política empresarial de rebaixar salaris i condicions de treball a canvi de la no destrucció de llocs de treball. El que aparentment pot ser una bona sortida, possiblement comporta la destrucció de les condicions laborals favorables per unes de pitjors. La única solució possible és intentar garantir la recuperació d’aquests drets perduts quan la tempesta econòmica hagi passat, però  ¿estem en condicions de fer-ho?.

Em preocupa, certament, que per la bona voluntat de les parts, estiguem condemnant el marc de les relacions laborals a una disputa a la baixa. Si acceptem, a canvi de mantenir alguns lloc de treball, a baixar-nos els salaris, fer la mateixa feina d’abans en menys temps i anar a treballar amb la por de que demà, potser, m’acomiadin per un no res, estem alimentant la dinàmica empresarial del tot s’hi val i estem aportant, sense voler, la precarietat al futur de les nostres relacions laborals. Sé que és un tema complicat, on no existeixen receptes ni aspirines universals, però potser ens cal reflexionar sobre les decisions que es prenen avui i de quina manera ens poden afectar demà. Quan les coses no van bé, els ésser humans tendim a ser molt pragmàtics i realistes, és més fàcil encaixar una reducció de salaris i de drets quan la contraprestació és perdre-ho tot, és a dir, la nostra feina, però en aquesta tessitura hem de plantejar-nos quelcom indispensable per nosaltres i el moviment sindical: fins on estem disposats a aguantar?; fins on estem disposats a deixar-nos retallar?, dit d’una altra manera: on  està la línia que marca els límits que no estem disposats a traspasar?.

Que consti que no estic recriminant a ningú, nomé intento reflexionar sobre una realitat que em preocupa.

Campaña en defensa de la Educación Pública- Yo Estudié en la Pública

Carta oberta al sr. Bayot, Delegat Territorial d'Ensenyament a Girona

  

CARTA OBERTA DEL CLAUSTRE DE PROFESSORS DE L’ESCOLA JAUME VICENS I VIVES DE ROSES AL DELEGAT TERRITORIAL D’ENSENYAMENT A GIRONA

Ara fa quasi dos anys que el sr. Bayot va escriure una impressionat carta al conseller Maragall que va tenir una gran rebuda per part de la comunitat educativa. De fet, vaig publicar-la en el meu bloc, amb un gran èxit, per cert, d'entrades. Tant punt vaig saber que havia utilitzat la missiva per garantir-se la direcció territorial del  departament a Girona, vaig decidir esborrar-la del meu bloc. Ara, crec que és just, faig ressò de la carta dirigida al sr. Bayot, per allò de la coherència en les paraules i en els fets.

El què sembla clar és que la gent no té por a opinar ni a queixar-se.

Sr. Albert Bayot i Fuertes

Delegat Territorial d’Ensenyament a Girona

Benvolgut,

Com que sabem que vostè és entusiasta del gènere epistolar, que tan bé va conrear quan era director d’un institut de Banyoles, el claustre de professors de l’escola Jaume Vicens i Vives de Roses li adrecem aquesta carta, escrita amb el mateix ànim amb què vostè va redactar la seva.

“En aquests moments (i això ja ve de lluny) el Departament d’Ensenyament no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen.” Sap de qui són, aquestes paraules? Són seves. Van ser escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les compartim plenament. Vostè, a més, farcia aquesta denúncia de molts exemples que ens estalviarem de reproduir perquè, entre els que vostè escrivia aleshores i els que nosaltres hi podríem afegir ara, no acabaríem mai.

“Resultat, de tot això? Un desori. Permeteu-nos que ho diguem així, sense embuts. Un desori en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap al Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que justament, ho compliquen tot.” Sap, una altra vegada, de qui són aquestes paraules? Són seves. De la seva carta escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no cal dir que nosaltres les seguim compartint.

“I què podríem dir dels canvis que hi ha hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar... però afecta. Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador!) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica de la persona dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest ‘Barcelona no ho vol’ o bé ‘la màquina no em deixa canviar-ho’. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.” Endevina de qui són, aquestes paraules? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, suposem que amb la mateixa indignació que nosaltres escrivim avui –que tot segueix igual, o pitjor– les nostres.

“Perquè heu de saber i de comprendre que les escoles i els instituts són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.” Les coneix, aquestes paraules, que compartim? Són seves, escrites a Banyoles el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. I no ens sembla que el que s’està fent actualment a les escoles i instituts teixeixi gaire res. Vostè creu que els mestres ens sentim ‘cuidats amb humanitat’?

“I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem (grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres...) i no podem estar d’acord amb les retallades que, potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura. En fi, podríem seguir i tindríem matèria per estona perquè els desencisos i les frustacions s’han anat acumulant.” El reconeix, aquest paràgraf? És escrit per vostè, des de Banyoles, el 15 de juliol de 2010, encara no fa dos anys. Quanta coincidència de pensament! Segurament ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un delegat territorial capaç de parlar tan clar.

Probablement, però, ara que vostè ja no és a la trinxera i, per tant, veu els toros de l’altra banda de la barrera, ens dirà, com en la cançó de Bob Dylan, que avui els temps estan canviant, perquè ja no hi ha diners. Segur que no hi ha diners? Iu Forn, en un article publicat al diari Ara que, de moment, ningú no ha desmentit, dóna unes dades que fan esgarrifar. Sap què cobra el director sense avions de Castelló? 84.000 euros l’any. Sap quant es va gastar l’Estat per anunciar una sortida a borsa de les Loteries, que finalment no s’ha produït? 23.000.000 d’euros. Sap quants diners s’ha gastat la Diputació de Sevilla en un llibre sobre els alcaldes de la província? 540.000 euros. Sap quant val mantenir la nova presó de Figueres, que està pendent d’inaugurar des del primer trimestre del 2011? 1.000.000 d’euros al mes. Sap quant paga, cada any, el Ministeri de l’Interior per netejar cases particulars de generals de l’exèrcit? 500.000 euros. Sap quan es gasta Tenerife en la seva televisió, que no emet res? 400.000 euros. Sap quants diners es va gastar la Comisión Nacional de la Energía en un edifici que no fa servir? 19.000.000 d’euros. Sap que a Extremadura hi ha 1.623 cotxes oficials, que són el 5% de tots els vehicles oficials que circulen per Espanya? Sap quants diners va costar l’aeroport d’Osca, que ha tingut 26 passatgers en sis mesos? 40.000.000 d’euros. Sap quant ha costat la decoració interior de l’ambaixada espanyola a Dacca? 116.000 euros. Sap quant val el manteniment de la piscina de l’ambaixada espanyola a Riad? 55.200 euros. I aquests són només alguns exemples.

Al darrer número del setmanari El Temps, l’economista i polític Ramon Tremosa, eurodiputat convergent, que parla sempre amb bon criteri, afirma que ja s’han destinat 7.000.000 milions d’euros a rescatar Bankia. I diu que, com que el forat d’aquest banc madrileny és de 20.000.000 d’euros, això és només una tercera part dels diners que finalment s’hi destinaran. No, sisplau, fem servir altres arguments, però que no se’ns digui més que no hi ha diners.

Si vol ajudar de veritat els mestres d’aquest país, faci algun gest que l’honori. Recordi la cançó: “No poseu més obstacles als nostres camins nous, pel sol fet que vosaltres no podeu seguir el nostre pas, perquè els temps estan canviant”. Vostè acabava la seva carta, escrita a Banyoles el 15 de juliol de 2010 –que, per cert, va ser breument contestada cinc dies més tard amb una fredor gèlida–, dient que s’havia d’escoltar més els docents. Abans només ho deia, ara ho pot practicar.

Ben cordialment,

El Claustre de Professors de

l’Escola Jaume Vicens i Vives de Roses

Indefensió apresa

Indefensión aprendida

Facultad de Psicología. Psicología del Aprendizaje. Hoy vamos a hablar de la indefensión aprendida.

Hasta ahora hemos visto lo que ocurre si a un perro encerrado en una jaula lo premiamos cada vez que realiza un comportamiento determinado, si lo premiamos solo a intervalos fijos o bien a intervalos variables, si no lo premiamos nunca o si le retiramos un castigo cuando hace lo que queremos que haga. En todos los casos el perro aprenderá que su conducta tiene una consecuencia o incluso una falta de consecuencia que él conseguirá predecir tras un breve período de aprendizaje. Y su salud mental y emocional permanecerá dentro de los límites de lo saludable.

Pero, ¿qué ocurrirá si, haga lo que haga el perro, siempre lo castigamos? Una jaula con una parrilla electrificada por suelo. Un perro encerrado dentro. Una serie de descargas que se repiten a intervalos variables, indefinidamente, sin que nada de lo que haga el animal tenga como consecuencia el cese del martirio. Al principio el perro desarrollará una actividad frenética, hará todo lo que un perro puede hacer dentro de una jaula con la esperanza de que el azar y su empeño den con el comportamiento que le libere del suplicio: levantar la pata izquierda delantera, la derecha, aullar, saltar, mover el rabo... Lo que demonios sea que se le haya antojado al experimentador-torturador para que acaben de una vez las malditas descargas. Pero todo es inútil. Haga lo que haga las descargas continúan, cadenciosamente, sin piedad, sin fin. El perro acaba por dejarse caer en un rincón y no hacer nada. No come. No ladra. No se queja. No lucha. Soporta descarga tras descarga sin inmutarse. Está enfermo. Sufre indefensión aprendida.

Hace veinte años que escuché por primera vez esta lección de psicología básica. Casi la había olvidado.

¿Es usted un buen ciudadano? ¿Un buen trabajador? ¿Un buen padre? ¿Un buen vecino? ¿Respeta las normas? ¿Paga sus impuestos? ¿Es honesto con los demás? ¿Y consigo mismo? ¿Actúa según le dicta su conciencia? ¿Cree en el sistema? ¿O acaso no cree en él? ¿Ha hecho lo que le decían desde pequeño que tenía que hacer para vivir tranquilo y honradamente? ¿Ha estudiado? ¿Se ha preparado unas oposiciones? ¿Ha hecho un master? ¿Sabe idiomas? ¿Ha trabajado duramente desde muy joven? ¿Se levanta temprano todos los días y dedica jornada tras jornada a aportar algo a la sociedad? ¿Paga sus facturas si es que todavía puede pagarlas? ¿Ha votado a la derecha? ¿Ha votado a la izquierda? ¿No vota?... Da igual. ¿No tiene usted la sensación de que, sea cual sea su respuesta a esas preguntas, da igual? Que igualmente le bajarán el salario una y otra vez, o lo despedirán, o se quedarán con su casa, o le asfixiarán las deudas, o no verá futuro para sus hijos. Da igual que sea usted funcionario, albañil, autónomo, inmigrante, de pueblo, de ciudad, viejo, joven, hombre o mujer. Da igual que le ponga empeño a lo que hace, que crea en ello, que espere una recompensa... No habrá recompensa. Mejor dicho: la recompensa no vendrá del que le mantiene encerrado en una jaula con parrilla electrificada por suelo. Él ha decidido que ahora toca la descarga indiscriminada y la indefensión aprendida.

Pero le contaré un secreto. La jaula tiene una puerta. Todas las jaulas tienen una. Dentro de la jaula no acabarán las descargas pero fuera hay aire puro, tierra firme, alimento fresco y otros perros maltratados con los que, tras maniatar y amordazar al experimentador-torturador, construir un mundo sin jaulas. Solo es cuestión de abandonar el rincón en el que nos hemos ovillado sumidos en la desesperanza, comprender que la única salida está tras las rejas y descorrer el cerrojo.

Hace veinte años que escuché esta lección de psicología básica por primera vez. Y casi la había olvidado... Con lo importante que era.

Sofía Balmont

Defensar el sector públic és garantir els drets de les persones en democràcia

Defensant els drets dels usuaris dels serveis públics i dels seus treballadors defensem la democràcia del nostre país.

La política de retallades del govern Mas han portat a la destrucció de quasi 20 mil llocs de treball directes a la Generalitat de Catalunya. Una administració amb uns percentatges de temporalitat altíssims (per sobre del 40%).

Però les retallades no només afecten a la destrucció de llocs e treball. Són un greu atac contra els principis democràtics i l’Estat del Benestar que tant de temps ens ha costat conquerir. En poc més d’un any hem reculat a temps preconstitucionals. S’han perdut drets, però sobretot s’ha perdut salubritat democràtica.

Vivim en un procés un el govern ha posat en mans de la iniciativa privada tot allò que dona sentit a un país. Ha precaritzat les relacions laborals, ha rebaixat els salaris fins un 20%, ha tancat empreses públiques, hospitals, residències geriàtriques i centres de discapacitats. Ha desprestigiat el sistema públic en general, amb pedanteria ideològica, intentant desprestigiar el col·lectiu dels empleats públics i les seves institucions.

Ara es vol vendre el patrimoni cultural català. Qui no estima la seva cultura no estima el seu país.

La llista de retallades és molt extensa:

A les universitat, a la xarxa d’hospitals públics i concertats, en l’educació, en els serveis d’atenció a les persones més necessitades, en infraestuctures, en la llei de dependència, en les llars d’infants, en els estudis de música ...

Catalunya és la penúltima CCAA en despesa pública sanitària de tot l’Estat espanyol, només hi dedica un 4,3% del PIB català (una misèria); però l’esforç en educació pública no universitària tampoc no és més gran, un 3,1% del PIB (quan la mitjana europea és del 5%)

Així que les retallades no només afecten als empleats públics (funcionaris, laborals o d’empreses públiques), t’afecten a tu quan vas al metge i has de pagar per recepta; quan t’hagin d’ingressar (que n’hauràs de pagar la factura), fins i tot quan tinguis una criatura, el que em fa pensar que el risc, per qui no ho pugui pagar, serà enorme, perquè es tornarà a parir a casa teva. Perquè quan als nou vinguts no els atenguin al CAP et  passaran malalties que fins ara havíem eradicat a Catalunya, encara que això també passarà si el teu veí no va al metge perquè no treballa; perquè els teus fills hauran de pagar molt més per anar a la universitat, o ala formació professional; perquè hauràs de pagar més per la llum, el transport públic, l’aigua, el gas, els carburants. Perquè els teus fills no tindran beques per anar a estudiar; perquè els EROS deixaran a l’administració local (als ajuntaments) sense personal per atendre a les persones del seu municipi; perquè la renda bàsica d’emancipació dels joves ha desaparegut, com també ho ha fet la llei de dependència.

I encara penseu que aquest país es pot governar d’aquesta manera?. Encara creieu que amb les polítiques de retallades ens en sortirem de la crisi?.