divendres, 24 d’abril del 2009

Obama o Màtrix?

La foto és del New York Times Damon Winter, però em serveix molt bé per a reflexionar sobre la imatge pública que acompanya, contínuament, al President dels EEUU. La meva pregunta va en relacióa si aquesta imatge és producte d’un món paral·lel, fruit de la creativitat i imaginació dels publicistes i assessors d’Obama, és una imatge creada per a satisfer les bones voluntats, o és el reflex de la praxis del bon comportament polític: digues el que vull sentir, i després fes el que vulguis?
Jo no sé si és políticament incorrecte dir que el sr. Obama és negre, en compte d’afroamericà. El concepte d’origen no em sembla rellevant. En Fujimori, per posar un exemple, no era japo-peruà, o és que les nostres generacions d’immigrants són afrocatalans, asiaticatalans, llatinocatalans???. El que em proposo no és reflexionar sobre el color de la pell, sinó proposar una petita reflexió sobre dos qüestions que em ronden pel cap: la primera té a veure amb la distancia pública entre la imatge real i la pública del President Obama. S’acabarà convertint en la seva imatge o és realment com el veiem nosaltres?, quins són els secrets de la seva atracció?, combina bé la realitat de la seva política amb el discurs engrescador i pacificador?, els poders fàctics nordamericans (religiosos, financers, sector armamentístic, energètic, etc.), per què estan tan callats si, en aparença, la política d’Obama els pot afectar directament a les seves butzaques?. I la segona, per alimentar una mica més el debat, en aquest cas obrir-ne un de nou: perquè no un president negre i ateu?. Crec el món, en general, no està preparat per tenir un President dels EEUU ateu, és més, és més fàcil que sigui dona que ateu, més fàcil negre que dona (està demostrat. Més enllà de les actituds polítiques. Personalment m’agrada més Obama que Hilari Clinton), i per què no una presidenta dels EEUU atea i negra. Dona, negra i atea: tot un repte!, quan hauria de ser una cosa normal i possible. Només hauríem de demanar-li que fos bona persona, una bona o bon gestor i/o polític, i que mirés per l’interès general (que és el que realment importa), tot el demés és completament superficial. Fins i tot que avui en compte de viure el món que creiem viure estiguem en una mena de Màtrix amb un President de bona planta que fa discursos que ja m’agradaria sentir en alguns polítics i polítiques europeus, espanyols i catalans.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Angel Gabilondo: un ministre filòsof

Angel Gabilondo Pujol va néixer a Sant Sebastià l’any 1949. Ha estat rector de la Universitat Autònoma de Madrid des de maig de 2002. És catedràtic de metafísica, professor a la Facultat de Filosofia i Lletres, doctor amb una Tesi sobre Hegel (“El concepte com a experiència i sistema”). També ha estat degà i vice-degà. Ha impartit les assignatures de metafísica, hermenèutica i teories de la retòrica i del pensament francès contemporani, d’entre altres.. També ha estat professor de l’Institut d’Estètica i Teories de les Arts i a publicat diversos estudis i treballs, a part de ser membre de diferents institucions relacionades amb el món universitari. Com a anècdota: va ser l’impulsor del doctorat Honoris Causa a Santiago Carrillo el 2005.
Després d’haver-lo sentit en varis mitjans de comunicació no puc deixar de sentir una certa curiositat. Un filòsof polític i alhora ministre!. Serà una distorsió del sistema?. Conec algun filòsof polític (a Girona també en tenim), però crec que mai hem tingut cap Ministre filòsof.
Desitjo que faci les coses bé. Les seves declaracions m’han agradat i molt. Demostren passió per l’educació i el coneixement, com li escau a un bon pensador, convicció i fermesa en les seves paraules, que apunten a una idea molt treballada sobre l’educació en general. Ara caldrà esperar a veure com practica les seves teories però en tot cas, em sembla interessant que un filòsof pugui ser ministre. A veure si desterrem aquesta falsa idea de complexitat i pendanteria que tenen els qui es dediquen a aquest ofici!. Una persona sàvia ha de saber trobar l’equilibri entre les coses possibles i els seus propis principis, en pro de la seva pròpia felicitat i la dels altres, així que només cal esperar a veure què i com ho aconsegueix. Com diu una cançó d’en Llac: que tinguem sort!.