Sóc plenament conscient de que aquest no
és un debat nou, però m’ha semblat oportú posar-lo de nou a parar la fresca, donades algunes de les dinàmiques de les
polítiques públiques vers els arxius i la gestió documental.
Simplificant molt, un arxiu (a part del
seu edifici) està format pel conjunt de documents creats o rebuts per una
persona física, jurídica o institució pública o privada, en l’exercici de la
seva activitat. Així, la institució o servei d’arxius, és la responsable del
tractament, conservació i difusió dels seus fons documentals (independentment
del seu format), durant tota la vida dels documents d’arxiu. És evident que,
sense arxiu administratiu no pot haver un arxiu històric. Tot arxiu té, com és
evident, un dipòsit d’arxiu on es conserva la documentació (en format físic ,
electrònic i/o híbrid).
En aquests centres d’arxiu treballen
professionals que es dediquen a gestionar la informació des d’abans de la seva
creació fins que passa a tenir un valor secundari (històric, com se sap).
Un document d’arxiu és únic i original
(un document aïllat del seu context conté informació incompleta).
L’arxivística, com sabem, té per objecte l’estudi, tractament, conservació i
difusió d’informació per garantir el seu accés, i com diu el Manual d’arxivística de l’Associació
d’Arxivers – Gestors de documents de Catalunya, en una de les frases més
boniques del manual: “estudia els principis i els procediments metodològics i
tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació
dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de
preservar el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones
jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d'informació en els
organismes”.
Un museu, en canvi, és un centre que
reuneix col·leccions fictícies sobre diverses temàtiques, els quals documenta,
conserva, estudia i difon. Col·leccions que no
tenen res a veure amb l’activitat pròpia d’una institució o persona, més enllà
de la simple recopilació capriciosa, la qual no té en compte cap dels principis
rectors de l’arxivística moderna (principi d’integritat de fons, de provinença,
d’ordre originari, de respecte a l’estructura interna i arxivística del fons,
de territorialitat dels arxius, d’unitat de fons i d’unitat d’expedient). Un
museu és un centre de gestió cultural temàtic que té poc o res a veure amb els
arxius.
Les biblioteques són, en realitat,
malgrat la seva modernització i diversificació actuals, un lloc on hi ha
llibres, revistes, ebooks, per ser
llegits i/o consultats i també material audiovisual que no tenen cap relació
amb el seu organisme productor, i que per tant,
es dediquen a la conservació de còpies de diferent valor cultural i/o
històric i el seu gaudi per la ciutadania en general.
Custodia, doncs, col·leccions
organitzades amb l’objectiu d’oferir-los en consulta o préstec.
Ja sé que hi ha moltes biblioteques amb
fons documentals (malament!) i arxius amb biblioteques (faltaria més!), com
també sé que hi ha centres d’arxiu que es diuen biblioteca i arxiu, o museu i
arxiu i fórmules similars..
Durant anys, dècades i, perquè no,
segles, s’ha volgut confondre, intencionadament o no, un servei d’arxiu amb una
biblioteca, i aquests, fins i tot, emmarcar-los molt a prop dels museus pels
seus “tresors” més antics. D’aquesta manera, lluny d’ajudar, s’ha barrejat sota el mateix paraigües de la
cultura, a museus, biblioteques i arxius
La cultura és un concepte global i
complex que engloba el conjunt de tradicions d’un poble (literatura, creacions
artístiques, avenços científics, arqueologia, etc.) i la seva forma de vida
(espiritual i material), però no hauria incloure els arxius.
Quant més global és un concepte, més
gran és el sac on dipositar-hi coses. Aquest és el principal problema, i la mare
de tots els mals que té avui l’arxivística moderna, al meu entendre.
Aquesta concepció tant àmplia del terme
“cultura” ha permès la confusió sibil·lina de que tot allò que fa l’ésser humà,
o quasi tot, es pot considerar cultura (l’art, la literatura, les lleis, les
obres públiques, els invents i la tecnologia, la música, la tradició oral, els
objectes singulars (armes, estris quotidians, etc.), i un llarguíssim etcètera,
que no fa més que complicar les coses.
No es tracta de buscar definicions sobre
els tipus de cultura (alta cultura, cultura mediàtica, cultura popular, ...),
sinó d’explicar perquè un arxiu no es pot considerar dins de l’aixopluc del
terme “cultura”. Un arxiu no custodia ni estris, ni eines, ni tècniques, ni
atuells.
Per aquestes raons, cal reflexionar
sobre el tema, perquè, es pot
considerar l’activitat política del
president de la Generalitat com a cultura?, sembla evident que no. Ho és també
el llibre del padró municipal?, sembla també que no, o per exemple, l’estatut i documents fundacionals
(essencials) d’una empresa?. Jo diria que no. I així amb tants exemples com
se’ns acudeixin.
Per què, doncs, els arxius s’integren
dins del món de la cultura?. Al meu parer només té una explicació: per la
concepció historicista i museística dels arxius (sense fer cap lleig als
museus!). Mentre que el món dels arxius es considerin en competència
“espiritual” amb les biblioteques i els museus, sempre tindrem les de perdre,
per una qüestió òbvia: el nombre de clients, allò què, en la política del curt
termini, s’entén com objectivable.
