El patrimoni ideològic de l’esquerra (part 3: Què fa que ens costi tant arribar a la gent?) Dit d’una altra manera: si la gent és majoritàriament d’esquerres, per què a l’esquerra li costa tant de governar?.
L’experiència del tripartit durant aquests darrers crec, malgrat tot, que ha donat resultats positius i en continuarà donant si l’electorat català així ho vol. Fins i tot amb la suma de les desigualtats és possible governar un país i no perdre ni la credibilitat ni la seriositat necessària davant la ciutadania, però hem de tenir molt en compte la dessafecció política que impulsa als ciutadans i ciutadanes a no anar a votar, fet que aprofita la dreta per guanyar-se un espai electoral que potser no li correspondria si tothom anés a votar. En aquest sentit, la proposta d’anar a votar en dia laborable no la veig malament, potser amb matisos del tot irrellevants
La qüestió és doncs intentar esbrinar per què el discurs d’esquerres no acaba d’arrelar. Segurament hi ha factors socioculturals que ajudarien a explicar-ho, però jo em vull centrar en la manera en com ens comuniquem davant dels potencials votants.
Primer del tot crec, com ja apuntava la Sílvia Belío (una lectora d’aquest bloc), és una qüestió de llenguatge, però també de pedagogia històrica; la segona qüestió té a veure amb les formes de comunicació; la tercera amb un altra tipus de dificultat, que són els qui governen els mitjans de comunicació com a poder en mans des poderosos; la quarta jo diria que està en les formes, i per no estendrem massa sabent de ben segur que em deixo moltes coses, les contradiccions de la vida i dels partits polítics com a punt de trobada de persones amb diversos interessos a vegades no tan col·lectius. Així doncs, comencem!
La ideologia d’un partit ha de permetre vincular a persones que estiguin disposades a participar o no en els seus objectius, per a fer possible que els seus ideals resultin una realitat, per tant, aquesta malla ideològica s’ha de saber explicar molt bé. D’altra banda, l’organització interna d’un partit polític ha de permetre establir un cert ordre, amb funcions i especialitzacions concretes, i també han de tenir candidats i candidates, com element primordial del sistema, per a guanyar espais polítics i d’influència, per tant intentaré explicar, al marge de la posició dels mitjans de comunicació, quins són els elements que dificulten tant fer arribar a la gent una comunicació normal i fluïda entre la ideologia d’un partit i les persones que en teoria han de confiar en ell.
Com veieu no és gens fàcil establir paràmetres objectius i científics, a més a més, jo no soc cap expert, així que intentaré explicar, des del meu punt de vista particular allò que crec que explica algunes de les causes i de les conseqüències d’una mala política de comunicació (entesa en la seva globalitat).
En termes generals, les esquerres tenen més dificultats de fer arribar els seus plantejaments perquè tendeix sempre a intel·lectualitzar-los. Li costa molt donar missatges curts i senzills i en un llenguatge planer, crec que això ve d’un cert complex històric on ser d’esquerres volia dir ser una persona intel·lectualment pobre, com si els pobres no sabessin pensar. Explicar “El Capital” de Marx no és una tasca fàcil, però encara és més complicat intentar que s’entengui. Aquest exemple representa una primera qüestió, l’antic obrer volia desmarcar-se dels altres i ha comès l’error de “predicar” coses que no s’entenen. L´ús d’un llenguatge senzill i clar és fonamental, i no sempre s’aconsegueix, per no dir que en molt poques ocasions. Els antics burgesos no tenien aquest problema, perquè com que havien anat a la universitat, el llenguatge més o menys intel·lectualitzat els donava glamour, però fins i tot d’això van aprendre. La famosa frase “España va bien”, bé pot ser un exemple clar del que intento explicar. Si a aquesta manera de fer li sumem que el polítics d’esquerra es metamorfosen amb els conservadors (manera de parlar eloqüent, forma de vestir i de viure la política, una imatge pública similar (si no escoltessim els seus discursos ens seria, en ocasions, realment difícil esbrinar quina és la seva ideologia, etc.), per tant, les formes en que els ciutadans perceben la política té molt a veure amb la manera en que la classe política es presenta en societat. No dic, ni molt menys, que l’esquerra no hagi de dur corbata, però és curiós veure a un polític de dretes amb una corbata vermella com a signe de discriminació i d’identitat personal davant dels innumerables colors grisos dels vestits dels homes. Les dones ho porten millor, però al final les “boutiques” semblen acabant imperant.
Per tant la ideologia d’un partit s’explica amb paraules però també amb les formes. No vol dir, insisteixo, que un polític d’esquerres hagi de vestir malament, ni molt menys. Però la imatge pública també és un element transmissor d’informació, potser més valuós, en ocasions que les paraules.
Els partits d’esquerres, uns més que altres, tenen, en la seva tradició organitzativa, i segurament fruit d’una major llibertat pel debat, el mal costum d’escindir-se o barallar-se públicament (quantes vegades no hem dit que em problemes interns s’han de resoldre a casa!, doncs bé, crec que una de les raons que expliquen la feblesa d’aquests partits són les lluites internes pel “poder”, aquest poder tan minso que et proporciona una suposada pulcritud ideològica, a vegades farcida d’una suposada radicalització dels discursos que no porten enlloc.
Un problema a afegir és que com no hi ha temps ni persones per a tot, s’està poc al carrer, amb la gent que t’ha de recolzar, i en canvi es passa molt de temps tancats als parlaments (en comissions, etc.) o als ajuntaments (sobretot si són grans). L’esquerra ha de trepitjar el carrer, com a base fonamental de la seva transmissió ideològica, perquè si espera que els mitjans de comunicació els ajudin, ja poden esperar asseguts!.
Si bé la ideologia i el llenguatge són importants, també cal tenir en compte què i de quina manera s’intenta comunicar un discurs polític d’esquerres. No sóc dels que opinen que s’ha d’oblidar la llarga tradició de les esquerres, però sí que ens hem de posar al dia saber explicar, amb conceptes d’avui, d’on venim i, sobretot, a on volem arribar. No només per ser més convincents, sinó per allunyar-nos de discursos caducs dirigits només a una determinada franja d’edat que no és la que, precisament, els donarà el suport per arribar a governar o a tenir més veu en l’àmbit de la política en general.
De ben segur que em deixo coses i que m’equivoco en altres, ja he dit que no té base científica, però, si més no, crec que ajuda a la reflexió.
