Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (6 part) .-

A aquestes alçades tothom, amb una mica de sentit comú i una mica d’ètica, sap que necessitem una nova legislació fiscal que gravi sobre els impostos que ara es troben quasi bé exonerats de pagar (rendes del capital, paradisos fiscals, rendes altes, beneficis empresarials, etc.). És necessari també un canvi en la concepció del dret al treball, del sindicalisme i una major humanització del treball. Treballar menys, en millors condicions i d’una altra manera. Aquest és l’objectiu que ens hauríem de marcar.

L’habitatge, l’especulació en mans dels pobres, ha fet que el dret a un habitatge digne s’hagi convertit en una farsa que en entra dins del joc del capital. Una primera vivenda ha de ser assequible a tothom, després ja en parlaríem. Però apostar per construir més i més com a motor de l’economia em sembla d’una estupidesa descomunal (quantes vivendes continuen tancades avui en dia?). Com sempre és una qüestió d’ètica política. Però vivim en una època en què els valors s’han transmutat, per això insisteixo en que la submissió de l’economia a la llei de la política és una necessitat (sé que es pot entendre que això ja passa ara, però em refereixo no a una política dirigida des de l’economia, sinó a l’inrevés).

El capitalisme s’ha convertit en violència, i la política és la seva força, el seu braç executor.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (5 part) .-

Allò que s’amaga darrera una filosofia de l"i". Els pre-socràtics en parlaven d’un “arché”, un perquè de les coses. El per què que ha d’explicar-ho tot, que ha de trobar-nos amb l’origen de la qüestió que plantegem i tan necessari per arribar al “com”, que ens permetrà canviar la cosa, a lliure arbitri, si volem. El per què implica coneixement i finitud en sí mateix. Coneixement perquè et permet esbrinar la raó d’una cosa, d’un fet, d’un objecte, d’un estat, etc. Finit, perquè un cop trobar no hi ha res més. La filosofia de “l’i?” que proposo ona un pas més enllà, petit però profitós. Intentaré explicar-ho de manera resumida per no cansar a ningú. Quan passa alguna cosa, es diu, es pregunta, tan se val, sempre pot haver una nova resposta: oberta, infinita, sobtada, exclusiva; és la resposta de l’i?. I? Vol dir una admiració, vol dir una no confirmació, una voler saber més, un preguntar-se per la conseqüència, una demanda d’explicació a allò causat, una contradicció, també una repulsa, una lluita, un contrari, un qüestionament. Us posaré alguns exemples per a intentar explicar-ho millor. Hom pot dir: tinc gana. Un altre pot respondre, i?. I?, voldrà dir moltes coses: què m’expliques!, què vols menjar?, no m’importa!, què canvia?, etc. És una pregunta oberta que supera, de bon tros, al per què en sí mateix. En un altre moment, si us interessa, m’estendré sobre el tema.

El capitalisme ha creat múltiples coartades: els interessos comuns, el racionalisme, el control emocional, la necessitat de superació, el benestar, l’equilibri polític, l’estabilitat dels mercats financers, la pau, el darwinisme, etc. Als ulls dels defensors de l’economicisme, és un delicte qüestionar la veritat de la norma. Sense cap esperit que li pugui suposar un repte seriós (especialment molestos són els sindicats de classe i organitzats!), el totalitarisme d’un pensament uniformat, una economia monoteista i un pensament únic imposat des de totes les vessants dels mitjans de comunicació, la seva llei és jutge i part, fent de la seva realitat una veritable dictadura (és l’hora de despertar-se del somni, de fugir d’aquest Màtrix i obrir els ulls!)

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (4 part) .-

Són, els nostres polítics governants, animals devoradors, totalment ignorants d’allò què fan i provoquen? Suposo que ha d’haver una mica de tot, però el que em sembla evident és que són responsables de les conseqüències de les seves decisions polítiques. Per què hem permès que parlin en nom de ningú? Qui, quan i com, els hem concedit el dret a parlar i decidir en el nostre nom?. Històricament, els grans temes que se solen tractar es fan en nom de la llibertat, de la pau, de l’honor, fins i tot, i s’han fet grans bestieses en “nom de”. No vull que en nom meu es faci tot el contrari del que jo penso que s’ha se fer. La distància entre el Parlament i les seves decisions i les persones que els hem atorgat aquest poder és immensa. No sembla, però , que ningú no tingui ganes de canviar gaire les coses.

En les qüestions socials és on, segurament, ens prenen més el pèl. En educació, per exemple. La preocupació no és el fracàs escolar, si fos així, hi ha un munt d’experts que saben què s’ha de fer per combatre’l i en canvi no es fa res. Sembla que l’objectiu de l’educació sigui fer dòcils als individus perquè es puguin inserir en el sistema sense donar gaires problemes. Per això desapareixen en els curriculums educatius, de fet no han existit mai, matèries que permetin la possibilitat de la crítica, que ajudin a crear un judici de les coses que ens envolten, per això no s’ensenya filosofia, per posar un exemple, perquè no es volen ciutadans i ciutadanes capaços de pensar per si mateixos.

En el tema econòmic és també escandalós. És un regal poder comptar a mà d’obra disposada a acceptar qualsevol treball sense mirar en quines condicions es farà. Aquest és el paradís del despotisme emprenedor. I en aquesta situació de crisi, s’aprofita per destruir tot allò que tingui a veure amb el benestar social que, segurament, per equivocació, es fa anar construint des de la Segona Guerra Mundial. Ara aniran contra els suposats “privilegis” dels empleats públics, sobretot dels funcionaris. El discurs ja està elaborat i servit: hi ha massa funcionaris, no pot ser que siguin els únics que no vegin perillar el seu treball, i a més a més són uns mantes que treballen poc, malament i durant poques hores. Aquest missatge té una traducció directe: s’ha d’anar a destruir un dels pilars de la democràcia moderna: l’administració pública. De pas, privatitzaran algun dels seus serveis essencials, de manera que algun espavilat en traurà un suculent profit (exemples: la sanitat, o l’educació, sense anar més lluny). Sí, aniran contra l’estabilitat i les condicions de treball, però no a canvi de millorar un salari mileurista o de facilitar una “carrera professional inexistent”, sinó a base de desregularització i precarietat. D’altra banda, receptes molt conegudes des de fa anys a l’administració pública.

No em cansaré de dir-ho: primer l’economia i al seu servei: la política (màxima equivocada i simple que explica la nostra realitat actual).

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (3 part) .-

Voluntat de jerarquia. Aquest és un dels mals que, des de sempre, s’ha assumit com a normal i bo en qualsevol organització social. Aquesta jerarquia implica una concepció del món on sempre hi ha persones que decideixen pels altres i aquesta altres, assumeixen, sense qüestionar res, allò que la jerarquia ha dit. A més a més, serveix per a complimentar la naturalitat imposada i fictícia de que hi ha alguns que han nascut per manar i d’altres per ser manats, i aquest esquema es reprodueix constantment en totes les facetes de les nostres vides. Explotats i explotadors. Aquesta és la conclusió. I la política, també humana, no s’escapa a aquests principis, sigui de dretes o d’esquerres. Esdevé, d’aquesta manera la forma perfecta per imposar una disciplina, un dogma propi, amb l’excusa de la democràcia, que és el govern de la majoria, sí, però sense la humiliació de les minories, o com a mínim, amb l’esforç de la seva comprensió. Com a qualsevol exèrcit: la indisciplina s’ha de castigar per a preservar el sistema. La persona indisciplinada està sotmesa a la incomprensió. I els efectes d’aquesta escenificació de falsos valors són l’autorització retòrica i els recursos escolàstics propis de l’ofici. L’argumentari ha de servir per a construir un edifici que es sustenta per les pròpies febleses del sistema. Si l’oratòria cau, l’edifici s’ensorra.

Promoure l’ètica no és, simplement, la construcció d’una gran literatura, sinó l’aplicació i el seguiment d’ella. La política al servei dels individus i no al’inrevés.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (2 part) .-

Avui és una pura il·lusió, no sé si abans també ho era, el pensar que l’economia s’ha de sotmetre a la política, o dit d’una altra manera, sotmetre el que és econòmic a allò que és polític. Lluny de la famosa: allò que és políticament correcte. Les coses pel seu nom. L’economia s’ha posar al servei de l’ètica, és a dir, fer de la convicció de l’ètica una forma més de fer política, assumida, assimilada, interioritzada, una ètica que faci de l’economia una política de la responsabilitat, i no és cap jo de paraules, fer política de manera responsable al servei de l’ètica i de les persones, no de l’economia ni dels mercats econòmics, que és al què ens tenen acostumats. Nosaltres, inconscientment, segurament, hem deixat que els instruments que posa la democràcia al nostre abast es converteixin en meres màquines al servei del capitalisme però mai al servei dels individus. És el triomf d’una ideologia on prima la divisió, un individualisme groller i aberrant que comentaré un altre dia, una teologia del liberalisme econòmic que suposa l’absència dels valors que defensen a les persones i promulguen la seva unicitat pactada, interessada, però que representa l’absència d’unitat i una homogeneïtat que destrueix qualsevol heterogènia possible. I aquesta concepció de la societat s’ha anat instal·lant entre nosaltres com un virus.

Reflexions sota l’ombra d’un l’estiu d’agost (1 part) .-

Durant una bona part de la meva vida he defensat “la política” com un art que feia de l’altruisme la cara bona de la humanitat que convertia a la “política” en un instrument per aconseguir un bé comú: una forma d’expressió d’una majoria que entenia i feia sentir, gràcies a la pràctica de la democràcia, la seva veu en boca d’unes quantes persones que s’havien compromès amb nosaltres sota un contracte moral, una ideologia i un programa política que havien de complir en el cas d’arribar a governar.

Aquesta visió idíl·lica va durar, però, menys del que m’hagués agradat. Durant tot aquest temps he anat construint un ideari on, inesperadament, havia d’anar reconstruint ponts entre la distància de les paraules dels polítics i allò que realment feien. Entenia, sota el paraigües del racionalisme positivista, que la realitat és molt dura i que una cosa és la teoria i l’altre la praxis. El món, al meu entendre, era un món carregat de contradiccions i que s’havia de canviar des de dins i mai des de fora.

La llàstima de tot això és que el més habitual, en la política que ens tenen acostumats, és que sigui l’art de sotmetre a l’individu i de convertir-lo en un mer subjecte. Els partits polítics només es legitimen pel vot de la ciutadania cada quatre anys. Aleshores el cinisme i la mentida, la negació dels fets provats i les falses promeses apareixen i transformen l’oratòria en un conjunt de farses que tenen com a únic objectiu aconseguir un vot. Un vot momentani, d’un sol ús, i que no mereix més atenció que el temps en què dura la campanya electoral. El nostre vot convertit en un simple mocador de paper: usar i llançar.

La incitació a l’abstenció sembla recurrent, però no estic, en absolut, d’acord amb ella. Hem d’anar a votar, precisament per intentar dir-li al sobirà dels nostres vots (és a dir, els polítics de torn) que amb el nostre vot no es pot fer qualsevol política (més endavant explicaré alguna idea al respecte).

En aquest país, per no dir: en aquest món, només es tolera una opinió crítica quan la persona es situa al servei d’una ideologia majoritària (és igual com es digui), perquè el servei a la causa major supera a la persona, i per tant, se li ha de rendir culte. Profanar la veu majoritària es com una mena de sacrilegi. És quan apareix la Santa Inquisició moderna. Proposo alguns temes de debat (la crítica a la monarquia, a la religió cristiana, a la veu majoritària, etc.). Tothom ens hem convertit en auxiliars d’aquestes divinitats que produeixen el consens d’una majoria (a vegades més que qüestionada). Sé que algú que pugui llegir aquestes línies pot estar en desacord, però no sempre el govern de la majoria és el més just (comparteixo allò de que “mai un poble pot sacrificar-se per un sol home”).