Independència, federalisme o autonomia. - Fa pocs dies que en Joan Herrera (IC-V) va fer la proposta de realitzar un referèndum per determinar quina era la relació que volíem els catalans amb l’Estat espanyol. Avui el president Maragall ha continuat amb la iniciativa d’Herrera i l’ha demanat el referèndum el més ràpidament possible.
El dret a decidir és un dret dels pobles no fa mal a ningú, a no ser que algú pensi que massa democràcia no es bona i que la gent no pot pensar per ella mateixa (una mica d’això ja s’ensuma) i en democràcia hom decideix sempre en relació als altres.
L’opció d’IC-V no té a veure amb les darreres “consultes” indpendentistes plenes d’irracionalitats censals i amb un clar sentit desorientatiu (com ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc), és clara i senzilla i no té perill d’equivocació. Convida a tothom a la participació, a tothom, sense excloure a ningú.
Ara bé, hi ha un matís que s’ha de tenir en consideració: si per un supòsit sortís independència o federalisme s’hauria de fer una cosa, ara per ara, del tot impossible, que és canviar la constitució espanyola o bé aconseguir la independència, que no el federalisme per una altra via que gens té a veure amb la democràcia, que es la força.
L’opció del federalisme, a mig termini entre una i altra, sembla la més raonable, a priori, però el que sembla que esta ben clar, com a mínim per a una majoria dels catalans i catalanes que, en una o altra direcció, les relacions amb “Espanya” han de canviar i no poden continuar així. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut no només ha deslegitimat al Parlament català, el referèdum , sinó també a les Corts Generals. Potser si el PP no hagués interposat el recurs d’inconstitucionalitat ara no estaríem en aquesta situació, però la cosa ja està feta i sembla que Catalunya pot ser la moneda de canvi per guanyar eleccions a les espanyes, mentre tant, continuarem amb un Estat de les autonomies ineficient, desigual, desequilibrat i injust, on la famosa balança mantindrà el seu pes cap a altres regions on el motor i el seu pes econòmic no rutlli com el nostre i continuarem fent de “cascos blaus” sense haver-nos ni demanat permís. Ja està bé que Catalunya sigui fiscalment solidària, no estic en contra, el que no m’agrada és que sota una constitució esgotada, amb un tribunal post franquista, encara la dreta ultra conservadora d’aquest país continuï governant, es diguin Bono, Aznar o com es vulguin dir (siguin del partit en el govern o no).
Crec que el debat per les properes eleccions catalanes ha d’orientar-se en els drets socials i de ciutadania (polítics, econòmics i socials), la millora de la fiscalitat i la protecció social, i un element a tenir en compte, més enllà de les curses de braus, la selecció catalana o d’altres qüestions d’ultra interès per uns quants, la qüestió sobre la relació de Catalunya amb Espanya ha de ser un dels eixos que ens pot ajudar a pensar positivament en els nostres polítics.
El dret a decidir és un dret dels pobles no fa mal a ningú, a no ser que algú pensi que massa democràcia no es bona i que la gent no pot pensar per ella mateixa (una mica d’això ja s’ensuma) i en democràcia hom decideix sempre en relació als altres.
L’opció d’IC-V no té a veure amb les darreres “consultes” indpendentistes plenes d’irracionalitats censals i amb un clar sentit desorientatiu (com ja vaig comentar en el seu moment en aquest mateix bloc), és clara i senzilla i no té perill d’equivocació. Convida a tothom a la participació, a tothom, sense excloure a ningú.
Ara bé, hi ha un matís que s’ha de tenir en consideració: si per un supòsit sortís independència o federalisme s’hauria de fer una cosa, ara per ara, del tot impossible, que és canviar la constitució espanyola o bé aconseguir la independència, que no el federalisme per una altra via que gens té a veure amb la democràcia, que es la força.
L’opció del federalisme, a mig termini entre una i altra, sembla la més raonable, a priori, però el que sembla que esta ben clar, com a mínim per a una majoria dels catalans i catalanes que, en una o altra direcció, les relacions amb “Espanya” han de canviar i no poden continuar així. La sentència del Tribunal Constitucional sobre el nostre Estatut no només ha deslegitimat al Parlament català, el referèdum , sinó també a les Corts Generals. Potser si el PP no hagués interposat el recurs d’inconstitucionalitat ara no estaríem en aquesta situació, però la cosa ja està feta i sembla que Catalunya pot ser la moneda de canvi per guanyar eleccions a les espanyes, mentre tant, continuarem amb un Estat de les autonomies ineficient, desigual, desequilibrat i injust, on la famosa balança mantindrà el seu pes cap a altres regions on el motor i el seu pes econòmic no rutlli com el nostre i continuarem fent de “cascos blaus” sense haver-nos ni demanat permís. Ja està bé que Catalunya sigui fiscalment solidària, no estic en contra, el que no m’agrada és que sota una constitució esgotada, amb un tribunal post franquista, encara la dreta ultra conservadora d’aquest país continuï governant, es diguin Bono, Aznar o com es vulguin dir (siguin del partit en el govern o no).
Crec que el debat per les properes eleccions catalanes ha d’orientar-se en els drets socials i de ciutadania (polítics, econòmics i socials), la millora de la fiscalitat i la protecció social, i un element a tenir en compte, més enllà de les curses de braus, la selecció catalana o d’altres qüestions d’ultra interès per uns quants, la qüestió sobre la relació de Catalunya amb Espanya ha de ser un dels eixos que ens pot ajudar a pensar positivament en els nostres polítics.
