Propostes de CCOO i la UGT per a un acord per l’ocupació i la protecció social

Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez van presentar ahir un document unitari on s’expliciten les propostes d’ambdós sindicats per canviar el model de creixement econòmic i garantir la protecció social per desocupació i reactivar així l’economia.

La idea principal que vesteix el programa són les persones, sobretot les que han perdut la seva feina o que volen treballar però no poden, a les que els poders públics han de garantir una protecció social suficient, en un context de crisi profunda, econòmica i financera, de caràcter internacional, que neix de la prevalença de l’economia especulativa sobre la productiva i l’absència de control sobre el sistema financer, que ha actuat de manera irresponsable.
La crisis espanyola és, però, més greu que a la resta d’Europa, perquè coincideix amb l’esgotament d’un model de creixement econòmic caduc, amb una gran temporalitat, un alta precarietat i una escassa qualificació de l’ocupació.
Per a reconduir aquesta situació és necessària una ferma aposta per la indústria espanyola, millorar el sistema educatiu i consolidar i ampliar el sistema públic de protecció social per avançar en la cohesió social.

Les propostes són les següents:

Intervenir per fer front a la crisi: protegint a qui pateix la crisi directament i evitar caure en l’exclusió social.
Intervenir per a transformar el model productiu, perquè ha estat el responsable del que vivim avui. Per fer-ho cal apostar per la indústria, les noves tecnologies, per millorar el sistema educatiu i consolidant i ampliant el sistema de protecció social.
Impulsar polítiques de creació d’ocupació i millorar el sistema de protecció de l’atur. Ampliant i millorant la protecció per desocupació; adoptant millores en la Renta Activa d’Inserció; fomentant millores en la suficiència i la cobertura de les rendes mínimes d’inserció; aconseguint una major integració de les polítiques actives d’ocupació i reorientant l’actuació dels serveis públics d’ocupació; desenvolupant un nou programa d’ocupació i de formació professional; fomentant les iniciatives d’economia social i d’auto ocupació; reformant la Llei concursal; millorant la legislació dels expedients de regulació d’ocupació i desenvolupnt l’Estatut Bàsica de l’Empealt Públic i l’oferta d’ocupació en els serveis públics en general.

S’ha de reactivar l’economia per a mantenir i generar ocupació estable i de qualitat, per això es proposa:

Invertir en obra pública; augmentar el parc d’habitatges de lloguer; rehabilitant habitatges i barris de les ciutats i pobles; accelerant la construcció de nous centres educatius i sanitaris; desenvolupant la Llei de la Dependència i perseguint el frau fiscal.

S’ha de revisar el funcionament del sistema financer, i per això, l’Estat ha de fixar objectius concrets de recapitalització d’entitats; s’han de condicionar les ajudes públiques al sector que hagi fet el màxim esforç per a reforçar les seves reserves; s’ha de defensar l’actual naturalesa jurídica de les caixes; s’ha de desenvolupar el marc de les caixes amb la participació sindical i s’han d’incrementar les línies de crèdit ICO.

També serà necessari fer una sèrie d’apostes estratègiques: com enfortir i articular la negociació col·lectiva; apostar per una base industrial sòlida que inverteixi en I+D+i; que prioritzi i ordeni les inversions públiques en aquest sentit; que prioritzi la negociació d’una Llei de Ciència avançada; que reactivi el foment d’una política sectorial activa i que creï un marc regulador de la política energètica.

A tot això se li ha de sumar la necessitar de millorar el sistema educatiu i vincular-lo més i millor al sistema productiu; millorant la formació professional, aconseguint noves capacitacions i millorar les competències; aplicant la Llei d’Atenció a les persones en situació de dependència; millorar el finançament de les Comunitats Autònomes; garantir la qualitat i suficiència en el Sistema d’Informació del Sistema d’Atenció a la Dependència; millorar el sistema actual de protecció social; integrar els règims especials de la Seguretat Social; aplicant la jubilació anticipada per realització de treballs penosos, tòxics o perillosos; estudiant els paràmetres de la jubilació flexible i modificant l’estructura del sistema de pensions complementàries.

Per tot això serà necessari signar un Acord Estatal per l’ocupació i la protecció social, tenint en compte que es necessitaran més recursos i que per tant, serà necessari revisar els marges d’endeutament i la política fiscal, per dotar-lo de més progressivitat i una major distribució de les rendes al mateix temps que es combat el frau fiscal.

Sobre la corrupció política i el Partit Popular

Deia Groucho Marx que la política “és l’art de buscar problemes o no n’hi ha, trobar-los, fer una diagnosi falsa i aplicar el remei equivocat”. Aquesta demoledora definició expressa molt bé una part del sentiment popular vers la política en general. A les antípodes de la concepció aristotèlica, la qüestió sobre el concepte de què és la política no sembla haver-se convertit en l’ideal d’un ofici que ha d’estar al servei de tothom.
Sobre la política i els polítics sembla que penja l’espasa de Damocles de la desafecció, aquell vell sentiment que va néixer durant el liberalisme de finals del segle XIX i que avui, vista les experiències, no sempre s’ha aconseguit alliberar.
Des de que vaig sentir a un conegut polític del PP dir que literalment allò de que “estic en política per a guanyar diners” només faig que mirar cap a les terres valencianes. El mal que ha fet no ha estat a la classe política sinó a la política mateixa. Prevaricacions, cacicades, usurpacions, etc., han estat una praxis massa estesa per tota la Península que ha esquitxat a persones de tots els colors polítics del nostre panorama nacional espanyol i català.
La vergonyosa trama corrupta de l’anomenat “Bigotes”, de Francisco Correa i del mateix president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps és l’evidència d’un mal que s’ha estès per la política: la corrupció. Però aquest no és un fenòmen local, mireu el què està passat a la Gran Bretanya. El poder no hauria de corrompre la noble pràctica de la política.
El problema rau sobre el perquè de l’ús de la política com a eina de poder per aconseguir lucres personals. Traduint: la política no pot ser una mera gestió dels béns de la comunitat i molt em temo que té a veure amb les mateixes definicions que surten als diccionaris i a els múltiples webs: la política com a instrument de poder; la política com a forma de govern sobre els altres; la política com a poder de decisió sobre una majoria; però en cap cas es parla de la política com a forma altruista de governar democràticament i sota el principi del bé comú accions encaminades a millorar les condicions de vida de les persones que representa. És a dir, defensar els interessos generals sota els criteris de màxima transparència, lleialtat al programa electoral, consens sobre les persones que representa, defensa dels valors del partit, entre ells els valors de la democràcia, la solidaritat, la cooperació, la bona fe, etc. Aquest plantejament d’entendre la política com el més majestuós dels oficis, per la seva enorme responsabilitat, fins i tot en el sentit heroic per tot allò que comporta estar al servei dels altres, de la societat que vol representar i per la qual treballa, fugint dels mèrits personals, d’allò que s’ha anomenat la persuasió del poder, etcètera, no la veig enlloc. I tot això neix por una certa estètica de la classe política com a “casta” superior que allunya als polítics dels qui els han posat en el poder de governar, entès com a possibilitat de dirigir estratègies per aconseguir millores generals. Un polític ha d’estar en campanya tots els dies de la seva vida, però no d’una manera falsa, sinó amb humilitat i creient-se realment el que fa. No vull dir que no n'hi haguin!.
La política es veu allunyada de la ciutadania perquè hi ha elements que condueixen sense remei aparent a aquesta conclusió: els polítics surten per la TV, als diaris, a les ràdios, per tant són personatges importants; van ben vestits, perquè s’ha de tenir cura de la imatge personal; parlen o solen parlar molt bé, per tant, transmeten valors i ideologies, opinions que creen d’altres opinions i que no tothom és capaç de fer, per tant els veuen diferents; a més a més, si tens certes responsabilitat vas en cotxe oficial, el que t’amaga més i et distancia de la resta dels ciutadans i ciutadanes, o rodejat d’una comitiva. Tots aquests elements peculiars i reals com la vida mateixa fan, sense voler-ho, que la classe política, sigui del partit que sigui, no puguin evitar d’allunyar-se dels seus ciutadans i ciutadanes. Quina seria la solució al problema?, doncs la proximitat, el trepitjar, com fan alguns, els carrers de les ciutats i els pobles; tocar a les persones i cridar-les pel seu nom; fer-los entendre que són humans, com ells; treballadors, com qui més; assequibles, com qualsevol., però sobretot fent allò que diuen què faran i si no poden que ho expliquin (tothom té dret a canviar d’opinió i a equivocar-se, fins i tot els polítics), però la informació és fonamental. Una informació veraç i senzilla sobre la presa de decisions dels partits i dels seus polítics.
Reconstruir el concepte de política és fonamental per a dur al lloc que li pertoca al difícil ofici de fer política, com la tasca més honorable que pot fer un ésser humà al servei de les persones. Per això s’ha de perseguir, sense impunitat, a qui la utilitzi en benefici propi, perquè el mal que fa dura més que una vida, es queda arrelat a l’ADN de les persones i fa que el món no funcioni com caldria.
Recuperar la confiança en la política és fonamental perquè la democràcia continui progressant i això vol dir proximitat i transparència.
Als polítics corruptes se’ls hauria d’aplicar la inhabilitació permanent per càrrec públic. Haurien de ser assenyalats com la vergonya del país; separats de qualsevol responsabilitat col·lectiva. Si no salvem la política, què i qui haurà de governar en el futur les vides de tantes persones?.

Adéu Benedetti!

Ahir vaig llegir amb tristesa que el poeta, assagista i novel·lista Mario Benedetti havia mort i havia deixat orfre una part immensa de la poesia llatinoamericana. Potser el que més es trobarà a faltar d’aquest poeta és la seva humanitat, molt més enllà que l’enorme compromís polític, fins i tot més que la seva poesia.
Ahir intentava recordar alguna de les seves obres poètiques i regirant per casa vaig trobar-ne, de seguida, tres volums que em van agradar molt quan els vaig llegir. Una era “El olvido está lleno de memoria”, “El mundo que respiro” i la darrera “Defensa propia”. No m’atreveixo a traduir-les al català. És del tot innecessari. 88 anys són molts, però no gaire per a la poesia. Qui no ha cantat els seus poemes en boca de Joan Manel Serrat, i tants d’altres?. Sempre ens quedarà la seva obra. Més de 80 llibres, que no és poc.