Després de la serena i aclaparadora
manifestació de l’11 de Setembre a Barcelona caldrà fer balanç de les coses
dites i sobretot del fet real de tenir quasi una tercera part del país
manifestant-se pel dret a l’autodeterminació dels pobles i per la independència
de Catalunya.
S’haurà de valorar com hem arribat fins aquí,
i la veritat és que no sembla gaire complicat.
La Història del nostre país parla per si sola,
des del temps de Juan II, allà al segle XIV fins a la política de moneda de
canvi dels diferents governs espanyols en democràcia, i també dels catalans.
Catalunya ha estat l’excusa d’uns i la ploranera dels altres per treure rèdit
electoral.
És evident que el descontent ha anat creixent
en els darrers anys. Els dirigents espanyols sempre han tractat a Catalunya amb
desconfiança i recel. Som un poble que celebrem una derrota, la de l’11 de
setembre, i sembla que ahir es va dibuixar un escenari diferents on tot apunta
que la independència, sense drets socials, no és possible, com tampoc ho serà
amb el panorama polític actual.
La independència de Catalunya no és cap drama
per ningú. Poques coses han de canviar més enllà de l’autogovern i l’autogestió
financera, però una independència governada per un nacionalisme de dretes em
posa la pell de gallina.
Catalunya és una terra de retrobaments, de
miscel·lànies culturals, i espero que tot plegat no es confongui amb la
Catalunya dels bons i dels dolents. Governar una plataforma independentista
absenta d’interessos polítics és del tot impossible. Necessitem, en tot cas,
consensuar un model de país on tothom pugui cabre sense exclusions, i fer-ho
amb un 49% de la població de Catalunya en contra és molt difícil.
Després de la manifestació d’ahir molts
pensaran que és temps d’impaciència, però ens caldrà molta reflexió, i molt em
temo que la reflexió política serà equivocada, perquè fins ara ningú no ha
encertat i la independència no retornarà la credibilitat perduda als polítics.
Que ningú s’ho prengui a broma.
