Estandeflació
S’entén per estanflació quan l’anomenada cojuntura econòmica es situa dins d’una situació inflacionària i al mateix temps hi ha un estancament de l’economia mentre que la inflació continua creixent. Segons diuen els economistes de llibre és el pitjor escenari en que es pot trobar un país.

I jo em pregunto, com hem arribat fins aquí?.
Durant molts anys hem viscut una època en que era fàcil aconseguir diner, les entitats financeres no posaven grans inconvenients, els calerons estaven a l’abast de tothom i a sobre teníem uns interessos molt baixos que ens permetien endeutar-nos encara molt més i consumir, consumir i consumir, i a no estalviar res perquè no val la pena.
Aquest procediment que acabo de narrar és conegut per tothom, però el que no se saps tan bé és que aquest és la recepta per combatre la deflació, que és quan els preus dels béns i serveis cauen.
Curiosament això ha passat combinant quelcom diferent que fa pensar que aquesta terminologia ja no és adequada per a la situació actual. La deflació apareix quan els preus baixen per la manca de demanda. Però és dona el cas que mentre que tenim un nivell d’inflació altíssim i en augment, hi ha alguns sectors, com l’habitatge, el transport, la pagesia, etc. que han de vendre per sota del preu de cost, és a dir, viuen la seva particular deflació en mig d’un procés d’estanflació que sembla que va camí d’una recessió.
Per això el terme desacceleració descriu millor la situació de la nostra economia. Primer perquè situa l’alentiment, el fre a la bogeria anterior; segon perquè no tots els sector han entrat en “recessió”; tercer perquè es posa de manifest la manca de polítiques públiques adequades i posa de manifest la poca inversió en termes socials que s’ha fet quan la iniciativa privada era això, simplement privada, per tant poca despesa social..
Posaré un exemple de deflació: una persona es compra un pis per un valor determinat, contracta una hipoteca per quasi el cost total del pis i ara, després de la puja dels interessos de la seva hipoteca decideix que no la pot pagar i es vol vendre la seva propietat, quan la posa al mercat es troba que el seu valor ha baixat un 20% i que no té ni per pagar el que li queda d’hipoteca..

Alhora de controlar la inflació ho tenim complicat, perquè la moneda no depèn de nosaltres, no podem devaluar-la, així que estem en mig d’una estandeflació.

"Pendientes"

El cas de l'amonestació a l'Hipercor de Girona per dur unes arrecades massa llargues m'ha fet pensar immediatament en el pla d'igualtat que CCOO va signar el passat 21 de maig amb l'empresa El Corte Inglés. He hagut de fer una mica de memòria i mirar l'acord signat per la secció sindical de CCOO d'aquesta empresa on s'especifica clarament que aquest pacte no inclou a cap empresa del grup, entre elles Hipercor, per tant, no li afecta, desgraciadament, el pla d'igualtat signat per CCOO.

Estar clar que no està ben vist per alguns "iluminati" dur arrecades massa llargues, potser per allò que sobre gustos no hi caben les disputes, però a mi em fa l'efecte que no és una qüestió estètica, sinó més aviat una qüestió estàtica i m'explico: una concepció estremadament retrograda sobre les condicions de treball i una manca de cintura considerable que fa de la imposició la única estrategia possible en l'organització del treball, sobretot en una empresa que ha practicat una estratègia antisidical històrica i que no ha entrat encara, però ja ho farà, en una concepció democràtica també en les relacions laborals.

Dur arrecades pot dur-te a la conclusió que és com portar unes manilles invisibles. Encara algú pensarà que no és per tant, que no s'han posat a retallar fandilles, ocurrència practicada per una coneguda residència d'altres contrades.

Si no ho aturem tot pot arribar!

En defensa de la filosofia

Segueixo amb preocupació les darreres intencions de modificar l’assignatura de filosofia al Batxillerat. Aquest no és un tema qualsevol, com tampoc és un tema en exclusivitat del món acadèmic (sigui qui sigui el seu nivell), és un tema profund i pervers que té a veure amb una cosa tan important com elemental: la concepció que tenen els legisladors sobre la població on apliquen les lleis.
La filosofia, que en realitat és la mare de totes les ciències i els sabers, dedica al nostre enteniment armes segures i impossibles de corregir com és l’enteniment, la capacitat crítica, l’argumentació, la capacitat de crear, de fer propostes, de veure móns i per tant perspectives diferents, és a dir, crea la possibilitat de construir un argumentari cerebral suficientment potent com per fer ciutadans i ciutadanes amb capacitat per decidir unipersonalment, amb fortalesa per pensar les coses abans de prendre decisions, capacitat per no deixar-se influenciar, capacitat per enraonar i preguntar-se pels què de les coses. La ciència es pregunta per com, la filosofia afegeix el per què.
Aquest sentit crític, d’autoconeixement, de lliure arbitri és el que no volen que tinguem, en conseqüència és la manera de fer de la ciutadania en general, xaiets que es poden utilitzar a plaer, deixant només a la “selecció natural” la capacitat de sortir-se’n d’aquesta trampa i fer minoritària uns coneixements i una capacitat que haurien d’haver-se convertit en universals. Però és vist que no interessa gens. Aquest és el nostre model de societat, volem gent que no pregunti per què, simplement faci les coses quan li diuen, volem persones manses que no donin la feina d’haver-nos explicar, que no qüestionin les nostres accions, per això descuidem la filosofia i de pas garantim una minoria que decideix per nosaltres.
La reducció d’hores d’aquesta assignatura no ve d’ara. Jo seria partidari no només de fer-la obligatòria a tots les batxillerats, sinó d’introduir-la en els dos darrers cursos de l’ESO (i és igual que un sigui de lletres o de ciències, això és una ximpleria!). La filosofia, que en aparença, com diuen els més detractors, no serveix per a res, és precisament tot el contrari, serveix per a tot i molt més del que molts es pensen, tant que es vol reduir-la a la mínima expressió.
Una de les coses que m’ha sobtat d’aquesta qüestió és l’estacament intel·lectual de les nostres facultats (sempre amb les mateixes assignatures i continguts), amb el seu silenci. On són els intel·lectuals en la nostra societat?. Sóc de la opinió que a part d’uns grapat de filòsofs del s. XX ens hem quedat aturats en el s. XIX. Això no ens ajuda gens, perquè la filosofia ha de ser la clau que ens obri les portes a la modernitat i que ens ajudi a construir una societat millor, però està clar que això, de moment, només ho veiem uns quants.