Hope and change (esperança i canvi).-
(per cert, la foto ha estat publicada al país digital).

Esperança i canvi, dues paraules que, malgrat el seu immens significat, caben en una sola mà, i no en una mà qualsevol (de fet cabrien en qualsevol) sinó a la mà esquerra del secretari de premsa de la Casa Blanca, Robert Gibbs, i aquestes dues paraules, com si d’una xuleta es tractés les acompanya amb altres com: ous i llet.
Sospito que no es tracta de la llista de la compra, perquè ni l’esperança ni el canvi es poden comprar, sinó del guió d’un discurs, és a dir, les idees força per a un itinerari argumental que bé podia haver estat aquest: s’han de tenir ous (i disculpeu aquesta expressió tan masclista) i molta llet per convèncer a la gent de que ha de tenir esperança i que ens cal un canvi en el model econòmic i social dels EEUU. O alguna cosa semblant.
Nosaltres també necessitem esperança (i això que diuen que és la darrera cosa que es perd), i també un canvi (però no un canvi com el que pregonava Felipe Gonzalez o les darreres campanyes electorals del PSC, no). Aquest canvi ha de ser el del model econòmic i de les formes de governar. No m’estendré en explicar-ho, perquè ja ho fet altres vegades, però és que darrerament hi ha molta demagògia en la forma de fer política i en la mateixa opinió pública, i això no és bo, de cap de les maneres, perquè fa créixer la sensació popular de que cada vegada hi ha més distanciament entre les preocupacions dels polítics i la gent normal.
Avui he sentit a un empresari que estava convençut que la regulació del mercat de treball la farien ells, els empresaris pel seu compte i davant de la mirada impotent dels sindicats, ell deia que ja se sap, quan hi ha poca oferta i molta demanda, els sous baixaran com no res, i a més a més li donava un aire encara més carrincló dient que un cop que l’home, que era qui anava a buscar feina, li expliqués a la seva dona que havia renunciat a una feina perquè li pagaven poc, ells, la seva dona, li estiraria de les orelles i li faria tornar, perquè un salari, encara que sigui baix, és una entrada de diners a casa. Aquesta és la lamentable esperança d’un empresari. La meva, en canvi, és del tot diferent. Després ha acabat argumentant que eren els polítics i els funcionaris qui havien de donar exemple reduint-se el sou un 50%. Així és com s’alimenta la demagògia en aquest país nostre, i encara hi ha gent que es pensa que viuen al “Cotolengo” (i perdó per aquest país, que deu ser molt bonic i que jo desconec). Aquesta és la nostra realitat d’avui, i després ens enfadem quan ens comparen amb Grècia. Però si actuem com si estiguéssim al tercer món.
Aquest és el missatge que corre pels carrers. Si vols treballar ho hauràs de fer amb les meves condicions, el que vol dir precarietat, desregulació i pèrdua de drets. Aquesta és la batalla que els sindicats i els treballadors i treballadores hem de guanyar.
Esperança i canvi!, i tant que sí, un canvi en la mentalitat perversa del qui vol aprofitar-se dels altres.

M'han passat aquest text. Es pot catal·logar com a diferent, però m'ha agradat i per això l'enganxo per si és del vostre interés.

Artícle aparegut a "La Voz de Galicia"

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265 (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey. Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común.

Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla.... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven el surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».

La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso Caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Signat:
Ramón Chao, músic, escriptor i periodista.