A la deriva. Els déus de l’Olimp.-

Tinc la sensació que des de fa mesos, per no dir que anys, que anem a la deriva. Una deriva que no sabem ben bé on ens portarà el nostre futur econòmic, social i polític. La nostra democràcia, i no em refereixo únicament a l’espanyola o la catalana, sinó la feble democràcia occidental, està tan feble que no pot remar ni cap a un costat ni cap un altre. Però no és que no vulgui, suposo que ella ja voldria, sinó que no la deixen.
No és nou que aquells qui tenen el poder, el poder real, que no és un altre que l’econòmic, moguin els fils en funció dels seus propis interessos. No és nou que aquells qui mouen els fils no tinguin cap mena d’escrúpols. No és nou que el febles hagin de pagar perquè els rics siguin cada cop més rics, però sí que és nou que tot això passi quan mai no havíem tingut una democràcia com la nostra.
Sempre he dit que la nostra democràcia és feble, insuficient, una democràcia en procés de construcció, no acabada. Ara, però, quan mai no havíem vist els nivells, malgrat que, insisteixo, insuficients, de democràcia, ara, la volen arrossegar fins que perdi la fina capa que fa que les persones puguem viure, o aspirar, en un món millor. Què quedarà de tot això?, aquesta és una pregunta difícil i segurament impossible de contestar, perquè anem a la deriva, i quan no hi ha control, si més no, un aparent control, la cosa pinta força negre, perquè jo, que no crec en la sort i sí en l’atzar, opino que aquesta deriva és una de ben dirigida i voluntària, però que no controlem nosaltres, sinó els poderosos.
Si hem arribat fins aquí, no és només per la immensa avarícia dels mercats, sinó de les persones que fan que els mercats financers es converteixin en monstres sense rostre ni pietat (si és pot dir així). Persones que fomenten el caos i la barbàrie perquè sabem que així, les seves receptes per a engreixar-se més i més, s’acceptaran amb resignació per part de la immensa majoria de les persones que no formem part d’aquesta minúscula elit que ens porten cap el precipici que ells ens han muntat.
No vull dir que tot sigui una farsa, vull dir que tot és premeditat. I mentre que els que som més, les persones normals que anem a treballar, qui podem, i tenim amics, família i relacions socials, que vivim en pobles i ciutats de manera anònima i silenciosa ens mantinguem aïllats uns dels altres, mentre que nos ens organitzem, la deriva continuarà el seu curs fins que els qui governen el poder real decideixin que ja s’han cansat de jugar amb nosaltres. És de la falsa deriva dels seus capritxos. Són el nous déus del Partenó, aquells vells déus grecs, reformats en supermilionaris, banquers, financers i especuladors, amb els seus propis demiürgs, com ara internet o wikiliks, o els mateixos sindicats que els hi fan la punyeta. Tenen els seus propis déus: el del diner, el de la fortuna, el de l’avarícia, el de la mort, el de l’amor, el de la passió, el de la corrupció, etc. Només cal posar noms a cada déu i veureu com els mateixos déus de l’Olimp continuen entre nosaltres sense saber-ho. Ens cal una nova revolució intel·lectual, uns nous presocràtics que evidenciïn que els déus són meres invencions dels humans i que per poder lluitar per la llibertat hem de desfer-nos d’ells.

Els controladors aeris i la pràctica governamental. Algunes reflexions sobre els drets laborals.-

Aquestes darreres hores he seguit amb expectació, també amb preocupació, com s’anaven resolent els esdeveniments provocats per la vaga encoberta dels controladors aeris. No conec a cap d’aquest treballadors d’elit, però sí que conec els seus mètodes de treball. No els vull defensar, en absolut, perquè crec que amb la que està caient el millor que podien haver fet era passar el màxim de desapercebuts possible i que ningú no es fixés en ells, però mal assessorats pel seu sindicat groc (aquell que només defensa els interessos d’una sola professió encara que això suposi, com sol passar, que per aconseguir els seus beneficis ensorrin els drets dels altres) van decidir agafar una baixa, és a dir, un motiu que amb la llei a la mà pot provocar l’acomiadament per causes objectives, com també ho permet la no assistència sense causa justificada o la negativa a treballar amb normalitat o la pràctica de la baixa productivitat realitzada conscientment.
Em preocupa doncs l’actitud del Govern espanyol. L’argument no pot ser el dels seus exagerats sous i “privilegis” laborals, això està recollit, en agradi o no, en un conveni col·lectiu. A més a més, el Govern no pot, no té potestat, encara que estigui el màxim responsable del Poder Judicial espanyol, a regular matèries regulades en la negociació col·lectiva i menys decretar que el crèdit horari (regulat a l’Estatut dels Treballadors i la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (totes dues orgàniques)) no computa com a hores efectives de treball, aquestes dues normes ho expliciten precisament d’aquesta manera. I per què dic tot això?. Mireu, si això continués passant, quan els “maleteros” dels aeroports reivindiquin els seus drets i facin una vaga legal i aturin els aeroports, també es decretarà un estat d’emergència?. Això és molt perillos. I com a conseqüències d’aquesta actitud antisindical del Govern, a partir d’ara, el crèdit horari ja no serà considerat temps de treball efectiu?. Això, ho sento molt, és un pas molt perillós contra la democràcia d’un país.
Qui llegeixi això, potser pensarà en com s’ha resoldre, sinó, aquest conflicte. Des del meu punt de vista és relativament senzill: aplicant la llei labora, no la llei del Govern. Si hom no va a treballar ja sap a què atenir-se, o no és això el què passa amb la resta de treballadors i treballadores en aquest país. Però comparar-nos amb Guatemala, la República Dominicana o els EEUU em sembla del tot esgarrifós i un insult a la intel·ligència. Però és així, és un advertiment a la regulació laboral que desagradi als poderosos.