dimecres, 28 de novembre del 2012

Però vostès són realment d’esquerres?



No és la meva intenció fer un judici de valors, sinó reflexionar sobre la idea de  la divisió ideològica entre les anomenades “dretes” i “esquerres”. Sembla ser que la coherència ideològica no esdevé bona amiga de la praxis política. Intentaré explicar-me. Sovint ens queixem de la desafecció política i defensem el valor positiu de la política com a un element que esdevé primordial en les persones i organitzacions en el seu afany de servir als altres (de manera altruista). Notícies com les que surten avui als diaris no alegren a ningú que pensi com jo, és més, van restant arguments per defensar la política com a cosa noble i desitjable. Però  bé, no és d’això del què vull parlar.
Quan parlen de coherència ideològica vull dir allò que fa que la cosa sigui el què és (com deia el vell filòsof grec Parmènides: “el que és  és i el que no és no és”), i no l’embolcall que adorna a la cosa, que no la fa ser diferent del què és.  Posaré alguns exemples per facilitar la meva explicació: si un partit anomenat d’esquerres es manifesta en contra de la corrupció, no pot impedir que hagi una investigació parlamentària per esbrinar si hi ha hagut o no corrupció per part d’un il·lustre parlamentari, però en canvi ho fa, em sembla que no és de rebut per la salubritat ideològica d’un partit anomenat d’esquerres, com tampoc em sembla gaire coherent facilitar la investidura d’un president de dretes que fa polítiques de dretes, que retalla salaris i drets emparat en una Espanya canina.
A aquells qui tenen orgasmes ideològics quan senten la paraula independència i diuen ser d’esquerres,  els hi proposo que, per uns instant, s’imaginin una Catalunya independent, amb Estat propi, govern propi, legislació pròpia, amb una economia pròpia i integrada, de ple dret, en la Unió Europea, amb una sanitat pròpia, una educació pròpia, etc., és a dir, amb tots els elements comuns a un país, o un estat, independent i modern. Imagineu-vos que aquest país, un cop superat el procés d’independència i que per tant no tindria sentit aquest sentiment independentista, funciona amb els problemes de qualsevol país. En aquest cas un país governat per CiU, que retalla drets, salaris i tot això que ja sabem que fa la gent de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. Votaria la investidura tot sabent que les seves polítiques van en contra dels interessos de les persones a qui diuen representar? Jo diria, com a mínim, que no seria gaire coherent.
Per això no faig més que donar-li voltes sobre l’actualitat de la política catalana. Si el sr. Mas no té el recolzament suficient que pacti amb el PP, que és, per ideologia, el que li toca i si no és possible, que es convoquin, de nou, un nou procés d’eleccions, per tal de que el poble català decideixi sobre el seu futur amb un govern fort. Si CiU governa en minoria no sé quant de temps durarà en el govern i si ho fa amb l’aixopluc d’ERC, no sé quin sentit i quin profit en pot treure, més enllà de quatre càrrecs polítics i uns quants pactes a nivell municipal.
M’agradaria que ERC tingués seny i actués en conseqüència del que diu que són: un partit d’esquerres.