No és la meva intenció fer un judici de valors, sinó
reflexionar sobre la idea de la divisió
ideològica entre les anomenades “dretes” i “esquerres”. Sembla ser que la
coherència ideològica no esdevé bona amiga de la praxis política. Intentaré
explicar-me. Sovint ens queixem de la desafecció política i defensem el valor
positiu de la política com a un element que esdevé primordial en les persones i
organitzacions en el seu afany de servir als altres (de manera altruista).
Notícies com les que surten avui als diaris no alegren a ningú que pensi com
jo, és més, van restant arguments per defensar la política com a cosa noble i
desitjable. Però bé, no és d’això del
què vull parlar.
Quan parlen de coherència ideològica vull dir allò que fa
que la cosa sigui el què és (com deia el vell filòsof grec Parmènides: “el que
és és i el que no és no és”), i no l’embolcall
que adorna a la cosa, que no la fa ser diferent del què és. Posaré alguns exemples per facilitar la meva
explicació: si un partit anomenat d’esquerres es manifesta en contra de la
corrupció, no pot impedir que hagi una investigació parlamentària per esbrinar
si hi ha hagut o no corrupció per part d’un il·lustre parlamentari, però en
canvi ho fa, em sembla que no és de rebut per la salubritat ideològica d’un
partit anomenat d’esquerres, com tampoc em sembla gaire coherent facilitar la
investidura d’un president de dretes que fa polítiques de dretes, que retalla
salaris i drets emparat en una Espanya canina.
A aquells qui tenen orgasmes ideològics quan senten la
paraula independència i diuen ser d’esquerres, els hi proposo que, per uns instant, s’imaginin
una Catalunya independent, amb Estat propi, govern propi, legislació pròpia,
amb una economia pròpia i integrada, de ple dret, en la Unió Europea, amb una sanitat
pròpia, una educació pròpia, etc., és a dir, amb tots els elements comuns a un
país, o un estat, independent i modern. Imagineu-vos que aquest país, un cop
superat el procés d’independència i que per tant no tindria sentit aquest
sentiment independentista, funciona amb els problemes de qualsevol país. En
aquest cas un país governat per CiU, que retalla drets, salaris i tot això que
ja sabem que fa la gent de Convergència Democràtica de Catalunya i Unió
Democràtica de Catalunya. Votaria la investidura tot sabent que les seves
polítiques van en contra dels interessos de les persones a qui diuen
representar? Jo diria, com a mínim, que no seria gaire coherent.
Per això no faig més que donar-li voltes sobre l’actualitat
de la política catalana. Si el sr. Mas no té el recolzament suficient que pacti
amb el PP, que és, per ideologia, el que li toca i si no és possible, que es
convoquin, de nou, un nou procés d’eleccions, per tal de que el poble català
decideixi sobre el seu futur amb un govern fort. Si CiU governa en minoria no
sé quant de temps durarà en el govern i si ho fa amb l’aixopluc d’ERC, no sé
quin sentit i quin profit en pot treure, més enllà de quatre càrrecs polítics i
uns quants pactes a nivell municipal.
M’agradaria que ERC tingués seny i actués en conseqüència
del que diu que són: un partit d’esquerres.