dijous, 29 de desembre del 2016

Mercenaris!


Atès que el mot “mercenari” té connotacions negatives,  faré una nova definició del terme en relació als professionals dels arxius que presten els seus serveis com a autònoms :  Un mercenari -arxiver és una persona, home o dona,  que lluita per mantenir la seva vàlua professional i la professió que realment estima, que no és una altra que fer d’arxiver-gestor documental. Treballa, això sí, per un salari, normalment quasi irrisori, a diferència dels companys assalariats (que amb més o menys fortuna que ells, com a mínim tenen uns ingressos garantits durant un temps concret), la única vinculació que manté amb l’organització que el contracta és la seva reputació com a professional, i és per aquesta i per la seva estimada professió per  les quals  lluita. A l’igual que a la guerra, els mercenaris-arxivers  no formen part de l’organització que els contracta, sinó que la seva presència està justificada per a dur  a terme una determinada tasca per un temps limitat.
El mercenari-arxiver ha d’avançar de la seva escassa guardiola els diners que li demana l’Estat per satisfer  l’impost de valor afegit (IVA), esperant  que aquell qui paga, ho faci el més aviat possible, a poder ser en menys de 30 dies (cosa poc probable, per cert).  I després ha  de procurar trobar una altra guerra on prestar els seus serveis com a mercenari dels arxius, amb l’esperança, o no, de que potser algun dia trobarà un lloc on descansar, deixar la motxilla carregada de les pedres de persona assalariada per compte propi, i passar a ser una persona professional d’àmplia experiència treballant com a un assalariat de debò  en un arxiu.
Al mercenari-arxiver no li sol agradar la precarietat del món on viu, ni valora, tant com pot semblar, la seva presumpta llibertat. Ho deixaria tot, menys la seva professió, per un lloc estable on pogués desenvolupar els seus coneixements i ser feliç, com un servidor al servei de la ciutadania.
El mercenari-arxiver és company i amic dels seus companys, mercenaris o no, i presta els seus serveis amb diligència, efectivitat  i compromís.
Per aquesta raó no anomeneu mai a un arxiver autònom com a mercenari, perquè exerceixen la seva professió allà on poden i com petits quixots se les tenen amb molins, sovint invisibles, que tots vosaltres ja coneixeu.

Cap arxiu sense arxiver, cap arxiver sense arxiu. Feliç 2017!

dimarts, 28 de juny del 2016

Preservació digital



Els reptes que comporta la preservació digital són del tot coneguts per la comunitat arxivística. És un repte global evident, que trenca amb les dimensions conceptuals de l’arxivística moderna més  “clàssica”. És un repte a llarg termini, pel què representa, però també ho és per les fases inicials del cicle de vida dels documents, i sobretot un canvi estratègic a nivell tècnic i també social.
Als reptes els hi hem d’afegir les noves legislacions (i no tant noves, si es permet l’expressió!), que fan d’aquesta realitat, i d’aquest debat tècnic, una obligació per a qualsevol organització que es mereixi dir-se així, perquè, com sabem, és necessari conservar els documents de manera que els seus continguts siguin llegibles, estiguin disponibles i, com no, accessibles.
La cosa es complica quan, a més a més, hem de conservar els seu valor evidencial, garantint la seva integritat i autenticitat, quan als seus continguts. I a aquesta necessitat de conservar li hem d’afegir la garantia de la seva evidència, i fer-ho, tot plegat, sostenible en el temps. Quasi res!.
Així que, per començar, se’ns presenten tres qüestions importants: la primera, la independència del suport, que té a veure amb la separació del seu contingut, la seva estructura i el context de creació, i amb la necessitat de fer-ho intel·ligible; la segona, la virtualitat i la tercera, ben coneguda, obsolència tecnològica.
Així doncs, la primera pregunta que ens fem quan abordem el tema: és quina documentació cal preservar digitalment?, quan ho hem de començar a fer? I qui s’ha d’implicar en tot aquest procés?.
Per respondre a les tres preguntes, caldrà tenir un calendari de disposició de documents; definir la política de selecció de formats i la relació de metadades per gestionar-ho, i establir la forma i propietats que cal preservar.
És ben clar que la preservació s’ha d’abordar abans de la creació del document, perquè cada fase del cicle de vida implicarà una estratègia determinada i diferent, d’aquesta manera, la preservació digital s’ha d’entendre com a una funció més del Sistema de Gestió Documental (captura, classificació, retenció, disposició, accés i seguretat), i crec que aquí tenim un dels primer camps de batalla a resoldre: la creació del SGD.
Ara bé, la part més complicada, al meu parer, és la d’implicar, amb les seves conseqüències, als arxivers i arxiveres, als tecnòlegs, gestors i juristes en tot el procés. Tenint en compte que li hem de sumar els recursos necessaris (humans, tecnològics i econòmics), la seva sostenibilitat en el temps i una política clara de qui ha de prestar aquest servei (servei propi, extern o mancomunat).

Per resumir-ho una mica. Quan parlem de preservació digital, parlem d’integritat, equivalència, economia, cooperació i actualització. No em referiré al pla de preservació digital (molt important i necessari), ni als seus objectius, però per acabar, voldria fer esment al debat sobre el model necessari d’implantació del pla de preservació, el qual, crec, que s’ha de centrar en la gestió de repositoris segurs, com, per exemple el model OAIS (Open Archival Information System). Sóc de la opinió que una de les mancances actuals mes importants és la de poder garantir que els documents electrònics siguin localitzables i disponibles en el futur, que es puguin interpretar d’aquí a cent anys o més, que siguin, com no, recuperables i que, a més a més, estiguin protegits sobre la pèrdua de drets associats. Aquesta preocupació necessita de la implicació transversal de moltes disciplines i professionals, de manera que s’esvaeixin aquestes pors actuals a allò desconegut, com ara la garantia de preservació en un temps remot de la informació que custodiem.

dimecres, 10 de febrer del 2016

Arxius de L'Havana (Cuba)

La setmana passada, gràcies a Arxivers sense Fronteres i a Barcelona Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, he tingut la oportunitat de viatjar fins a la ciutat de La Havana i passar una setmana intensa, i molt fructífera, visitant diferents centres d’arxiu de la ciutat.
Com a cooperant he pogut visitar tres centres d’arxiu ben diferents, per les seves característiques, condicions i fons que custodien.

El primer, situat en un formidable palau (Palau d’Aldama), en ple procés de restauració arquitectònic, es troba dins el Instituto de Historia de Cuba. Té un fons molt important, jo diria que un dels primers fons d’arxiu de Cuba, per no dir el primer, pel seu volum i importància. D’aquests fons i col·leccions en destacaria les bones condicions mediambientals dels seus dipòsits i la cura que tenen d’ells els seus responsables. És un conjunt de fons d’indiscutible valor històric, que recull també fotografies i col·leccions sonores i en paper úniques.

El segon, pel seu volum i complexitat, es troba en una institució molt important que s’anomena La Oficina del Historiador. Compta amb varis fons, dispersos en diferents edificis i dipòsits,  relacionats amb el patrimoni documental, artístic i arquitectònic de la ciutat de La Havana, però també de la resta de Cuba. Conflueixen fons de més complexitat, des del punt de vista arxivístic, i molt interessants: en paper, fototeca, gravats, plànols i diverses col·leccions.

Remarcaria que, en aquest cas, les condicions de preservació, a diferència del què passa a l’Instituto de Historia de Cuba, no són, ni de lluny, les més adequades, tot i que no hi ha oscil·lacions de temperatura i humitat als seus dipòsits, aquests conviuen amb espais destinats a tasques tècniques i d’oficina. En general són instal·lacions molt ben equipades, amb compactes, armaris plans per a plànols, etc., però on cal, curiosament, un tractament adequat des del punt de vista de la gestió arxivística i tractament dels seus fons.

El tercer centre d’arxiu que vaig visitar és un dels més singulars. Es tracta d’una universitat dedicada a la conservació, restauració i museologia de la Facultat d’Arts Visuals de l’ISA. Aquest centre es dedica a l’estudi i conservació del patrimoni material de Cuba i les seves necessitats arxivístiques són molt extenses.
Compta amb diversos dipòsits d’arxiu, el més extens de més de 100 m/l que no rep cap mena de tractament arxivístic ni sistema de preservació. Té, a més a més, un important fons en paper de partitures i un arxiu administratiu procedent de la gestió de la pròpia Universitat. En conjunt, es poden trobar gravats, partitures, tesis doctorals dels principals erudits de Cuba, un fons audiovisual, els plans d’estudi de les diferents facultats, dibuixos, etc.
Majoritàriament no tenen un mínim tractament arxivístic, tot i que s’han dedicat a digitalitzar bona part de la seva documentació en paper. Una bona capsa de sorpreses per a un arxiver-gestor documental.
En resum, aquesta és la síntesi de la meva setmana a L'Havana, intensa, emocionant, perfecta.

Quan comencem a tancar temes, des d’Arxivers sense Fronteres, us anirem informant més oficialment des de la nostra plana web: http://www.arxivers.org/home/ca-ES