dimecres, 16 de desembre del 2009

Què passarà si Haidar acaba morint a Lanzarote?




Entenc la preocupació del Govern espanyol sobre aquest fet, però molt em temo que és una preocupació de caràcter circumstancial, més o menys estètitica, que una preocupació política real. Em pregunto què passaria si el Govern espanyol apliqués la llei d'estrangeria i la repatriés al seu país d'origen?. Qui diria que no quan ella ha declarat que no és una refugiada política. És més, quan ella ha dit que no vol continuar ni un minut més a territori espanyol?.


El problema, que sembla que ara deriva en una suposada trama del Frente Polisario i de gent malintencionada que l'assessora en contra de la seva pròpia salut davant de la bona predisposició guvernalmental. Res més lluny. No dic que el Frente Polisario no faci un ús mediàtic d'aquesta situació, com a mínim uns quants es recorden ara de la responsabilitat del Govern espanyol sobre el Sàhara i els compromisos del PSOE per a la celebració d'un referèdum d'independència. Però és clar, la qüestió ara és saber quin cost econòmic i polític pot tenir la mort d'una activista fins simpàtica i que ara s'ha convertit en un corcó.


La llàstima és que, passi el que passi, aquesta dona valenta no tornarà a ser com era. Les seqüel·les d'una vaga de fam tan extrema, diuen els metges, són molt negatives i contundents. Ara sembla que la pressa està en treure-se-la de sobre i passar-li el "mort" a un altre.


Més que el debat cal tornar-la al seu país. El debat va bé perquè la gent que no coneix del tema ara en tingui informació, però ningú sembla que estigui disposat a assumir la responsabilitat sobre el Sàhara ni Haidar. Torno a preguntar-me, què passaràsi ella mor?.

dimarts, 15 de desembre del 2009

RENFE, ATM i el bonus social d'Endesa.-




Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, segurament no tots (jo sí), estem començant a "cabrejar-nos" quan ens tracten per idiotes i a sobre pretenen que estiguem contents.


La desastrosa companyia ferroviària RENFE ha tingut el "morro" de pujar un 20% els trajectes de mitja distància amb l'excusa del nou tren (que certament està millor), però que continua funcionant igual de malament que els anteriors (és lent, va sovint amb retard i tampoc no informa més enllà de l'estupidesa de donar-nos la benvinguda a un nefast servei). Amb els nous preus de viatges els usuaris mal servits acabem pagant en dos anys el preu dels trens, és com si cada vegada que un taxista es canvia de cotxe ens pugui la quota amb l'excusa del "cotxe nou i més modern" (que quedi clar que mai no agafo taxis). Ningú no li ha demanat a la RENFE cap tren nou, li hem demanat que el trajecte, per posar un exemple, de Girona a Barcelona no duri 1 hora i 20 minuts que sovint es converteixen en 2 hores o 3, depenent de la salut de la línia i la pèssima programació de les obres del terrorífic AVE (perquè ja veurem qui el podrà agafar i en quines condicions!). Li demanem que duri 1 hora (que ja està bé!). I què diu el Ministerio sobre això?. Res!. És clar que les coses tampoc van gaire bé pel transport públic metropolità de Barcelona. També avui han encarit el preu del bitllet del metro de Barcelona sense previa avís, total: pa què!!!. Au!, vinga a pagar, com si res!. I per acabar d'escaldar-ho tot, ahir m'assabento que el bonus social d'Endesa per a ajudar a reduir la despesa del consum de llum és molt més que una vergonya, és un insult pels consumidors, un 0,3% de la diferència entre la tarifa d'aplicació i la congelació de la mateixa durant un periode de 2 anys, essent més concret: per un consum al voltant dels 60 euros et descompten 2 euros. Quin estalviàs!, això sí que és un ajut social. Et venen ganes de desconnectar-te de tot. Aquest és el nostre país, un país de "caradures" que s'aprofiten de la gent impunement.

dilluns, 14 de desembre del 2009

12 proclames amb amor i una cançó no desesperada.-

Quan el dissabte ens vam reunir un quants de milers de treballadors i treballadores de totes les comunitats autònomes ho vam fer per 12 motius molt clars i contundents que expressàven, i expressen, la solució que donem a través del sindicalisme confederal al problema de la crisi que patim, aquests són els següents:

1- Desbloquejar la negociació col·lectiva i cumplir allò pactat (això també va per les Administracions en genera).

2- Negociar un acord plurianyal sobre política salarial, com repartir els excedents empresarials i els seus beneficis i sobre l'ocupació de qualitat.

3- Millorar la protecció social per acomiadament.

4- Reconsideració en les polítiques fiscals, de manera que pagui més qui més tingui.

5- Més i millor inversió pública.

6- Construcció de més centres esducatius i sanitaris.

7- Desenvolupar la Llei de la Dependència.

8- Controlar el sistema financer (perquè els bancs i caixes no puguin fer el que vulguin).

9- Canviar el patró de creixement econòmic (que no és el mateix que una economia sostenible).

10- Apostar per una políca energètica sostenible.

11- Millorar el sistema educatiu.

12- Reforçar la protecció social.

I la cançó que proposo vindria a dir: pagar un salari digne a les persones que estudiïn en determinats i estratègics estudis, per tal d'aconseguir un fort impuls per al conjunt del país i un retorn dels aprenentatge a la nostra societat, en compte de posar diners en les butxaques dels qui ens han dut fins aquesta crisi (surt més rentable, és més econòmic i a la llarga dona grans beneficis).
Esperanza Aguirre i els sindicats majoritaris.-

Ja estem acostumats a la batalla de xifres quan els sindicats de classe es manifesten per les ciutats del nostre país. En aquesta ocasió també ha passat el mateix. Mentre que els organitzadors calculen més de 200 mil persones assistents, hi ha qui ho rebaixa fins als 20 mil. Però el més patètic ha estat el que ha provocat la Presidenta de la Comunitat de Madrid a través de la seva televisió (quasi privada), Esperanza Aguirre, també coneguda com l'Espe. En un reportatge de Tele Madrid emès el passat diumenge feia la següent barbaritat: comparar la manifestació de dissabte passat a les mobilizacions faixistes del dictador Franco amb una afirmació del tot enverinada: dir que els sindicats van pagar una dieta a tots els assistents com a incentiu perquè hi participessin. Ja ho vaig veure en els diaris locals durant la celebració del Dia de la Constitució, però no em pensava que l'Espe anés a tant. Primer de tot perquè crec que l'opinió pública ha de saber algunes coses sobre això: les persones que tenim responsabilititas executives al sindicat hem anat en autobús i les persones afiliades, sense responsabilitats executives, han anat en AVE. Però també s'ha de dir que el preu del bitllet de l'AVE ha sortit més econòmic que el viatge en autobús i que és normal que els sindicats paguin, als seus afiliats i afiliades, el desplaçament a una manifestació a Madrid, perquè la font principal de recursos dels sindiacats, com a mínim de CCOO, provenen precisament de les seves quotes, i res de res de dietes!, casdascú es va pagar el seu dinar, com cada dia.

La comparació amb el dictador és molt més que desafortunada, sobretot provinent d'una persona de l'antic règim fascista i de la convertida Alianza Popular. No fa tant de temps que Franco va morir!. Aquest que ara posen la Constitució per bandera són els que durant dècades van maxacar a la classe treballadora i a tot aquell que tingués una opinió contrària a règim fascista del dictador Franco. Però això ja és conegut.

La manifestació, al marge dels números, va ser tot un èxit. Una companya del sindicat em preguntava què quantes persones em semblava a mi que hi érem, i jo no vaig saber-li contestar, però em va semblar que hi havia moltes més de 10o mil. Ella, forofa del Barça, em va comentar que també li semblava que sí perquè quan s'omplia el Camp Nou, no veia tanta gent com el dissabte. No crec que ens vàrem equivocar. Però independentment de la xifra, els qui hi ho han de saber que han prés nota. Tan se val que el fantasma d'U-r-d-a-c-i torni a les trinxeres madrilenyes, perquè la realitat és molt tossuda i érem els que érem, i prou.