La bata (o l'uniforme) és un element de cohesió social?

La proposta de la consellera d’Educació (perdó), d’Ensenyament, Irene Rigau -perquè ja se sap allò de que “la lletra amb sang entra”- d’obrir un fals debat sobre les bates escolars per la seva presumpta preocupació per les obsessives manies de la canalla per veure amb quin modelet han de posar-se per anar a l’escola és, com a mínim, una notícia “mofa”. No sé si la consellera té fills en edat escolar, en tot cas, suposo jo, no crec que els hagi “enviat” a l’escola pública, on la miscel·lània del vestir distorsiona les mesures elementals de l’ordre i s’allunya dels paràmetres de les escoles uniformals que recorden a altres temps. Pot ser que la “pijeria” converteixi en un problema el tema de com i què posar-se abans de sortir al carrer. És clar que és una qüestió d’educació, però d’educació familiar. Però retornant al tema que encapçala aquest petit comentari, és la bata un element de cohesió social com afirma la consellera?. Ho dubto molt. Dubto molt que la diferència social entre els alumnes estigui en funció de la roba que dugi l’alumnat. Si aquesta és una estratègia per motivar la indústria tèxtil, ho desconec (potser, en tot cas, la petita industria tèxtil), però l’educació en el nostre país té seriosos problemes que van molt més lluny que la simple estipulació d’un fals debat al voltant de l’ús de la bata (que de fet ja existeix per una qüestió purament pràctica: evitar que la mainada més petita s’embruti. Després, els més grandets, ja no la duen, i creieu-me, la bata és un estri completament inservible. Si amb la bata es volen evitar faldilles massa curtes, el morbo d’una bata pot ser espectacular (i si no que li preguntin als capellans! –disculpeu la broma-), si es vol uniformar en un món on la barreja és la norma, sembla com si el sistema anés en contra de la realitat (potser és això?). La bata no potser un tema de debat amb les retallades que s’estan fent en els serveis públic, i també en l’eduació.

Que boniques que són les eleccions municipals.-

És una llàstima que la llei electoral no permeti fer inauguracions fins el dia mateix de la votació. Mai es veuen els pobles i ciutats tan engalanats, nets, polits, plens de personalitats i de canapès, de disbauxa i tisores talla cintes. Tot i que estem en temps de retallades, sembla que als polítics també els agrada tallar de tot (tallar el bacallà, tallar la cinta d’inauguració d’un bé públic, tallar els salaris dels empleats i empleades públics dels ajuntaments, tallar la partida de cultura, de serveis socials, en fi, tot això d’usar la tisora per tallar tot el que se li posi a un o una polític per davant pot arribar a ser contagiós, i no importa el color polític, tallar és tallar, i és com menjar patates fregides, no és pot menjar només una de sola, tallar té aquests inconvenients, mai et conformes a tallar una sola cosa). Però tot i així, és meravellós veure les cohorts que acompanyen als polítics fets uns “pimpollus”, les salutacions formals, les abraçades, les mans, allò del tu a tu per uns moments que tan agrada del nostre caràcter llatí, i una cosa molt divertida, els cops de colze per sortir a la foto, encara que sigui al costat del teu contrincant polític. Les campanyes electorals són memorables, interessantíssimes per veure com, de campanya a campanya, els partits més erràtics canvien de persones intentant així grapejar uns quants vots més, o comparar el pes de la responsabilitat en relació al volum i les canes (si han sortit) i les dimensions de les personalitats fotografiades. En fi. M’encanten les campanyes electorals. Llàstima que no siguin cada dos anys, per exemple, així mantindríem els poble i ciutats una mica més a l’abast dels polítics que (a excepció dels pobles petits) només es deixen veure un cop cada quatre anys i sort que hi ha de la televisió. Visca les eleccions polítiques!