El debat sobre l’Estat de la Nació: una oportunitat més per a la decepció.-La intervenció del president Zapatero no només ha estat una decepció (com era d’esperar), sinó que ha estat complaent i a la defensiva, amb la cara d’aquell qui sap que es mou en fals i que no enganya a ningú, per més que s’esforci. No m’agrada haver de coincidir amb alguns, però aquest president ha perdut, per a mi, qualsevol possibilitat de credibilitat des del dia que va anunciar les retallades. En el debat no només ha confirmat la seva intenció d’aprofundir, com a bon lliberal, les seves nefastes propostes polítiques antisocials, desmantellar el nostre feble Estat del Benestar, com diu la dreta europea, sinó que a més a més ha anunciar noves retallades en matèria de pensions i en la Llei de les Caixes perquè perdin el seu contingut social.
És evident que aquest homenet de celles punxagudes ha perdut la vergonya de dir-se socialista i fer polítiques de dretes. Necessitarà una bona estirada d’orelles el dia de la Vaga General de setembre. Si és nefast que un govern d’esquerres faci polítiques de dretes, encara sembla pitjor quan el seu president sembla voler treure pit i donar-li una nova volta de cargol per a escanyar als més febles. Ha retallat drets socials i laborals, ha desregulat el mercat de treball i començat a desmantellar tot allò que tingui a veure amb el que és públic.
En Zapatero sembla que se sent agust en aquest iniciativa de congelar les pensions, retallar salaris, maltractar els que menys tenen, reduir la despesa pública, abaratir l’acomiadament, afavorir-lo i donant la possibilitat que l’empresa no necessiti justificar-se i haver d’anar a la tutela judicial o sindical, facilitar l’acomiadament lliure, vaja. I ara en anuncia que també vol trencar el Pacte de Toledo, fer-nos jubilar als 67 anys i endurir l’accés a la prestació per jubilació.
Un Govern de dretes, anomenat d’esquerres, un govern que diu ser Obrer i Socialista, no es mereix el suport dels milions de votants que el van fer arribar al poder. Han estat, simplement, un traïdors als seus votants. Si la democràcia tingués la salut que es mereix, no s’haguessin atrevit a fer el què han fet, ni tampoc ningú els hagués donat suport enlloc, ni a les Corts Generals ni als Parlaments autonòmics.
