Els salaris
Espanya encapçala el rànquing en la pèrdua de poder adquisitiu de la Unió Europea dels 15, per això una de les apostes fortes del sindicalisme ha de ser el de la lluita contra la precarietat salarial.
L’evolució dels salaris en la negociació col·lectiva tenen una tendència clara a estancar-se, malgrat que les xifres declaren una lleugera millora. En un context fort de creixement econòmic i de creació d’ocupació, amb la incorporació massiva de persones immigrades al mercat de treball en condicions de precarietat fa que, en una situació de dificultat de caràcter econòmic, les persones que treballen en aquells sectors de baix valor afegit siguin les que tenen més possibilitats de ser afectats per la dinàmica inflaccionista i siguin l’expressió més dura dels problemes generats pel nostre model de creixement econòmic. D’aquí la necessitat d’una política salarial més forta en la negociació col·lectiva. Per aquest motiu l’Acord de Negociació Col·lectiva no hauria d’haver-se signat, perquè nosaltres hem d’exigir la dignificació del salari mínim interprofessional; perquè hem de conquerir una millora real i efectiva del poder adquisitiu dels salaris i perquè, més enllà de les campanyes mediàtiques, la única manera d’aconseguir-ho és no signant convenis a la baixa, o dit d’una altra manera, dir una cosa i fer-ne una altra. D’aquí la importància de la inclusió de la clàusula de revisió salarial sense limitació de vigència. No pot ser que la revisió salarial sigui un dels elements de la negociació dels convenis col·lectius. A més a més, la negociació col·lectiva ha d’intervenir sobre el conjunt del salari; perquè s’han de rebutjar les dobles escales salarials; perquè s’han d’eradicar les desigualtats per raó de gènere; perquè és importantísim eradicar els baixos salaris estructurals i fer desaparèixer els salaris nets per sota dels 1.000 euros, però no per una qüestió de màrqueting, sinó perquè és de justícia social.
En les darreres dades de l’Eurostat –l’agència estadística de la UE- es reflexen com, des de l’aplicació de l’euro com a moneda única, els preus han pujat a Espanya un 7% més que en tota la zona euro. Malgrat això, els salaris bruts (abans dels impostos i de les cotitzacions a la SS) continuen essent un 40% més baixos que la UE dels 15. En el millor dels casos, els salaris espanyols han perdut sis punts de poder adquisitiu en relació als països que formen part de la moneda única. És evident que els responsables de la puja de preus han estat els especuladors de les nostres butxaques, sobretot en el ram dels béns i serveis i la construcció
I per acabar d’amanir la situació dels salaris, tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu adverteixen que la pujada de salaris pot fer créixer, encara més, la inflació. Però com diu un articulista, això ara ja no s’ho creu ningú, no només perquè el salari mig ha caigut malgrat el fort creixement econòmic, sinó perquè algunes companyies espanyoles que cotitzen a borsa es repartiran més de 3.000 milions d’euros de beneficis; perquè els preus que estan supervisats i regulats han pujat per sobre de la inflació estimada pel 2008; perquè el beneficis de la banca espanyola van créixer un 20% fins el setembre de 2007; perquè els ingressos per comissions bancàries han crescut un 12%; perquè som l’únic país on pujen les tarifes telefòniques; perquè la tarifa del telèfon mòbil ha pujat un 300% més que a la resta d’Europa.
En conclusió, cada cop que pujen els tipus d’interés les famílies es resenteixen i els diners se’ls porta el banc o la caixa corresponent. Cada cop que es frenen les pujades dels salaris pujen les rendes del capital. Cada cop que s’arrelenteix l’activitat econòmica es destrueix ocupació i per tant el sindicalisme de classe i general perd poder. I cada cop que es baixen els impostos s’afavoreix als més rics i es perjudica als més desafavorits.
Durant aquests darrers anys hem vist com creixien molt les rendes del capital (només cal mirar els beneficis empresarials de les grans empreses, per no dir d’aquelles que no ho justifiquen comptablement) i un estancament (quan no davallada) de les rendes del treball. Cal recordar que l’índex de preus al consum ha arribat al 4,8%, el nivell més alt des de 1997 i que aquest té una incidència directa en les butxaques de tots els treballadors i treballadores.
El nostre país té un dels índex més alts de pobresa (el 18% de la població). Un dels factors que han contribuït a la polarització en la distribució de la renda a Espanya han estat les reformes fiscals iniciades a partir dels anys 90, que van beneficiar a les rendes més altes, com succeeix ara amb l’impost de patrimoni i de successions.
En aquesta afirmació de CCOO com a sindicat de classe i nacional, és molt important la defensa de la igualtat (en sentit general), com a valor social. No vull entrar en el tema de les desigualtats, perquè requeriria d’un altre espai, però cal constatar alguns fets importants: la segmentació salarial, el paper de la immigració, en positiu, pel que fa a la nostra economia, la inclusió formal, que no real, en els plans d’igualtat. En el sentit de que continuen sent les dones, en la immensa majoria, qui exerceixen hegemonònicament els drets de conciliació, qui, malgrat la igualtat legal, continuen tenint menys possibilitats de promoció laboral, cobren menys salari que els homes (malgrat que el nivell formatiu sigui manifestament superior) i tenen un nivell de temporalitat major que els homes.
Estic convençut que mentre les dones no formin part de les meses de negociació i dels organismes de representació, sempre passarà el mateix. Però aquesta no és només una “tasca” que han de fer i defensar les dones, ens correspon a tots, especialment també als homes per la clara desigualtat que exercim davant les dones, per tant aquesta responsabilitat també és i ha de ser compartida.

La globalització i les comarques gironines
Vivim en una economia immersa en una profunda i ràpida transformació dels sistemes de producció i d’organització del treball així com de les normes que regeixen les relacions laborals.

La globalització és avui una realitat. Els intents de de-construcció de l’Europa social són fruit del desgavell polític, però que tenen una intencionalitat econòmica pròpia, com a prova les darreres sentències sobre el dret de vaga de la Unió Europea, com ara el cas Viking. L’economia s’ha convertit a la política. La política s’ha convertit a l’economia.

A nivell global, des del sindicalisme de classe i nacional, tenim molt reptes i molt diversos: des de l’organització dels treballadors i treballadores en realitats cada cop més diverses, fins i tot hostils, fins la protecció dels drets sindicals més bàsics; des d’haver de tractar amb empreses multinacionals, passant per ocupar-nos d’aquelles relacions laborals considerades atípiques a fer front al fenòmen de la globalització en totes les seves vessants. Per a enfrontar-nos a aquestes reptes sóc de la opinió que necessitem una organització internacional forta. En aquest sentit la Confederació Sindical Internacional (CSI) ha de tenir capacitat per poder convertir-se en referent mundial, però també ha de tenir capacitat per poder-se organitzar a nivell nacional i també amb capacitat per dissenyar estructures internacionals que influenciïn i afectin a tots els treballadors a nivell local. Això significa que hem de ser capaços de marcar la diferència entre les lluites locals (o bé compaginar-les) al mateix temps que canviem les nostre formes de lluita globals.

La força de CCOO com a sindicat nacional i de classe té les seves arrels en la nostra feina i en la manera com desenvolupem i negociem els convenis col·lectius, que són, com sabeu, el mitjà fonamental de fer realitat les nostres reivindicacions. Només quan els treballadors i treballadores podem exercir els nostres drets en el treball som capaços de reivindicar un repartiment just de la riquesa. Només així es pot contribuir a l’equitat, al consens i a la cohesió en la societat i aquest és un dels papers vertebradors que exerciten les comissions obreres.

En realitat la pròpia globalització,tal com l’entenem ara, es podria convertir en el repte més important que tenim els treballadors i treballadores, i per suposat els sindicats del món. La globalització ha alterat la relació entre el capital i el treball, i per tant ha canviat els fonaments sobre els que es van determinar els salaris i les condicions de treball. Aquesta nova realitat determina un nou espai on el conflicte social està més viu que mai.

En un món globalment interconnectat, amb la praxis d’un liberalisme econòmic que tendeix a defensar les polítiques de lliure canvi (laissez faire), que només afavoreixen als rics, deixant a la majoria lluitant per la supervivència o veient com aquesta anomenada classe intermitja va perdent cada vegada més drets i cada vegada més poder adquisitiu, cal una major i millor organització de la classe assalariada. En el nostre veïnatge global, la rebaixa de les normes laborals i de les condicions de treball, en qualsevol lloc del món, posaran en perill de manera inherent les normes i condicions superior de cada país. La classe assalariada hem d’enfortir la nostra solidaritat global més enllà dels nostres propis idealismes i altruïsmes. Ho hem de fer perquè serà la única manera de poder-nos defensar, però també per pur egoïsme com a individus.

Els desafiaments globals s’han convertit en problemes locals (Nylstar, Panasonic, Lewi’s, etc.). Les solucions a la majoria dels problemes que tenen les empreses ja no es troben en el propi centre de treball, a vegades ni el la mateixa ciutat o país, fins i tot ni en el mateix continent. La línia de fons és clara: si els sindicats volem continuar sent importants pels treballadors i treballadores, si volem marcar una diferència, les accions sindicals nacionals i internacionals han d’adaptar-se per globalitzar la solidaritat i canviar la globalització.

Per poder explicar l’estat de la qüestió econòmica hem de fer una mica d’història. El 1993 Espanya tenia la despesa pública (en percentatge del PIB nacional espanyol) més baixa de tota la Unió Europea. L’any 2006 no només continuàvem tenint la despesa pública més baixa de l’Europa dels 15 (38,5% del PIB) sinó que aquest percentatge era molt més baix que el que teníem l’any 1993 /45%). Com tots sabeu, les conseqüències d’aquesta austeritat tenen múltiples conseqüències sobre les persones. Una d’elles la coneixem molt bé, sobretot perquè s’està parlant molt darrerament, és el dèficit en infrastructures, que inclouen el transport, els sistemes de comunicació i energia, per posar alguns exemples concrets i que nosaltres patim directament.
Aquest dèficit de despesa pública és, al meu parer, un dels principals instigadors de les tensions territorials (desgraciadament molt rendibles per a la resta de comunitats autònomes), però que amaguen la causa principal: precisament la manca de recursos públics.

Si ens aturem breument a mirar les dades sobre la despesa social espanyola i catalana (transferències públiques i serveis públics en el seu conjunt –sanitat, educació, habitatge, immigració, salut laboral, etc.-), és a dir, tot allò que garanteix la cohesió social i la qualitat de vida, també som el país europeu que menys inverteix. Estem quasi bé a la meitat del que es gasta la resta dels 15. Qüestió que ajuda a explicar perquè tenim aquests índex tant baixos de productivitat i competitivitat. Precisament, perquè els països que són més competitius i eficients econòmicament són els que tenen una elevada despesa pública, aquells que ofereixen seguretat laboral i protecció social.

Si l’Administració Pública, en general, no actua en conseqüència i deixa de mirar el dia a dia i els rèdits electorals, anirem per bon camí, si les coses continuen com fins ara només farem pegots i mai resoldrem els principals problemes del nostre país.

Prou de genocidi a Palestina!

El primer ministre israelí està convertint la franja de Gaza en un cementiri. Olmert actua amb total impunitat sota el silenci de la comunitat internacional, fent cas omís, com sempre, a la ONU, les normes internacionals i el més bàsic dels drets humans: el dret a la vida.

És una vergonya. El 60% de la població de Gaza té menys de 18 anys i ara, com a conseqüència de la seva barbarie política i moral està condemnant a mort a bona part de la seva població en tallar-los el subministrament elèctric i aïllar-los de la resta del país. No tenen combustible, no tenen matèries primeres per treballar, no tenen aliments per poder menjar. En aquesta situació, els hospitals no poden orperar i els malalts es moren, no arriben medicaments, els nadons moren a les incubadores per manca de subministrament elèctric. Això és un genoci en tota regla!.

Però on és Europa?, on és la ONU?, què fa la comunitat internacional?. Doncs no sembla que facin res. Tothom es mira com moren els palestins o miren cap a un altre costat.

Jo també vull declarar que he ajudat a una dona a avortar!

PEL DRET A L’AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT
LES DONES PARIM, LES DONES DECIDIM
NOSALTRES TAMBÉ HEM AVORTAT
PROU PERSECUCIÓ CONTRA LES DONES

Després de més 30 anys d’accions, reflexions i mobilitzacions pel Dret a l’avortament hem acabat i començat l’any a Barcelona i a Madrid amb greus
atacs als drets de les dones.
Seguim essent considerades delinqüents, i algunes hem hagut de suportar com
la Guàrdia Civil entra a casa nostra dient que hem avortat i hem d’anar a
declarar sense respectar la nostra privacitat ni el nostre dret a decidir sobre la
pròpia maternitat.
Tot això al mig d’una campanya de la dreta i l’església més reaccionària, amb
intimidacions i denúncies a les clíniques acreditades per fer els avortaments,
que han acabat amb detencions de professionals de les clíniques i desenes de
dones anant a declarar als jutjats. Amb l’agreujant que les institucions estatals i
catalanes no han fet el necessari davant la seva responsabilitat de protegir els
drets de les dones.
Jo també he avortat era un dels lemes escollits per solidaritzar-nos amb les
dones que ho havíem fet i demostrar tot el nostre suport per canviar aquesta
legislació i perquè la societat ens reconegui com a subjectes de dret en relació
a les decisions que prenem sobre el nostre cos i sobre la nostra vida.
Jo també he avortat és un lema per fer justícia.
Anticonceptius per a no avortar i dret a l’avortament per a no morir.
Per això continuem exigint
·Que l’avortament surti immediatament del Codi Penal
·Que es canviï la Llei per una que reconegui el dret de les dones a decidir
sobre el propi cos i la pròpia vida.
·Que l’avortament sigui una prestació sanitària normalitzada dins la sanitat
pública, garantint que es pugui practicar i regulant l’objecció de consciència
a cada centre públic. Recordem que a Catalunya, a diferència d’altres
comunitats autònomes, només es financien (i parcialment) un 20% dels
avortaments amb diner públic, a banda del 3% que es fan directament a la
pública.
·Com a acció pal·liativa, demanem que els governs estatal i català, mentre
no es canviï la Llei, garanteixin el dret de les dones a exercir els seus drets i
els drets de les professionals a poder exercir la seva professió, sense
intimidacions ni difamacions que obstaculitzen i criminalitzen la lliure
pràctica d’aquest dret
·Que es garanteixin els Drets Sexual i Reproductius de les dones, entre els
que trobem:
oQue hi hagi informació sexual i afectiva a tots els nivells
d’ensenyament per a noies i nois
oQue diferents mètodes anticonceptius siguin gratuïts i de fàcil accés
Recordem que el dret a decidir i a la salut sexual i reproductiva està reconegut
i ratificat per l'Estat Espanyol des de la Conferència Internacional de Població i
Desenvolupament de les Nacions Unides del Caire (1994) i de la IV
Conferència Mundial de la Dona de Beijing (1995).

Totes i tots a la Plaça sant Jaume
dimecres dia 23 de gener de 2008 a les 7 de la tarda
TOTES HEM AVORTAT
AVORTAMENT LLIURE I GRATUïT

CAMPANYA PEL DRET A L’AVORTAMENT: Ca la dona, Marxa
Mundial de Dones, Dones d’Enllaç, Associació per la Igualtat Dones.com de
Barberà, Grup de Dones Òvul de Rubí, Dones en Xarxa.cat, Ruta pacifica de
Mujeres de Colombia, Xarxa feminista, Xarxa de Dones per la salut, Grup
Ágata, Tamaia, Dones de Badalona, Dones x Dones, Associació de Dones
Immigrades YEMANJÀ (membre de la Xarxa de les Dones Immigrades a
Catalunya), Dona salut i Qualitat de Vida del CAPs, Genera, Les Webis,
Associació dones per les noves tecnologies, Secretaria de la Dona de CCOO,
Àrea de la Dona d'Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Dones amb Iniciativa,
Comissió de la Dona Lina Odena del PCC.

DONEN SUPORT: Creación Positiva, Associació de Planificació Familiar de
Catalunya i Balears (APFCiB), ACAI, Intersindical Alternativa de Catalunya
(CATAC, USTEC-STEs, FTC,.....), Revolta Global; Assemblea d'Esquerra
Unida i Alternativa de Sants-Montjuïc, Candidatura d'Unitat Popular de Sallent,
Joves d'Esquerra Verda, Col·lectiu de lluita de gènere "Margarida Abril" de la
Joventut Comunista – CJC.