Primeres conseqüències de les fusions de les caixes catalanes

La primera fusió de les caixes catalanes tindrà, com a efectes immediats, la prejubilació de 350 persones i el tancament d’un 20% de les caixes que es troben operatives en l’actualitat, el que es tradueix en el tancament de 150 oficines arreu de Catalunya i l’acomiadament de 350 treballadors i treballadores.

Els principals sindicats de Catalunya estan molt a sobre per garantir que tinguin el mínim impacte possible en la destrucció de llocs de treball, i que aquesta fusió es faci amb les màximes garanties possibles per tal de satisfer les necessitats de les persones que, fruit d'una estratègia empresarial, es quedaran al carrer, independentment de la indeminització que rebin. El que semblava evident ja està passant i encara queden d'altres que es plantegen la mateixa línia de treball.

Propostes per a racionalitzar els horaris de treball

La Comissió Nacional per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (AROHE), una comissió molt empresarial on hi participen, d’alguna manera, els sindicats majoritaris de l’espectre espanyol, acaba de publicar una carta dirigida als empresaris, on se’ls convida a adoptar a mesura de fer jornada continuada durant tot l’any, perquè, segons ells, això comporta moltes millores per a les persones treballadores, però també per a la pròpia empresa, sobretot quant a la productivitat. Diuen que es redueix l’estrès, estimula la productivitat, millora la conciliació de la vida laboral i familiar, disminueix la sinistralitat, millora el rendiment escolar dels fills i filles d’aquests treballadors i treballadores, la salut públic en general i per si fos poc: augmenta la motivació, enforteix la identificació amb el projecte empresarial, estimula l’optimització del temps de treball, ensenya a planificar-nos, permet l’aprenentatge i el treball en equip, millora les condicions de descans i per tant també millora les condicions de treball i incrementa, en conseqüència, la productivitat. Vaja, que si recordem aquell antic acudit de les “compreses”, segur que podríem trobar una definició tipus “val per a tot”. Què més volem?.
Jo estic d’acord en la compactació de l’horari, com també de la distribució del període de vacances de manera que no estigués concentrat en els mateixos mesos de l’any, això faria baixar els preus dels serveis en general i evitaria la congestió actual. Però aquest és un altre tema. Jo crec que, allà on es pogués s’hauria d’instaurar la setmana de tres dies, més dos de descans, és a dir, treballo tres dies (6 hores diàries) de manera continuada, descanso dos i així anar sumant. Això seria, evidentment, una molt bona distribució de la jornada, però seria del tot insuficient si no acomodem els horaris de les empreses a les necessitats de les persones, no de les màquines. La flexibilitat pactada d’una distribució flexible de la jornada ens ha de permetre recuperar la vida com a persones, no com a màquines treballadores, això faria que la societat, en general, fos més feliç i tot anés millor. Estic segur de que baixaria la sinistralitat, les absències no justificades als centres de treball, faria augmentar la productivitat, etc, i tindríem millors ciutadans i ciutadanes. El curiós d’aquesta carta és que no parla de salaris. Jo, evidentment, els pujaria com a premissa indiscutible de la millora de les condicions de treball i condició indispensable per augmentar la productivitat de les empreses. Si voleu saber més, us podeu connectar a: http://www.horariosenespana.es/, o busqueu amb el vostre cercador el nom de la Comisión Nacional ...

Per què estic en contra de les fusions de les caixes d’estalvi i de qualsevol entitat financera?

Fa uns dies que corre per la premsa comarcal i nacional sobre la necessitat d’ordenar el mercat de les entitats financeres per fer-les més fortes i viables. Sembla que sempre hem de caure en el mateix parany: la fusió de les caixes i bancs en general no donaran més estabilitat al sistema financer, ni tampoc donaran millor serveis a les persones ni tampoc faran que baixin les comissions, etcètera, etcètera.
Sembla evident que quan en un territori dos es converteixen en un passen algunes coses significatives: la primera que no hi ha competència, per tant, els preus es poden taxar a plaer; la segona és que sobra personal (si en un mateix carrer hi ha dos caixes que ara són de la mateixa marca comercial està clar que en sobra una); la tercera: en fer-se el monopoli més ampli, aquestes noves entitats financers ens poden demanar més comissions, menys drets, més de tot, però mai a favor nostre, sinó al contrari). No es tracta doncs d’un debat sobre el sentit de pertanyença, sinó d’una qüestió de diners i de drets. Algú es pensa que concentrant el poder d’aquestes entitats serà més beneficiós per a nosaltres?. De cap manera. Ho hem vist en altres ocasions: amb la companyia de l’aigua, les elèctriques, la telefonia , windows. Alliberar els preus vol dir donar carta blanca. Amb qui podrem renegociar les nostres hipoteques sense la competència d’una altra entitat bancària?. Amb ningú. Què passarà amb els treballadors i treballadores, doncs que hauran de buscar-se una altre feina. Tots, també els directors i els càrrecs intermitjos. No poden haver tants caps. No siguem sonmiatruïtes i toquem de peus a terra: això només li pot interessar a uns quants, però mai als treballadors en general, per motius d’interès general i per motius purament laborals. Les entitats financers no perden mai, si fan malament les coses el papà Estat ve a salvar-lo, li fa una estirada d’orelles però li dona diners perquè no posi en perill “el sistema”. És un txollo. Fins i tot l’església ho ha tingut clar: també ells tenen el seu propi banc. Quan tothom té problemes ells continuen tenint beneficis. La banca sempre guanya, qui vol jugar més?.