Les
dades parlen per sí soles. Més d’un 20% d’atur, un índex de pobresa creixents i
alarmants, una fiscalitat que fa plorar als pobres i riure als rics, una
economia submergida de vergonya, el frau fiscal com en temps de les màfies
sicilianes, paradís fiscal per a moltes empreses i esportistes i altra gent de
casa bona, sens política d’ocupació, amb un resultats en els diferents nivells
formatius que fan riure, sense política industrial, amb el preu de les
telecomunicacions més cares de tot Europa, amb els salaris més baixos d’Europa
(després de Grècia i Portugal), amb l’Estat del Benestar més feble de la Unió
Europea del 15, amb una política mediambiental de firetes, amb una banca que
empatxada de tants beneficis però inútils per a la ciutadania, això sí,
rescatada per l’Estat (sigui del color que sigui). Amb polítics milionaris i
amb sous milionaris, amb la corrupció a la porta de casa teva, com si fos un
gat, allò més normal, amb una legislació encara, en moltes coses, prefranquista,
és a dir, predemocràtica, amb un sistema electoral de pandereta, amb una funció
pública en ple procés de desmantellament, amb més microempresaris que empreses
de debò, amb un terç de la vivenda construïda buida i amb milers de persones
sense saber on viure perquè s’han quedat sense el seu habitatge, amb una
policia i uns polítics amb responsabilitats de govern que tornen a reivindicar
que el carrer és seu, amb uns pressupostos restrictius, injustos, deslleials
amb les persones i antisocials que empenyen a la població cap a la pobresa i
una monarquia que s’autofereix desobeint les lleis sobre les armes de foc o
anant a caçar animalots en perill d’extinció per milers d’euros la peça (més de
trenta mil, diuen els diaris, sense comptar el viatge, la manutenció, la
seguretat, etc.), diners que surten religiosament dels nostres salaris però que
no saben en què se’ls gasten, perquè aquí també la legislació és opaca, fosca,
gens transparent, cosa que posa en contradicció allò que ens volen donar a
conèixer com a democràcia.
A
un país pobre, encara avui més empobrit, ni se li pot demanar que s’estrenyi el
cinturó, perquè ja no fan cinturons tan prims. Abans el baró del comptat
ofegava als seus súbdits amb impostos impossibles i càrregues de treball
pròpies de l’esclavitud, ara paguem els que ens imposen, treballem per menys
diners que mai, durant més hores, i restem més pobres que ahir.
Per
això, i moltes coses més que tots coneixeu, som els pallasso d’Europa, però no
els bufons del regne, que també, sinó els idiotes que ens deixem portar com les
titelles sense fer cap mena de pregunta, només obeir, obeir i obeir, com xais,
sense demanar explicacions.
Aquest
és el futur que volem per als nostres fills?. La credibilitat d’un país no es
construeix explotant a la seva població. No es construeix malgastant els diners
de tots, no es construeix demanant grans sacrificis a uns quants mentre que una
minoria gaudeixen dels veritables
privilegis de la seva condició, i no parlo dels funcionaris, que de privilegis
res, parlo dels qui realment en tenen. Tots sabem de quins parlo. Això és una
lluita de classes on els rics no volen compartir la taula amb els pobres. I ara
intenten ordenar el món a la seva manera. Ara que està tan de moda el Titànic,
la peli té les seves coses: els de 2a classe i els de 3a els tancaven perquè
així els de 1a poguessin salvar-se en la
seva barqueta, res no importava que la immensa majoria del passatge i de la
tripulació es morissin ofegats, total, eren pobres. Doncs això, que compartir
les engrunes amb els rics, res de res, ho volen tot i ara treballen per deixar
les coses com sempre havien d’haver estat. Els d’adalt manant i d’abaix obeint,
i qui no li agradi ja ho sap, fuetades, càstigs o presó.
Quina credibilitat podem tenir?