diumenge, 15 d’abril del 2012

La credibilitat d'un país com el nostre.-


Les dades parlen per sí soles. Més d’un 20% d’atur, un índex de pobresa creixents i alarmants, una fiscalitat que fa plorar als pobres i riure als rics, una economia submergida de vergonya, el frau fiscal com en temps de les màfies sicilianes, paradís fiscal per a moltes empreses i esportistes i altra gent de casa bona, sens política d’ocupació, amb un resultats en els diferents nivells formatius que fan riure, sense política industrial, amb el preu de les telecomunicacions més cares de tot Europa, amb els salaris més baixos d’Europa (després de Grècia i Portugal), amb l’Estat del Benestar més feble de la Unió Europea del 15, amb una política mediambiental de firetes, amb una banca que empatxada de tants beneficis però inútils per a la ciutadania, això sí, rescatada per l’Estat (sigui del color que sigui). Amb polítics milionaris i amb sous milionaris, amb la corrupció a la porta de casa teva, com si fos un gat, allò més normal, amb una legislació encara, en moltes coses, prefranquista, és a dir, predemocràtica, amb un sistema electoral de pandereta, amb una funció pública en ple procés de desmantellament, amb més microempresaris que empreses de debò, amb un terç de la vivenda construïda buida i amb milers de persones sense saber on viure perquè s’han quedat sense el seu habitatge, amb una policia i uns polítics amb responsabilitats de govern que tornen a reivindicar que el carrer és seu, amb uns pressupostos restrictius, injustos, deslleials amb les persones i antisocials que empenyen a la població cap a la pobresa i una monarquia que s’autofereix desobeint les lleis sobre les armes de foc o anant a caçar animalots en perill d’extinció per milers d’euros la peça (més de trenta mil, diuen els diaris, sense comptar el viatge, la manutenció, la seguretat, etc.), diners que surten religiosament dels nostres salaris però que no saben en què se’ls gasten, perquè aquí també la legislació és opaca, fosca, gens transparent, cosa que posa en contradicció allò que ens volen donar a conèixer com a democràcia.
A un país pobre, encara avui més empobrit, ni se li pot demanar que s’estrenyi el cinturó, perquè ja no fan cinturons tan prims. Abans el baró del comptat ofegava als seus súbdits amb impostos impossibles i càrregues de treball pròpies de l’esclavitud, ara paguem els que ens imposen, treballem per menys diners que mai, durant més hores, i restem més pobres que ahir.
Per això, i moltes coses més que tots coneixeu, som els pallasso d’Europa, però no els bufons del regne, que també, sinó els idiotes que ens deixem portar com les titelles sense fer cap mena de pregunta, només obeir, obeir i obeir, com xais, sense demanar explicacions.
Aquest és el futur que volem per als nostres fills?. La credibilitat d’un país no es construeix explotant a la seva població. No es construeix malgastant els diners de tots, no es construeix demanant grans sacrificis a uns quants mentre que una minoria gaudeixen  dels veritables privilegis de la seva condició, i no parlo dels funcionaris, que de privilegis res, parlo dels qui realment en tenen. Tots sabem de quins parlo. Això és una lluita de classes on els rics no volen compartir la taula amb els pobres. I ara intenten ordenar el món a la seva manera. Ara que està tan de moda el Titànic, la peli té les seves coses: els de 2a classe i els de 3a els tancaven perquè així els de 1a poguessin salvar-se en  la seva barqueta, res no importava que la immensa majoria del passatge i de la tripulació es morissin ofegats, total, eren pobres. Doncs això, que compartir les engrunes amb els rics, res de res, ho volen tot i ara treballen per deixar les coses com sempre havien d’haver estat. Els d’adalt manant i d’abaix obeint, i qui no li agradi ja ho sap, fuetades, càstigs o presó.
Quina credibilitat podem tenir?