El FMLN s’imposa en les eleccions legislatives a El Salvador

El passat diumenge el FMLN va aconseguir una fita històrica des de que va signar la pau com a guerrilla i es va constituir en partit polític. Després d’haver-se celebrat les eleccions als “concejos municipales” i a les diputacions, tot i les denúncies de frau electoral que ha perpetrart el govern d’ARENA i les complicades condicions de vot (a El Salvador es pot anar a votar a les municipals resident en una localitat diferent; existeix el vot per delegació i hi ha una manifesta manca de transparència en el sistema electoral) es van convertir en la 1a. Força política del país.

El FMLN es va convertir en partit polític l’any 1992, i després d’un llar procés de reflexió i assimilació de diferents forces polítiques d’esquerres ara han aconseguit estar a les portes de guanyar les eleccions presidencials del 15 de març i treure a ARENA (Alianza Republicana Nacionalista) del poder. No cal dir que ARENA és un partit de dretes.

Aquesta és una notícia d’aquelles que els mitjans de comunicació amaguen, com si no hagués passat res. Potser l’eclipsi de l’Obama ho tapa tot, però els problemes hi són per més obamatitis que tinguem i les bones notícies també.

El nou president dels EEUU i el seu equip de Govern

El recolzament del sector financer a la classe política americana (no entraré a discutir sobre el poder que té sobre la classe política europea, espanyola i catalana) i en especial a la campanya del ja president Obama, deixa en entredit la possibilitat real de posar en pràctica el potencial progressista del discurs del nou i més poderós mandatari del nostre planeta.

L’equip que ha escollit el flamant president és una altra mostra de la disfunció entre els fets i les paraules i sobretot qüestiona la capacitat de decidir amb llibertat sobre qualsevol tipus de polítiques externes i internes que hagin de millorar les relacions amb altres països considerats enemics o potencialment enemics dels EEUU i la malmesa economia americana amb els seus greus dèficits de protecció social i de drets laborals.

Joe Boden, per posar un exemple, actual vice-president, que en el seu dia va recolzar ferventment l’atac a Irak o la coneguda Hilary Clinton, que a part de fer una més que dura campanya contra el seu adversari polític directe, l’actual president, va defensar també l’estratègia de la violència extrema a l’Irak i l’ús de les armes nuclears contra l’Iran, i un llarg etcètera amb la resta dels seus membres de l’actual Governs d’Obama, que posa en evidència que poc o res canviarà en política externa. Potser el gest de tancar Guantànamo (per insostenible) i abandonar Irak després de robar-lo i xuclar-li la sang i el petroli i que pot servir per a estalviar uns quants milions de dòlars i unes quantes morts inútils de soldats noradmericans.

Cada cop estic més convençut que la figura d’Obama respon a una conscient, impecable i intel·ligent campanya de màrqueting arrodonida amb una formidable estratègia mediàtica. Sóc, com veieu, força escèptic sobre el que pot o no pot fer el nou president dels EEUU. Estic, com no, molt content de que la saga Bush hagi abandonat la casa Blanca, i que després de tant anys qui ha anat a votar s’hagi decantat per un afroamericà fill d’un kenià, però això no li dóna cap plus, continua tenint les mateixes responsabilitats que li recau a un càrrec com el que té, així que el temps dirà quin tipus de president ha de ser: el de les bones paraules o els dels fets. Espero, com és provable, que les coses millores. De fet, no pot ser d’una altra manera, té el llistó molt baix, i qualsevol cosa que faci segur que millorarà l’anterior, d’això a que el seu discurs (enveja d’alguns dirigents europeus anomenats d’esquerres) es materialitzi hi ha un univers, un univers que ni tan sols es contempla en la mentalitat americana. Jo no em confiaria mai a déu, sinó a la bona voluntat, aquella que depèn únicament de les persones que decideixen fer les coses d’una determinada manera. La sort, com veieu, no és important, encara que l’atzar compti a vegades més del recomanable.

No us vau sentir ahir com el dia de la grossa de Nadal?. A mi, en certs moments, m’ho va semblar, i això que sabia que no em tocaria res perquè no havia comprat cap número?