dijous, 14 de febrer del 2008

Quan Hobbes i Maquiavel s'alien (3a. part i última)
En ocasions el concepte de bondat, fins i tot "la bona educació", es confonen amb el de debilitat. La bondat, però, és la fortalesa que té qui sap controlar el seu caràcter, les seves passions -fins i tot les baixes- i fa possible acostar-se a una mansetud. Diuen que la bondat és una inclinació natural per fer el bé, jo crec que és fruit d'una profunda reflexió personal que porta a algunes persones a cultivar-la després d'haver arribat a la conclusió de la bondat de les seves oportunitats.
De la bondat també s'ha dit que és una virtut. No m'interessa. La bondat no es deté a analitzar les causes, sinó que intenta comprendre les circumstàncies sense esperar justificacions ni explicacions, i procurant sempre una reacció que conduexi a una "veritat" (concepte del qual ja n'he parlat). La bondat també pot tenir tendències "suïcides" (en el sentit d'una destrucció parcial) en buscar allò que és bo dels altres sense desestimar la visió del que és pitjor, la qual cosa relega a un segon pla. En aquest estat s'acosta molt a la ingenuïtat. Però ser bondadós tampoc no té res a veure amb ser "tou" i condescendent amb les injustícies o indiferent, al contrari, s'és enèrgic i exigent i no es respon ni a insults, crítiques destructives o al despreci davant de qui volen tractar-lo així.
La manca de bondat és conseqüència de l'egoïsme, de la mesquindat i de l'absència de valors positius, també de la ignorància, la inseguretat en un mateix i la por. Qui li manca bondat se sent més segur cultivant la desconfiança, el rencor i la divisió. S'atura a intentar anul·lar als seus adversaris i s'acosta a qui preveu poder treure profit.
D'aquestes 3 petites lectures pseudofilosòfiques en treuria algunes reflexions:

1) Qui ens legitima per actuar?
2) Quina és la nostra responsabilitat en un afer?
3) Creiem en els projectes col·lectius, oberts, plurals i integradors o només és literatura?
4) Quina és la nostra voluntat per fer?
5) Quin són els nostres vertaders valors?
6) Fins on arriba la nostra "independència" i "llibertat"?
7) La democràcia i l'ètica dels objectius és inseparable de la democràcia i l'ètica dels mitjans?
8) Es pot construir solidaritat i coorperació sense començar pels qui tenim més propers?
9) Quina és la nostra capacitat per desenvolupar els nostres compromisos?
10) Què hem fet per arribar a on som?

Fins aquí les meves minúscules reflexions sobre la naturalesa humana.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (2a. Part)
La mentida és sempre un acció conscient contra la veritat. El fenomen de la veritat és un acte que condemna la relació entre el bé i el mal. Si la veritat no és mai absoluta, de quina mena de veritat parlem?. El concepte no és senzill d’explicar, des del punt de vista gnosgeològic té una certa semblança al concepte infinit, per tant, evitaré entrar en aquest terreny. La veritat té a veure amb la forma com es construeixen els arguments per poder arribar a una conclusió concreta, per tant la veritat es pot mutar i convertir-se en mentida i viceversa. Però, què és el què realment és?. Tot depèn de la relació que hàgim construït al voltant d’ella. En una altra categoria, per exemple, en les relacions humanes, les mentides solen construir-se sobre fets aparentment vertaders. Qui les practica, a vegades, se les acaba creient i aleshores les converteix en fets immutables, per tant són persones abocades a viure en un món irreal que han de reconstruir contínuament. La mentida és la veritat del covard, perquè és incapaç d’assolir un nivell mínim de maduresa intel·lectual i emocional per poder viure en un món que no comprèn i per tant cal transformar. El Príncep de Maquiavel n’és un exemple de la literatura que els mals polítics intenten aplicar a la seva petita quotidianitat. És un reacció de poca envergadura moral. Sobretot perquè els imitadors del Príncep no solen tenir la seva talla creativa.
És normal trobar-se personatges patètics al nostre voltant que es creuen posseïdors del poder d’estar per sobre dels altres, ells són els qui es pensen amb el dret de terminar, segons quines circumstancies (d’altra banda sempre que això els afavoreixi), el que convé fer o no. S’exerciten en restar la capacitat de reflexió a les persones del seu voltant. Tenen, a vegades, l’art de la persuasió i en determinades ocasions prenen càrrecs de cert poder dins les institucions. És aquí quan entra en lloc l’art de les paraules, unes paraules mesurades i construïdes a mida de les persones que les volen escoltar, persones que actuen deixant anar les baixes passions incapaces de reaccionar davant les temeritats a canvi de presumptes premis que solen arribar, quan arriben, tard i malament, perquè no sempre el que es promet es pot complir. L’estudi de l’ètica contextuaritza aquests casos en determinar el grau de responsabilitat col·lectiva quan es practica allò de “la finalitat justifica els mitjans”.
Hi ha tres elements singulars que no se solen tenir en compte. El primer és el temps; el segon és més circumstancial: la responsabilitat; i el tercer és impredictible: les conseqüències.
La conjugació d’aquests tres factors solen portar, d’entrada, a un clímax, erroni de gratuïtat, és a dir, d’haver aconseguit sense cap cost el fi proposat. En segon terme apareixen el dubtes, en determinades ocasions, fins i tot, els remordiments (a valgut la pena?, ha estat equilibrat el cost?, què hem deixat pel camí?). Durant un període de temps indescriptible (perquè depèn dels casos), apareix una mena de parsimònia que es confon amb una aparent sensació de pau, d’equilibri, però és quan apareix la reacció, és a dir, les conseqüències, i per tant, la por i el caos que van construir la traïdoria. És el moment del desequilibri, és el moment de la manifestació del vertader estat de la qüestió. El temps situa les coses al seu lloc, la responsabilitat passa la factura adequada i la gravetat de les conseqüències depenen de la dimensió moral i de la resolució final.

Continuarà ...

diumenge, 10 de febrer del 2008

Quan Hobbes i Maquiavel s’alien (1a. Part)

La naturalesa humana sempre ha estat motiu d’estudi per part de la filosofia. És habitual vestir-la d’una certa moral que ens ajudi a entendre les dificultats de composar un escenari suficientment panoràmic per abastar tota la condició humana, però també hi ha hagut alguns intents per despullar-la de tot judici moral o ètic, entès des de la perspectiva de tradició catòlica europea, com ha estat el cas de Nietzsche.
La història de la filosofia ha fet prou evidents els avenços sobre aquesta doctrina de caràcter més moral que sociològica, i ha sabut trobar uns límits raonables als elements teòrics que descriuen comportaments i actituds humans.
En aquest sentit s’ha fixat molt en els individus, fins i tot separats de la col·lectivitat. Una col·lectivitat poderosa que continua necessitant d’un model o pauta de comportament que els faci sentir segurs. Aquest és el paper del líder, amb múltiples i complicades vessants on la psicologia ha sabut detectar diferents patologies que fan del líder la possibilitat dels extrems.
Aquest equilibri natural de la naturalesa humana s’ha de reconstruir contínuament, de manera incessant, sense descans possible, perquè és condició de tot ésser humà buscar allò anomenat felicitat. Aquí és quan entra Maquiavel, fins i tot en les societats més modernes o en qualsevol organització social. Només quan es treballa per un objectiu simple s’és capaç de superar l’individualisme, però fins i tot així, sempre hi la “temptació” (i sóc conscient de que no és un vocable desprovist d’intencionalitat moral), d’intentar deslligar-se del grup per evidenciar un relleu, alguna cosa més que ens faci ser diferents dins de la col·lectivitat. Aquest conflicte entre la relació individual i col·lectiva no ha estat resolt per cap estructura social coneguda. És, moltes vegades, una permuta falaç del nivell dels interessos individuals a favor d’uns tercers. Aleshores apareix Hobbes per domesticar els nostres instints. Què preval en les nostres societat actuals?: una aliança inconscient, però estratègica entre el domini del llop i la justificació dels mitjans. La conclusió sobre aquest procés és l’autodestrucció. Només quan el lideratge és suficientment fort i cohesionat sobre totes les estructures socials, els homes i les dones caminen per aconseguir un únic i senzill objectiu. És exactament el mateix que passa en un partit de futbol: els interessos individuals s’uneixen, de manera momentània, per aconseguir un fi concret: fer un o més gols. Per tant conèixer els límits de la condició humana és important per poder dominar la nostra naturalesa com a éssers humans.
Un camí del tot equivocat pel pragmatisme corrent seria qualsevol tipus o expressió d’idealisme, això sí, sempre des del punt de vista de la incoherència entre el que es fa i es diu.
L’element més comú de la naturalesa és, malgrat que no hauria de ser així, la baixa passió, o dit d’una altra manera: la traïdoria. Normalment sol ser fruit de la covardia, de la inseguretat i de múltiples incapacitats inconfessables que fan possible la unió de tot allò que, raonablement, ens hauríem d’avergonyir si ho haguessim de confessar en privat. Sempre es sol vestir amb la mentida.

Continuarà ...