Riudellots, la llard d’infants i el polígon industrial
A vegades hi ha notícies que intenten emfatitzar les bondats sense adonar-se’n de tots els perills que s’amaguem darrera d’elles. Això és més preocupant quan es fa evident el desconeixement de les conseqüències d’algunes accions de govern, en aquest cas d’una administració molt propera i sensible a la ciutadania en general: l’Ajuntament de Riudellots.
L’alcaldessa d’aquest municipi diu que estarà a l’avantguarda de la responsabilitat social. Res més lluny. La responsabilitat de les empreses, diferent a la responsabilitat dels Ajuntaments, no és, precisament, ajudar a acomodar els seus interessos davant de les necessitats dels treballadors i treballadores. Quan una empresa vol controlar, fins i tot, on són les criatures dels treballadors no és pot dir que sigui una pràctica responsable.
També afirma que va en línia amb la Llei d’Igualtat. La veritat, no sé com?. La Llei d’igualtat parla d’anivellar les diferències entre homes i dones i no pas de perpetuar-les. Si nosaltres aceptessim que cada empresa o cada polígon tingués la seva pròpia llar d’infants estaríem condemnant-nos a la discriminació social, no només per raó de gènere sinó per raó de nivell dalarial i/o professió. Estem fent llars d’infants només tenint en compte el fet de treballar en aquell determinat polígon. Això és simplement anar en contra dels valors de la cohesió social, distribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats.
L’alcaldessa té clar que aquest és un nou model social de l’Administració i estem d’acord, però per equivocat. L’Administració no pot actuar, ni fomentar, ni alimentar iniciatives que vagin en contra dels interessos dels qui vol representar, que són el conjunt de ciutadans i ciutadanes, també la mainada, del seu municipi.
Diuen els representants dels empresaris que és una iniciativa d’avantguarda, però s’obliden que aquesta és la iniciativa de les antigues colònies tèxtils del segle XIX. Ningú no es pregunta perquè estan tan interessats els empresaris?. Doncs està més clar que l’aigua. L’horari de la llar d’infants s’adequarà als horaris de treball de les empreses. On són els drets dels infants?.
Amb això no vull dir que no s’hagi de fer una llar d’infants, al contrari, només dic que fer passar una iniciativa empresarial com a una solució avantguardista és una aberració. L’Ajuntament ha de crear places escolars de 0 a 3 anys destinades a cobrir les necessitats del seu municipi, però mai jugar la carta dels interessos empresarials i després presentar-ho com un bé social. Les solucions paternalistes són la mare dels conflictes i les discriminacions. Què passarà quan un nadó es posi malalt i l’empresari alerti que no està justificada l’absència de, segurament, només la mare treballadors, perquè ja està ben atès a la llar d’infants del costat del centre de treball, o que li dona permís però només per anar a veure com està, o que només li deixa trucar per telèfon, o que pot allargar la seva jornada de treball perquè l’horari de la llar d’infants és de 8 del matí a 7 de la tarda, etc. Després els mateixos empresaris es queixaran de que els treballadors i treballadores del futur, aquells que ara hi seran a la llar d’infants, tinguin problemes de conducta, estiguin estressats o no siguin responsables. Tothom ho sap, la base del coneixement és la felicitat. Els treballadors i treballadores també en tenim dret, no només hem de treballar. Evidentment també tenim obligacions. La llàstima és que encara necessitem menjar, dormir, viure una mica, tenir fills ...

El tribunal de Justícia de la Unió Europea posa en perill el dret de vaga dels Estats membres.

El conflicte entre l'empresa finlandesa Viking i el sindicat FSU i la Federació Internacional del Transport ha acabat amb una sentència molt perillosa i injusta per part del Tribunal de Justícia de Luxemburg on es limita el dret de vaga de tots els treballadors i treballadores europeus. La deslocalització i el prestamisme es paga amb una bona moneda per l'empresa en qüestió. La setència estableix que l'exercici del dret de vaga, en la seva dimensió europea, no pot desenvolupar cap efecte restructiu sobre la lliure competència ni sobre les llibertats empresarials. Recordem que el dret de vaga és un dret fonamental i per tant ataca directament a la llibertat sindical i al dret a la defensa dels interessos dels treballadors.

La barbaritat d'aquesta sentència ve determinada perquè posa per davant de drets i principis democràtics de les persones d'altres de rang més dubtós i amb un cert tuf carranclós com la lliure competència, la llibertat empresarial o la llibertat de prestació de serveis. D'aquesta manera regula, sota mà, un dels objectius de l'ex-directiva Bolskestein, aconseguint una pressió a la baixa dels salaris i una clara desprotecció dels treballadors i treballadores treient valua al caràcter contractual de la negociació col·lectiva. Acaben així per dilapidar un dels principis fonamentals de la nostra democràcia.

Per tot això és molt important fer extensible una condemna unànim i general en contra d'aquesta clara agressió als treballadors i treballadores i a totes les organitzacions sindicals, com també és molt important que el sindicalisme europeu trobi un espai comú de denúncia d'aquest tipus d'actituds, perquè si no actuem, quina Europa ens espera?.

Zapatero s'equivoca eliminant l'Impost de Successions

Ja fa mesos que el debat sobre l'Impost de Successions ve adquirint un càire preocupant quan es prima la seva supressió per sobre dels interessos socials de les persones que han de rebre algun tipus de protecció que es deriva de la recaptació d'aquest impost. Els únics que estan vertaderament interessant en la seva desaparició són les persones i col·lectius amb més recursos econòmics i per tant, el President Zapatero s'equivoca, com a mínim, per dues raons: 1) l'impost afavoreix a qui no el votarà en les properes eleccions generals del mes de març; 2) condemna a les rendes més baixes a un major desequilibri i desigualtat social.

S'ha dit, en reiterades ocasions, que aquest tipus de polítiques fiscals no són pròpies d'un Govern d'esquerres. Personalment sempre he tingut la convicció de que ens passa com a la Xina, que tenen un Govern teòric d'esqueres però una política econòmica de lliure mercat, és a dir, al més pur estil capitalista. Això també ens passa a nosaltres, el Ministre Solbes no s'ha mogut ni un milímitre de la política fiscal que feia el PP.

És el conjunt de l'empresariat qui està més interessat en suprimir-lo, perquè són els qui s'afavoreixen directament en eliminar-lo. Les rebaixes fiscals que es plantegen en l'impost de successions i donacions no estan justificades i només beneficien a les rendes més altes, cosa que és manifestament contradictori en la filosofia d'un impost que va ser creat per afavorir la igualtat d'oportunitats. Algú s'ho haurà de fer mirar!.

Extruperfil, un cas de criminalització sindical

Llegeixo, amb preocupació, com la utilització del codi penal s'està convertint en una mesura massa comuna per reprimir la llibertat d'expressió i el dret de vaga. Se'm posen els pocs pèl que em van quedant de punta quan demanen 3 anys i mig de pressó pels sindicalistes que van participar en un piquet de vaga de l'empresa Extruperfil de Sevilla.

La vaga pretenia que l'empresa complís el conveni en matèria salarial, de creació d'ocupació i de salut laboral, després de les actes d'infracció dictades per la Inspecció de Treball contra el seu incompliment i després de que Extruperfil contestés amb l'acomiadament improcedent dels membres del comitè d'empresa afiliats a CCOO, actes que també van tenir el seu judici i que van inculpar a l'empresa i va ser condemnada, ningú no es podia esperar que els treballadors i treballadores estiguessin amb els braços creuats.

Els treballadors van estar presents en un piquet i van participar en l'aturada d'un vehicle que volia passar per sobre dels manifestants. Els danys al vehícle en qüestió no arribava ni als 300 euros, per tant és del tot exagerat que se'ls demani més de 3 anys de pressó. Sobretot tenint en compte les circumstàncies: tensió, presència policial, esquirolatge, etc. després d'una continuada vulneració dels drets dels treballadors i treballadores per part de l'empresa. És curiós que s'acabi enviant a la presó al treballador i que l'empresari quedi impune. Val més un cotxe que el dany col·lectiu en matèria de salut laboral a la plantilla d'Extruperfil, ja se sap que els cotxes són símbols de poder i que les persones només són persones.

El conflicte social és un element natural de la nostra societat i no pot ser transformat en patologia. El codi penal no és ni pot ser un instrument d'ús per resoldre conflictes laborals, per tot això crec que és necessari fer arribar el màxim de recolzament a aquests treballadors que veuran sobre la taula una petició de 3 anys i mig de pressó per haver axafat un cotxe en una falta que no arriba ni als 300 euros.

Marcelino Camacho: una història irrepetible

La història de Marcelino Camacho és una història peculiar. És la història de la lluita per les llibertats, és la història de la lluita per les idees, la lluita contra la dictadura franquista. És la història del moviment obrer. És la historia de les CCOO. La història peculiar d'un home que va estar al capdavant de les Comissions Obreres i que va créixer amb elles. És un troç de la història d'un país en trànsit cap a les llibertats i els drets.

Ahir, mentres tornava en el pont aeri des de Madrid, intentava recordar tot el que havia vist i sentit (amb les orelles i amb el cor) i malgrat que era ja molt tard i em trobava molt cansat, aquest pensament no em va deixar dormir durant el viatge ni tampoc em va deixar posar la ràdio ni escoltar cap programa quan tornava en cotxe cap a Girona.

Vaig veure una enlluernadora i magistral Aitana Sánchez Gijón portant l'acte d'homenatge a Marcelino i Josefina (la seva muller); vaig sentir les veus de la Núria Espert i Pilar Bardem com canons tronadors capaços de posar de punta els més íntims capilars que tenim els humans; vaig escoltar a l'avi Labordeta, que encara guarda la seva veu potent i forta darrera d'una guitarra.

La nit va estar carregada d'emocions compartides i de paraules i de gestos i de personatges (Santiago Carrillo, Paco Frutos, Gaspar Llamazares, Cándido Méndez ...). També vaig veure a un ZP diferent, més proper, i al seu paisà, el nostre secretari general confederal, en José Maria Fidalgo, companys d'arreu, companys d'aquí. I em vaig sentir orgullós de ser i representar una organització com les CCOO.

I és que les comissions obreres comencem a fer-nos grans, sort tenim dels i les que venen darrera nostre!

Mario Monti i la interconnexió amb França

Ahir vaig escoltar, no amb certa sorpresa, a qui han batejat com El Mediador de la Unió Europea per la interconnesió de la xarxa elèctrica amb França. També vaig escoltar la rudesa clara i fina dels qui plantejaven estar contra la MAT, o com a mínim qüestionaven la seva necessitat encara no provada (anti MAT, associació de municipis MAT, alcaldes, CILMA); les clemències de les patronals, com no podeia ser d'una altra manera (Cambra inclosa) i com és evident al propi Ministerio.

Abans d'entrar a la reunió vaig trobar-me amb una concentració davant de la Subdelegació de Govern i també em vaig adonar, com tothom, del tracte que vam rebre, amablement, els mitjans de comunicació en ser convidats a abandonar l'acte (acte que va iniciar-se amb uns llargs minuts de retard, no sense la crítica d'alguns alcaldes presents).

La qüestió és que el sr. Monti va defensar, en tot moment, que ell només era allà per escoltar i parlar poc (i només de la interconnexió). Jo em pregunto si tindríem els problemes que tenim sense la interconnexió, el que vull dir és que sense ella no hi ha MAT, per tant és obvi que parlar de la interconnexió és parlar de la MAT.

El que em va quedar més clar va ser la confusió i les falses espectatives que havia generat la visita del "mediador". Ho poso entre parèntesi perquè crec que no és la paraula exacta que defineix el paper del sr. Monti. Primer perquè per poder fer de mediador s'ha d'escolar, per separat, a totes les parts; segon, perquè un cop escoltades s'han d'intentar acostar posicions; tercer, perquè s'ha de ser el més objectiu possible i sobretot reconegut per totes les parts; quart, ha de tenir el compromís d'intentar arribar a un acord i a mi em sembla que tenint-nos a tots en una mateixa sala, amb poc temps de discussió, amb unes cadires de plàstic blanc que no aguantaven gaire bé el pes i els culs dels allà presents i amb la impossibilitat de parlar d'una altra cosa que no fos la interconnexió, era ja, per definició, impossible.

En conclusió: sembla que la decisió ja està presa!. El Gobierno i el Govern de la Generalitat han d'aprendre molt a tenir una bona cintura, a tenir les orelles ben obertes i a relaxar-se davant de les evidents deficiències quant a formes, transparències o com ho volguem dir.

No li veig gaire futur al sr. "mediador" si continua treballant al marge de la societat que vol apaivagar, encara que es vesteixi amb una aureola europeïsta.

Gregorio López Raimundo, in memoriam

No sóc ningú per escriure cap comentari d'elogi sobre la figura d'aquest lliutador, però crec que cal fer-li un reconeixement explícit a un personatge que va tenir un protagonisme especial en la lluita per la democràcia i la llibertat al nostre segle XX.

"La memòria és l'únic secret que no podem perdre"

La transparència en la distribució i usos dels recursos públics a Catalunya

Comissions Obreres de Catalunya ha organitzat avui una excel·lent jornada, molt il·lustrativa, amb la participació com a ponent d'en Josep M. Vallés i Casadevall, catedràtic de ciència política de l'administració i exconseller de Justícia, qui ha tractat de diverses qüestions de les quals m'han cridat l'atenció l'impuls del Govern Maragall en relació a les polítique socials, la posició de Catalunya respecte a Espanya i Europa, l'alternança política, la rigidesa dels partits, la manera de relacionar-se que tenen els partits de l'esquerra plural, la necessitat de regenerar les institucions i deslliurar-les de les males pràctiques, etc. Tot això com a conclusions d'un informe encarregat pel propi Maragall on s'explicitava que els projectes legislatius derivats d'aquest informe sempre haurien de fer-se al final i mai al principi del procés, posant de manifest l'equivocació d' aquells que deien que un govern sense legislar no treballa. Com a punt final de la seva intervenció ha dit que mai ha estat l'objectiu principal de cap G0vern de la Generalitat de Catalunya modernitzar la seva administració. I ja és greu, perquè a mi sempre m'han fet creure allò de l'eficàcia i eficiència dels serveis públics.

Després ha intervingut en Juan José López Burniol, notari, que ha estat, com en Josep M. Vallés, vocal del grup de treball "Bon Govern i transparència administrativa". La seva intervenció ha estat carregada de frases lapidàries que amb molta força anaven recossint els seus arguments. En destrec unes quantes de les seves reflexions, perquè fer-ne un resum seria molt llarg:

- Si l'Estat no compleix les lleis, perquè les han de complir els ciutadans?

- S'han de fer lleis, però quantes menys millor.

- No hi ha res més democràtic que complir i fer complir les lleis i pagar els impostos.

- S'ha de ser valent i optimista i dir en públic el que ens atrevim a dir en privat.

Després d'una roda d'intervencions dels diferents grups parlamentaris presents, amb l'Albert Roig de Partit dels Ciutadans; en Jaume Bosch d'IC-V-EUiA; M. Belén Pajares del PPC; la Patricia Gomà d'ERC; la Rocio Martínez-Sempere del PSC i en LLuís Coromines de CiU, amb parlaments de diverses índoles i fortunes, cal destacar el reconeixement que han fet els ponents de la participació institucional, la cohesió social i la negociació col·lectiva com a principals funcions dels sindicats, i com no, la intervenció del secretari general de la CONC, Joan Coscubiela, que ha dit que sense contrapès la democracia es devalua, demanant més implicació a les forces polítiques presents en la consecució de la màxima transparència en l'ús i adjudicació dels recursos públics, motiu pel qual necessitem transparència i control, per acabar dient que quan no se sap fer política, quan no hi ha acció de Govern, és quan es fan lleis.

Chapeau!

Henri Cartier-Bresson: "l'ull d'un segle"

Aquest matí he anat a veure l'exposició "Henri Cartier-Bresson. Fotògraf", al carrer Sèquia, núm. 5 de Girona i m'he dut una petita decepció. No ha estat fruit ni de la qualitat de les fotografies, ni de la seva temàtica, ni del lloc en qüestió, ni de la capacitat de l'autor, no, res d'això, la meva decepció ha estat pel volum, bàsicament perquè representa un petit tastet de l'obra d'un home que captava com pocs la realitat a través de la seva càmara i jo m'esperava més. Així que l'exposició m'ha quedat curta i ho haig de dir: si et conviden a veure una exposició d'un fotògraf tan important no es pot escatimar en el volum de l'exposició. S'ha de dir que la sala tampoc dona per a molt més, tot i ser una bona sala d'exposicions, però no es pot il·lusionar al personal i després deixar-te amb aquest regust a la boca. Potser a vosaltres us semblaran que són moltes les 124 fotografies exposades, però de veritat que no és així. I una altra cosa, a la sala li manquen algunes cadires per poder-se asseure i contemplar, pensar, vaja, disfrutar de les fotografies. I ara si em preguntessiu quina és la fotografia que em duria a casa ho tindria difícil, però segurament escolliria "meeting". Si voleu saber quina és només heu d'anar a veure-la (us confessaré que no l'he pogut trobar a internet).

Els amants de Lilith

Ahir vaig tenir la sort de poder sentir en directe a la Lídia Pujol al Teatre Municipal de Girona. Tota una sorpresa de posada en escena. Tota una sorpresa la qualitat dels músics, tot un regal per la ciutat de Girona.

Conta la nostra mitologia que Lilith va ser la primera esposa d'Adam al Paradís. Ella, com Adam, va ser creada amb argila, però la seva naturalesa lliure la va fer insubmissa davant el seu marit qui la va rebutjar com a dona. El Déu jueu la va condemnar fora del paradís i a l'oblit, deixant pas a una nova muller: Eva.

Se la va considerar símbol del dimoni femení i segons l'astrologia és el símbol de la lluna negra, fent referència als desitjos més obscurs i sinistres, aquells que es mantenen ocults i reprimits. Ella és la figura de les experiències més doloroses de la humanitat, aquelles que per la seva crueltat i les seves característiques han perdurat en el temps.

La Lilith de la Lídia Pujol és la cara i creu de tot això. No representa a la dona forta i valenta que viu lliure, perquè canta la seva soledat i indefensió, sinó més aviat a la dona ultrajada, sumbissa, maleïda. També conjuga, amb un exquisit sentit de l'humor, un cant especialment sensible a la mort i a la figura, a vegades despiadades, de dones desesperades que han fet del seu patiment un clam i de les seves accions cançons, d'aquelles més pures que encara conserva la tradició oral catalana.

Des del meu punt de vista, la Lídia Pujol és avui la cantant més rellevant del nostre país. És una veu explèndida, produnda i neta que envaeix les fronteres de les nostres percepcions. Domina la veu i fa amb ella el que vol, i tot i així, encara li queda molt camí per fer, però de ben segur que aviat, si no ho és ja, es convertirà en una de les veus més importants del món de la música.

I tornant al seu espectacle: simplement dir que és magnífic. Això sí, ningú no pot esperar d'ell que sigui alegre, malgrat els esforços de la pròpia cantant en la seva capacitat interpretativa perquè no se'ns faci massa trist.

Tot un goig per les orelles i alguna cosa més ...

La Girona Banda Band

La GBB actuarà el proper dissabte 3 de novembre a les 12 h. del migdia al punt de trobada de la Rambla de Girona. En aquesta ocasió actuarem amb la banda d'Ablitas (Osca).

La GBB és una banda peculiar, tot una miscel·lània d'edats, de músics amb diferents coneixements, en fi, una aventura dirigida pel mestre Lluís Yeras i promocionada per l'Escola Municipal de Música de Girona.

A aquestes alçades ja comencem a sonar, i de quina manera!. Tot i que encara ens falta una mica per arribar a ser el que ens hem proposat: una vertadera banda simfònica. Tot un repte!

Contra la violència: càstic exemplar

Les imatges que ahir es van transmetre per la televisió són del tot esgarrifoses: un energumen agredint impunement a una noia mentre viatgava en tren.

Actes tan covards com aquests han de tenir el màxim de càstic possible i no s'hi valen excuses ni atenuants. Particularment em sembla molt bé que el consulat equatorià hagui iniciat un procediment judicial perquè li caigui a sobre tot el pes de la llei. Caldrà esperar que la justícia espanyola estigui a l'alçada de les cirumstàncies i no posi en perill la credibilitat d'un sistema democràtic com el nostre. Seria una vergonya que aquest individu sortís indemne de la seva barbaritat. Ha de tenir un càstic exemplar perquè no és possible que la nostra societat alimenti accions anònimes de violència gratuïta, del tipus que sigui i contra qui sigui.

He estat rumiant sobre el passatger que va veure l'horripilant escena i no va moure ni un sospir. Sé que és difícil actuar davant d'una situació com aquesta, sobretot sabent que qui podia rebre era també ell, però em sembla molt poc humà estar-se impassible davant d'una agressió pel simple fet de que no li fessin a ell. Aquest no és el model de societat que volem pel nostre país. També dic que és molt fàcil, a temps passat, dir què hagués fet jo o un altre en aquella situació. La sort és que a la noia no l'apunyalessin o l'haguessin violat davant d'alguns passatgers que no miraven per por a no rebre també. Precisament per això opino que el càstic ha de ser del tot exemplar i que no pot quedar com a una anècdota d'un mal dia, fruit d'un canvi d'humor o d'una borratxera.

Suposo que els entesos en la matèria tenen més elements per esbrinar les causes per les quals un "humanoide" d'aquesta mena es permet la llibertat des de la covardia de sentir-se superior a ningú. Quantes coses no passen sense que ho sapiguem?

L'Europa social: cada cop més lluny?

El nou Tractat de reforma de la Unió Europea és la prova més evident del fracàs estratègic de qui pensaven que vindrien temps millors. Aquesta reivindicació de l'Europa social avui està més lluny que quan discutíem sobre l'oportunitat d'una Constitució Europea, perquè tot apunta que ens han deixat sota la mà temible del capitalisme més averrant.

Tot i les millores d'alguns apartats del seu text (en comparació amb Niça), aquestes són de dubtosa aplicació i del tot insuficients. Són ambigües i poc clares, fins l'extrem de dificultar l'abast real del que proclama. Suposo que es deuen haver pensar que la literatura no era cosa nostra i que pel mer fet d'escriure quatre ratlles de càire social ja era suficient, en posaré alguns exemples: s'introdueix el concepte de plena ocupació (no vull pensar què és la plena ocupació per a un empresari transnacional, suposo que seria tipus: tots els treballadors i treballadores tenen dret a la plena ocupació encara que tinguin 30 contractes o més durant un any). No s'explica què s'entèn per "plena ocupació"; o un altre exemple: introdueix el concepte d'economia social de mercat i a mi se'm posen els pèls de punt quan relaciono la contradicció entre l'economia social entesa com un bé comú i el capitalisme financer entès com a producte especulatiu en mans del lliure mercat, amb nul intevencionisme de les administracions (això sí, només en cas de necessitat de revifar una empresa) i la més despiadada intenció a tenor d'una única veu que digui: visca el capital!

Quant a la carta dels Drets fonamentals, quasi bé l'unic bastió comí que ens podria quedar a l'esquerra europea, diu que s'ha de convertir en una carta jurídicament vinculant. Però, què vol dir que s'ha de convertir?, com és que el mot "vinculant" no es defineix amb claredat?. Sense ànims d'alarmar a ningú, perquè no hi ha motius, la qual cosa ens situa en un futur incert, un escenari molt més complicat i difícil del que vam tenir quan es parlava de la Constitució Europea, per tant, ara depenem, com quasi sempre, de la bona o no voluntat dels governs de torn.

El paper dels interlocutors socials també queda força malmés perquè no ens reconeixen el paper fonamental que exercim en una societat moderna com la nostra.

És per tot això, que la Confederació Europea de Sindicats (CES) té previst fer tot un seguit de mobilitacions al voltant de les eleccions europeesde 2009 i, francament, si no hi ha una verdadera unió d'interessos de totes les forces polítiques i socials d'esquerres per incidir directament en la construcció d'una Europa Social, no crec que, de cap manera, ens poguem sortir d'aquesta embratzida ultra liberal i coservadora.

Els treballadors i treballadores europeus només podrem guanyar la batalla si anem tots i totes alhora, sumant esforços, voluntats i objectius. Caldrà veure quina serà la reacció de cadascun dels actors que intervenen en tot aquest procés.

Llarga vida al sindicalisme general, de classe i internacionalista!

Els altres cristians

M’ha semblat oportú, i sense por a que es converteixi en un precedent d’aquest Bloc, transcriure bona part del manifest que Justícia i Pau ha fet sobre la beatificació a Roma de religiosos i capellans assessinats durant la Guerra Civil espanyola. El manifest en qüestió m’ha arribat a través de l’adreça electrònica “Notícies Solidàries” i té com a títol “Tres lamentacions i un prec”.

“Va por ustedes”...

Justícia i Pau de Girona fa la declaració següent:

1.- Lamentem profundament la mort violenta de totes les persones, religioses o no, durant la Guerra Civil, una guerra que es desfermà a causa de l’aixecament militar contra el govern republicà legalment constituït.

2.- Lamentem profundament que la jerarquia episcopal espanyola –llevat d’honroses excepcions- es posés del costat dels sublevats i convertís una guerra civil en una croada, que callés davant les barbaritats que també es feren al bàndol dels rebels i que durant molts anys
recolzés la dictadura franquista.

3.- Lamentem profundament que després d’aquests anys de democràcia l’episcopat encara no hagi demanat perdó públicament pel seu compromís directe i actiu amb els sublevats. Pensem que aquest gest és indispensable si vol ser signe de reconciliació.

4.- Considerem que en aquest tema tan delicat l’episcopat ha de ser ferment de reconciliació i no pas d’enfrontament i divisió amb accions que aprofundeixen la divisió que, a causa de la Guerra Civil, encara hi ha en capes de la nostra societat. Per això demanem que d’una vegada per totes la jerarquia episcopal espanyola demani perdó públicament per la seva implicació directa amb la
dictadura franquista i que ho acompanyi amb gestos de transformació personal i institucional. I que miri endavant. Però per mirar endavant ha de reconèixer i assumir tot el seu passat.

JUSTÍCIA I PAU DE GIRONA

Qui no s'ha trobat amb la sensació de que li estaven prenent el pèl?

Em sembla que ens han pres la camisa!. Des de l'entrada en vigor de les noves tarifes per minuts l'aparcament a la ciutat de Girona s'ha encarit un mínim del 50%. El més preocupant és que tothom ho ha acceptat com a una cosa feta i a ningú se li ha acudit fer res ,i a sobre et trobes tot de cartellets amenaçant de que si et roben o et ratllen el cotxe no assumiran cap responsabilitat. Em pregunto què passaria si, per exemple, tots els primer dilluns de mes fessim un boicot i no anessim a cap aparcament?. Baixareien els preus?.

El problema seria on deixar el cotxe. Potser així també l'ajuntament es posaria les pil·les amb el transport públic i solucionariem dos problemes d'un sol tret.

Maite Costa i les mentides sobre la MAT

La MAT no és una infraestructura imprescindible pels motius que ens volen imposar: no garanteix, en absolut, la qualitat en el subministrament; no soluciona els gravíssims problemes en la xarxa de distribució i no és cap garantia perquè no passi l'afer d'aquest estiu a Barcelona.

La MAT podrà ser una autopista per on caurà el 70% de la seva capacitat, perquè aquesta és la quantitat d'energia que es perd en una línia aèria. No representa cap meravella, perquè el que necessitem, amb urgència, és una xarxa de distribució sanejada i poder generar l'energia que consumim el més aprop possible de la demanda.

La MAT no té res a veure amb els problemes de subministrament, té a veure amb la necessitat de comprar els excedents de les centrals nuclears franceses.

El propi Acord Estratègic dicta que aquesta infraestructura només ha de servir per garantir el subministrament elèctric i no la compra, que tindria una greu conseqüència: l'augment del cosum i menys Kyoto, és a dir, més diners per les companyies elèctriques.

I en tot això, on són les energies alternatives?.

Una trista història de mocadors

Mira que som complicats els occidentals: uns volen salvaguardar el dret individual d’utilitzar els símbols religiosos d’aquelles qui suposadament no saben o no poden, però continuem donant classes de religió catòlica a les escoles; uns altres els volen prohibir usant com argument una suposada llibertat, però una bona part dels impostos, via IRPF, serveix per pagar a l’església professors de religió cristiana, per posar un exemple; uns altres volen directament prohibir-los, mentre amaguen les creus sota els uniformes ...

Estic convençut que el problema de la nena del mocador de Girona es podia haver resolt en la més estricta intimitat, des del respecte de les creences i la discreció de les paraules. D’aquesta manera no hi haurien hagut declaracions, tertúlies radiofòniques ni portades de diaris.

Estava pensant en què deu pensar la pobra nena de nou anys si surt per la tele per una cosa tan normal com portar un mocador al cap. Potser és que el problema no és el mocador, si no la religió?.

No és més preocupant la pràctica de la intransigència?.

Com que nosaltres som tan complicats pensem que no és el mateix el “glamour” de la moda, que un simple mocador. No sé perquè ningú no se’n recorda del costum de portar dol (només per les dones), el mocador al cap de la nostra pagesia o l’encara vestit de monja, de color gris pàlid, no sigui que senti bé a la cara, o el frac estrany de capellà amb la sotana de cap a peus que encara avui corren pels nostres carrers?.

Tants anys pensant que el que fèiem era el que era correcte que ara, quan venen d’altres cultures i móns, continuem pensant que la nostra manera de pensar i de ser, amb tots els seus defectes, continua sent la única veritat absoluta d’aquest món. Com si això fos possible!.

Estic cansant de Felip V. Estic cansat de sentir que els problemes que vivim avui a Catalunya són conseqüència del primer borbó.

La història mai no pot ser una excusa. Perquè si el passat mai no es pot canviar, en contra, el futur està tot en les nostres mans.

És clar que teníem institucions pròpies, com també ara en tenim; és clar que teníem, fins i tot, més territori que ara (no només la Catalunya nord, sinó també a Itàlia i als Països Baixos), però hi ha una realitat que va més enllà de les voluntats, aquesta és la realitat política que vivim al s. XXI i no pas al s. XVIII.

Una altra cosa ben diferent és l’anacronisme de l’herència reial. Fins i tot vist des del punt de vista de la responsabilitat (quantes guerres no s’han fet per culpa de les successions –Catalunya com a exemple-!). Sóc partidari de l’abolició de les monarquies, però també del despotisme parlamentari, de les injustícies socials, de les imposicions irracionals, de la manca de transparència i honestedat, de la manca de democràcia ...

Ens queda encara madurar una mica i pensar en clau de contemporaneïtat. Els problemes d’avui els hem de resoldre amb eines del s. XXI i no mirant el que va passar fa tres segles. I per cert, no tinc ni idea ni m’atreveixo a pensar com estaríem ara si hagués prosperat la casa dels Àustries.

Girona, 5 d’octubre de 2007