La política en mans dels partits zombis.-

  

Definint a un zombi com un mort vivent, és evident que a Espanya en tenim uns quants. Alguns de molt coneguts i de rabiosa actualitat i d’altres que viuen com una mena de paràsit al voltant de fórmules polítiques d’aparent modernitat. N’hi  ha d’esquerres i de dretes,  seriosos i menys seriosos, constitucionals i de dubtosa constitucionalitat.

Si algú comença a reflexionar sobre la qüestió se li poden passar pel cap uns quants acrònims (tant a nivell català, com a nivell espanyol). No en diré cap, perquè és força evident, i l’exercici estimula la imaginació i la memòria.

Els partits zombis han adoptat una aparença d’estar com vius, s’autoregeneren des de l’intern i solen ser organitzacions amb una latent incapacitat manifesta per superar les seves discrepàncies internes, projectar noves idees o il·lusionar als seus potencials votants amb discursos i propostes fresques.

El problema dels partits zombis és que estan plens de polítics zombis i com és sabut, els zombis s’alimenten de persones vives . En conclusió, quan surt un petit brot verd, un zombi o la suma de molts zombis, se’l mengen, d’aquesta manera, la fagocitat interna eternalitza al zombi en el seu estat de zombi, i al partit en el seu estat de zombi.  És una cadena que resulta molt difícil de trencar. La infecció agafa dimensions pandèmiques i  es pot córrer el perill d’infectar àmplies zones de la societat (incloses les administracions públiques, els òrgans institucionals de l’Estat, etc.).

Com sol passar en els partits zombis, la democràcia interna sol ser molt senzilla: o ets dels nostres o estàs en contra nostra, per tant, com a enemic se t’ha de normalitzar o destruir. Hi ha un camí intermedi: anar perseguint al personal amb “putadetes” contingudes en el temps i cansar-lo fins que abandoni la discrepància, la capacitat de criticar i de pas, el partit zombi.

També es pot donar el cas de que els partit zombis es regenerin de tal manera que semblin ser partits del tot normals i que defensin, com a cosa normal, rebre tota mena de regals, justificar corrupteles i ingressar en la política, ja sigui una persona física o una jurídica, per guanyar més diners dels que en tenia quan no es dedicava a aquestes menesters. I aquest virus zombi, com no podia ser d’una altra manera, també corre el perill d’abastar cotes inimaginables i esquitxar a velles institucions de caràcter hereditari, com sembla ser  que passa, si fem cas de les darreres notícies sobre determinats negocis i determinades aparents opinions de caps que no manen però que tenen una molt alta consideració.

No, no fa gràcia això del virus zombi.