divendres, 5 de juny del 2009

Declaració de juny 2009: "Sobre l’ocupació, fonament d’un creixement econòmic sostenible". Pensar i pensar bé.

Aquesta declaració feta per la unanimitat d’experts de totes les disciplines socials, de govern i organitzacions internacionals, posa de manifest la certesa dels arguments sindicals que hem estant predicant durant mesos, però aquesta visió és bona, perquè a part d’evidenciar la conveniència del discurs sindical majoritari, recolza i descriu les conseqüències, camins i horitzons d’una crisi que no s’ha generat des del món del treball, sinó des de la pura especulació incontrolada dels sectors financers, i que a Espanya, s’ha vingut a complicar pel factor de la bombolla immobiliària. Per tant, no és la legislació laboral, com prediquen les patronals del nostre país i alguns lliures pensadors de dretes, la causa d’aquesta crisi, sinó les víctimes, els treballadors i treballadores que patim un sever impacte negatiu sobre l’ocupació i les seves conseqüències.
El text recull explícitament el reconeixement que la crisi ha estat deguda a un creixement desregulat del sector financer que, conjuntament amb altres factors, ha generat un fort increment de les desigualtats socials a escala planetària. Aquesta és la greu conseqüència que sens amaga i que té unes repercussions que van més enllà de les condicions locals dels països més desenvolupats.
Reclama aconseguir un clima de confiança que impregni a tots els subjectes de l’economia i la societat, que estimulo la definició d’un projecte de futur amb credibilitat i recursos per a posar-lo en marxa; recursos públics per a impulsar polítiques industrials i energètiques i recursos financers per a incentivar l’activitat del sector privat.
L’Estat ha d’intensificar esforços per pal·liar els efectes d’aquesta crisi en la classe treballadora, estenent les xarxes de protecció a totes les persones desocupades i allargant-t’ho en el temps. Ha d’impulsar l’increment del deute públic per a recuperar el consum privat i generar ocupació, creant infrastuctures econòmiques i socials.
Els sindicats majoritaris fa anys que ho diem i que exigim un canvi del model productiu, en un de nou basat en la innovació, que permeti incrementar la qualitat i la productivitat, per això són molt importants les polítiques industrials, energètiques, mediambientals i educatives, per a desbloquejar els principals colls d’ampolla que dificulten aquest camí.
També són necessaris canvis profunds en les pautes i formes de gestió de les empreses, donant més participació als treballadors i treballadores en les decisions que els afecten i en l’organització del treball, com a pas necessari en la continua democratització de la societat.
El treball és la font primària i essencial dels drets de ciutadania, per això ha de ser el centre de les polítiques dels agents públics i de les decisions econòmiques adoptades pels agents privats.
No és preocupant que les patronals demanin abaratir l’acomiadament com a factor de viabilitat dels seus projectes empresarials?. No controlar les causes d’acomiadament i sense intervenció de l’Estat només ens pot dur a un mercat laboral encara més precaritzat, i és precisament el camí contrari al que hem de fer.
La declaració diu que sembla políticament indecent pretendre desplaçar els costos de la crisi als treballadors i treballadores. Però és que no és indecent que qui ha fet possible els enormes beneficis no es vegin ni recompensats per la permanència en l’empresa?.
L’encert d’impulsar el marc de la negociació col·lectiva també ha estat una part del discurs dels sindicats majoritaris, perquè és cert, és l’escenari natural on es poden construir acords i aconseguir més cohesió social, però no és menys cert que necessitem racionalitzar la seva estructura per adequar-la a una nova vertebració amb més resposta jurídica i amb certesa i seguretat.
La veritat és que m’ha sobtat el contingut d’aquesta declaració, i molt positivament!. Ja és hora que els intel·lectuals intervinguin en l’elaboració de l’ideari popular i que ajudin als sindicats a fomentar l’esperit crític i a conèixer les causes de la situació social i econòmica que avui viu la ciutadania del nostre país. En aquesta ocasió no només per la coincidència plena en els plantejaments, sinó pel sentit de l’oportunitat i les dificultats, per part dels mitjans de comunicació, d’estendre aquest tipus de declaracions pel coneixement general de la població.

dimecres, 3 de juny del 2009

Conclusions del Consell de la Unió Europea sobre un marc estratègic per la cooperació europea en l’àmbit de l’educació i la formació

El Diari Oficial de la Unió Europea del 28 de maig d’enguany, ha publicat les conclusions del Consell respecte a aquestes matèries, tot recordant el Consell celebrat el març de 2002 a Barcelona on es ratificà el programa de treball “Educació i Formació 2010”, el qual, en el context de l’Estratègia de Lisboa, va establir, per primera vegada, un marc per a la cooperació en els àmbits de l’educació i la formació basant-se en objectius comuns, i dirigint-se a recolzar els sistemes nacionals d’educació i formació a través de la creació d’instruments de millora a escala de la Unió Europea, l’aprenentatge continu i l’intercanvi de bones pràctiques. Aquesta línia de treball persegueix convertir a Europa en una economia basada en el coneixement que la faci ser la més competitiva i dinàmica del món. En aquest sentit, el fallit Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya, s’incloïa dins de l’esperit que ara redacta el Consell de la Unió Europea, però que el Govern català ha decidit no tirar endavant.

Sembla evident que tant l’educació com la formació han de desenvolupar un paper clau per a poder combatre els desafiaments socioeconòmics del moment, però també els demogràfics, mediambientals i tecnològics futurs. Per això, una inversió eficient en capital humà, mitjançant els sistemes d’educació i formació, és essencial en l’estratègia d’aconseguir alts nivells de creixements i ocupació que constitueixen el nucli central de l’Estratègia de Lisboa, alhora que fomenta la realització personal, la cohesió social i la ciutadania activa. Continu sense entendre la posició del Departament d’Educació i del seu conseller.

La formació ha d’ocupar un lloc privilegiat en les estratègies dels Estats membres i en aquest sentit, fins el 2020, l’objectiu principal de la cooperació europea ha de continuar recolzant el desenvolupament dels sistemes d’educació i formació en els Estats membres per aconseguir la realització personal, social i professional de la ciutadania en general; aconseguir la prosperitat econòmica sostenible i l’ocupabilitat, promovent els valors de la democràcia, la cohesió social, una ciutadania activa i el diàleg intercultural. No s’entén quin lloc privilegiat ha d’ocupar sinó hi ha incentius a l’educació, en el sentit que ha de ser una despesa públic en clau d’inversió i no ha de patir els efectes de la crisi econòmica que vivim.

El Consell descriu un marc general on s’han de contemplar quatre objectius estratègics: 1) fer realitat l’aprenentatge permanent i la mobilitat del professorat; 2) millorar la qualitat i l’eficàcia de l’educació i la formació; 3) promoure l’equitat, la cohesió social i la ciutadania activa i 4) incrementar la creativitat i la innovació, incloent l’esperit empresarial. No sembla que sigui la línia seguida a Catalunya.

El Consell insta a tots els Estats membres a que treballin junts, amb el recolzament de la Comissió, i posa de manifest, amb un annex, la necessitat imperiosa de la participació de les persones adultes en l’aprenentatge permanent, la preocupació per les persones que obtenen un baix rendiment de les aptituds bàsiques; la preocupació pel rendiment de l’ensenyament superior i per l’abandonament prematur de l’educació i la formació; la preocupació per l’educació infantil; la mobilitat dels professional de l’educació, l’ocupació i l’aprenentatge d’idiomes. Què passa, doncs, amb les dotacions de les escoles d’adults?, què passa amb l’atenció a les persones que tenen dificultats educatives?, quin ha de ser el seu futur?. Es promou l’equitat fomentant l’escola privada no laica per sobre de la públic laica? No respectant el Pacte Nacional per l’Educació s’aconsegueix més cohesió social?, i donant subvencions a escoles on es segreguen els alumnes per qüestió de gènere?, què passa amb l’educació de 0 a 3 anys?, com es pot incrementar la creativitat sense un pla d’estudis que inclogui la filosofia com a matèria comuna per a fomentar l’esperit crític de les persones, no fomentant els estudis artístics i un llarg etcètera?

Doncs qui tenen la responsabilitat que en prenguin nota i que aprofitin les eleccions al Parlament Europeu per explicar-nos quines són les seves postures per a defensar-nos des d’Europa (si és que Europa està fora de nosaltres!).