Les TIC estan reivindicant, i amb
força, la seva entrada en el món dels arxius. Ho fan des de la normalitat. Les
administracions (i rarament les
empreses) han entès la necessitat d’integrar en les polítiques corporatives de
les organitzacions la gestió de la seva documentació i informació com una estratègia
global a les polítiques internes.
Les eines que proporcionen les noves
tecnologies són altament útils, però no poden entendre’s com una finalitat en
si mateixes, perquè darrera d’un determinada política hi ha un intencionalitat
i l’arxiver-gestor documental ha de defensar la seva dimensió democràtica,
sobretot quan els “poders” utilitzen de
manera dissociada l’ús de les TIC i els drets de les persones a conèixer i a
preservar la memòria. L’arxivística ha de ser un pilar fonamental del dret de
les persones a accedir a la informació. Aquesta ciència tan jove i d’altra
banda tan desconeguda per la majoria de la nostra societat té dos dimensions
completament integrades: una tècnica (amb el conjunt de totes les disciplines
que la integren) i una política (la
defensa dels drets de la ciutadania a l’accés a la informació com a garant de
la democràcia d’un país).
Els arxius no són espais aïllats de la
realitat, al contrari, són la conseqüència d’un activitat humana i del seu
rastre. Són naturals als éssers humans i neixen de manera espontània. Per
aquesta raó és molt important defensar els principis de procedència i d’estructura
interna. Els arxius estan al servei de
les ciutadans i de les organitzacions. Els arxius són un patrimoni molt valuós.
Assoleixen una clara dimensió social i dinamitzen el territori, sí però per
aconseguir-ho necessitem d’aquests professionals dels arxius i darrerament, amb
les polítiques d’austeritat ens trobem que una bona part dels arxivers-getors
documentals, persones molt ben preparades i amb unes ganes immenses de
treballar, es troben que no ho poden fer, perquè, com ja he dit en alguna altra
ocasió, el mercat no pot assolir la demanda. És a dir, que cada any tenim més
arxivers sense arxiu, tot i la necessitat de que aquests equipaments es
nodreixin d’ells. No és una qüestió d’egoisme corporatiu, sinó una necessitat
que demanada la ciutadania: agilitat, eficiència, transparència i informació.
