Les manifestacions d’avui de l’11-M.-

Acabo d’arribar de la manifestació de Girona i tinc un sentiment agredolç amb un pessic generós de contradicció.

El que ha de ser la veu de la ciutadania, on hi caben bona part dels pensaments de les persones sensates, té matisos que no sé ben bé d’on surten. M’he sentit molest amb el manifest, perquè amb calçador fan sortit els sindicats majoritaris com a part del problema, és a dir, com un instrument del capitalisme per aconseguir els seus guanys, i això, simplement, no m’agrada, perquè és pura demagògia i una clara tergiversació de la realitat a favor de no sé quins interessos. La manipulació que, en general, es denuncia, es practica amb l’aparença de la més grata innocència.

Comparteixo bona part dels criteris i dels arguments que aquest “moviment social” pregona, però crec que entre les seves files (més organitzades del que es pot pensar), hi ha gent que sap molt bé com s’han de fer les coses i sobretot què s’ha de dir per a escombrar cap a casa (digui’s anti-sistema, extremistes d’una aparent esquerra o com es vulgui dir). Hi ha llibertat (i ja ho he comentat en altres ocasions) de passejar-te obertament amb una insígnia de, per exemple, CCOO o d’un partit d’esquerres?. No. Ho sento. Ho he comprovat i em dol. Aquí s’està posant en la mateixa saca interessos confrontats. Els treballadors organitzats no són els contrincants polítics del 15-M, són el contrapoder al capitalisme, la garantia de que les coses avui no estiguin pitjor del què estan i que en el futur puguem sortir d’aquesta crisi en unes condicions raonablement humanes.

Treballar més per a viure pitjor.-

Aquest és el lema que les altes esferes busquen per nosaltres. Avui, molts ciutadans i ciutadanes sortirem (espero) al carrer a manifestar-nos per una democràcia real, però sobre el 15M encara hi ha molts dubtes. Segurament perquè és un moviment, no una força política entesa des de la tradició dels moviments socials, però sí que és una força que impulsa a la reflexió (a totes bandes). La llàstima és que pugui quedar-se en un conjunt de dies de concentració. Si “Democràcia real ja!” hagués tret pit i per exemple hagués anunciat alguna cosa com aquesta: en les properes eleccions autonòmiques, com a mostra del nostre poder real, prendrem el poder a l’Esperanza Aguirre i traurem al PP de la Comunitat. Això, si hagués estat possible, possibilitaria i desvetllaria molts dels inconvenients que té aquest moviment: Primer, a qui representen?; Segon: la força real en relació a la capacitat transformadora; Tercer: l’experiència de saber si és o no possible posar a la pràctica la majoria de les coses que defensen (quan no es governa enlloc); Quart: possibilitat fe fer créixer la il·lusió per una altra manera de fer política, i sobretot: Cinquè: fer posar les piles al principal partit de l’esquerra, dit PSOE, i alguns partits més radicals que encara semblen viure en l’època del PCUS.

Espero trobar-me molta gent aquesta tarda a Girona.

Retallades?.-

Sembla que el Govern de la Generalitat té molt clar a qui se li ha de retallar: a les persones més indefenses: mainada amb necessitats d’ajusts especials, a les beques, més ràtio per escoles, a la sanitat púbica, als salaris dels empleats i empleades públics (com si fossin uns privilegiats), i aquest llarg etcètera que ja coneixeu, però ah!, a les delegacions catalanes que tenim fora de Catalunya, no només no se’ls retalla el pressupost sinó que se’ls hi doblarà en 700 mil euros més. O sigui, que els pobres consellers i alts càrrec de la Generalitat (uns 250 segons les estimacions, perquè tampoc ningú ni en sap quants n’hi ha en realitat) deixaran de cobrar aquest Nadal uns 1800 milions d’euros, és a dir, una petita paga de 7.200 euros per cap –de mitjana-) i no ens estalviem els 1400 euros que valen les delegacions catalanes en temps de crisi, que sumades donen 5 mil 400 milions d’euros, i això ja comença a ser una quantitat gens desestimable, però no, no ho faran, perquè el discurs s’ha de complir, un discurs a la mà del PP, contra les persones immigrades i contra les persones sense recursos, una política excloent, injusta i malversadora dels recursos públics. Quan una família es queda sense recursos què fa?, molt senzill, buscar treball, una feina, busca ingressos quan les despeses ja no es poden reduir més. Com és que els nostres governants no persegueixen el frau fiscal?, amb aquests diners sortiríem de la crisi en un no res, com és que no es persegueix l’economia submergida (més d’un 22 % del PIB)?. La resposta és clara: no interessa, no hi ha intenció política de fer-ho, perquè aleshores els “xoriços” començarien a ser públics i com diu la cançó: “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”.

http://youtu.be/eHcveTzEIRI