El misteriós cas de l’Hospital 2 de Maig de Barcelona.-

Pocs dies després de que la Generalitat de Catalunya anunciés el tancament de l’hospital, un misteriós grup de reduït de “treballadors” ha presentat un pla per comprar-lo sota l’aixopluc d’una cooperativa.

L’Hospital, en l’actualitat propietat de la Creu Roja, té previst el seu tancament el proper mes de setembre i en l’actualitat ofereix una atenció concertada amb la sanitat pública a 135.000 usuaris de l’Eixample barceloní. No fa una mica de pudor?.

Algunes consideracions: la Generalitat diu que,malgrat ser una evident necessitat, no el pot gestionar perquè no té recursos (ah! Però no deien que la sanitat i la seva qualitat no es ressentiria?), i com és possible que un petit nombre de “treballadors” sí que tinguin els diners? (alguna cosa no quadra!); a més a més, si continua funcionant, vol dir que la Generalitat renovarà el concert amb la sanitat pública (uf!, quin tuf), i això no s’ha fet amb llum i taquígraf (com dicta una sana democràcia parlamentària!); i a tot això, és o no una privatització descarada?.

Està ben clar que aquets govern es pensa que té carta blanca per desmantellar els serveis públics. El problema és que estem fent uns passos tan descarats cap enrere que ens costarà molt tornar a recuperar un Estat del Benestar insuficient i coix, que ara, més que mai, malgrat ser insuficient, comença a presentar-se com una de les meravelles de la naturalesa humana. Fem-nos-ho mirar!.

La pobresa ideològica de Joan Rosell, president de la CEOE

El president de la patronal espanyola acaba de donar la seva recepta particular per sortir de la crisi: persecució de l’aturat viciós (aquell que s’apunta a l’atur perquè és un capritxós), reducció del personal funcionari (perquè es pensen que el lloc de treball que ocupen es seu i només seu –es veu que en Rosell ha tingut algun “percance” amb l’Administració), fer que els alumnes universitaris estudiïn més (així els estudiants que treballen i van a la universitat puguin triar entre una i altra cosa) i una sèries de propostes provinents i sabudes des de la seva invenció (allà pel Pleistocè). Si s’hagués preocupat una mica més d’avançar en el temps no s’hagués deixat altres col·lectius, com ara per exemple: la persecució del frau fiscal per part dels empresaris (ella mateix té un bon exemple amb qui va succeir fa pocs mesos); el fet de que la majoria dels empresaris justifiquen ingressos inferiors a 6000 euros quan tracten amb Hisenda; que els empresaris tiren de la visa per pagar factures que res tenen a veure amb la seva empresa (dinars, sopars, benzina, regalets, etc.); que els qui tenen diners en paradisos fiscals o els que juguen a borsa i paguen un miserable percentatge a Hisenda pels seus beneficis ..... ai! i quin llarg, llarguíssim etcètera.

Fora més assenyat que aquest senyor acabat d’impregnar del missatge més ranci de les espanyes profundes i adinerades, estigués governant als seus afamats patrons des de dins i sense ficar-se allà on no li demanen (no sé si està fent punts perquè el PP el faci ministre d’Economia o d’Administracions Públiques (les que quedin)).

Valdria dir que allò què hom es pensa és que els altres són de la seva condició, això deu ser el què li passa a aquest senyor.

Amb una patronal cavernícola, crescuda pels aborígens que diuen que ens vindran a governar, ben guarnida pels mitjans de comunicació, potser caldrà començar a pensar en com fem per donar-li la volta a tot això i deixar-nos de tonteries i estratègies polítiques estúpides que no ens duen a enlloc. Cal espavilar-se, i ja!.