divendres, 19 de febrer del 2010

Per una reforma laboral com cal.
Estaria disposat a una reforma del mercat laboral si … Va por ustedes!


A banda de l’impresentable ex president Aznar, amb una actitud impròpia d’una persona que ha ocupat el més alt càrrec del govern d’un País, que diu molt de la classe de persona que és i que no ajuda gens a donar exemple entre els més joves (perquè si un ex president pot fer tota classe de gestos i comentaris, perquè no els ha de fer qui no té intenció d’ocupar cap càrrec públic?). Li he estat donant voltes a això de la reforma laboral. Sóc de l’opinió que una reforma laboral és necessària per a corregir totes les mancances que té el nostre sistema i estaria disposat a reformar-lo, si estigués en les meves mans (molts pensaran que per sort no!) si es donessin una sèrie de circumstàncies:

Estaria disposat a trencar l’oferta contractual actual. Només en deixaria dos tipus de contracte, un de fix i un d’eventual, tots dos a temps complet o a temps parcial. Un a una major protecció per acomiadament, l’eventual (no eventual indefinidament!), i un altre sense quasi indemnització per acomiadament, però alto!, si es donessin una sèrie de condicions:

1) Que les administracions públiques reforcessin la inspecció de treball per garantir que es compleix tota la normativa laboral respecte a la salut dels treballadors i treballadores i la s’incentivessin estratègies de responsabilitat social de les empreses, en formació, promoció, etc. Això també hauria de passar amb l’Administració Pública, on s’haurien de controlar les empreses públiques, de manera que no fossin una font d’externalització de riscos.
2) Que es creés un organisme públic de fiscalització de les empreses, de manera que fos impossible la desviació de capitals, el frau fiscal, la confusió entre allò que és de l’empresa i de l’empresari i la seva família (dinars, desgravacions per benzina, IVA, etc.) i que s’auditessin, amb rigor, els seus beneficis i les seves pèrdues.
3) Aleshores els treballadors i treballadores podríem cobrar en funció de la situació de l’empresa. M’explico: entre un 30 i 40% dels beneficis (després d’haver fet els pagaments d’impostos corresponents, els salaris, les despeses, etc.), anirien destinats a inversions purament empresarials; entre el 20 i el 30% dels beneficis anirien destinats a repartir-los entre els treballadors i treballadores d’aquella empresa (sumant-li a una part fix del salari) i la resta es guardaria per a previsió de fons per a pagar indemnitzacions i per quan vinguessin maldades i pels salaris dels propis empresaris. És evident que els percentatges podrien canviar. Aquesta és una proposta, com es veu, una mica en veu alta Tot el salari cotitzaria a la seguretat social, sense topalls, absolutament tot, i aniria acompanyat d’una nova distribució de la pressió fiscal, fent que els guanys que no provinguis del treball (borsa, accions, etc.) paguessin IRPF al mateix nivell que les percepcions salarials.
4) D’aquesta manera, es creixeria en productivitat, perquè tothom quedaria compensat, i els treballadors i treballadores anirien a una empresa o una altre en funció de la seva pròpia competitivitat, per tant, les menys competitives s’haurien de posar les piles, etc.
5) En un món dualitzat, els treballadors i treballadores eventuals haurien de percebre una indemnització substanciosa en cas d’acomiadament improcedent, i si fos per causes objectives (sempre plenament justificades davant l’autoritat laboral), que cobressin en funció de l’esperança temporal del contracte i en relació a la multa que posaria l’Administració per incompliment de contracte. Garantint, en el cas d’acomiadament improcedent, la tornada a la feina i el pagament dels salaris de tramitació, amb totes les cotitzacions pertinents. D’altra banda s’hauria de crear un mecanisme que canviés la filosofia de les empreses de treball temporal, de manera que certes professions molt específiques, poguessin disposar dels millors professionals en determinades ocasions en una borsa de treball eminentment eventual, el que no ha de ser sinònim de precari.
6) Paral•lelament, no es podrien encadenar els contractes eventuals, que sempre haurien d’estar lligats al controls de l’administració i dels agents socials i lligats a la seva causalitat.
7) S’hauria d’acompanyar d’un pla complet de modernització de les administracions, amb més simplificació i més activitat en el territori, menys burocràtiques i més àgil en resoldre els problemes concrets de les empreses i treballadors.
8) Una nova regulació de les empreses financeres, on els beneficis també haurien de repercutir en la societat, atès que bona part d’ells són directament proporcionals als clients que tenen i per tant seria de difícil repartiment individual.
9) No es tracta de nacionalitzar res, sinó de racionalitzar l’ús i control de l’economia d’un país. Que també haurien de controlar l’activitat de les empreses nacionals en tercers països (comunitaris o no), perquè es comportessin seguint unes normes ètiques estipulades prèviament.

Els riscos serien compartits, però amb una certa dignitat per totes les parts.
Què suposaria aquesta proposta tan vagament explicada?. La persecució del frau fiscal, el repartiment, proporcional, de les responsabilitats, el compliment de la llei, l’augment dels ingressos fiscal, el sanejament dels comptes públics, més beneficis empresarials, més riquesa, més protecció social a tots els nivells, millors condicions de treball i de vida, més confiança en el sistema públic en general, millor implicació social empresarial, més i millor participació dels agents socials en la gestió empresarial. En fi, una vida millor. L’empresari (a tots els nivells) continuaria guanyant diners, els treballadors i treballadores no es veurien explotats, l’Administració Pública tindria recursos suficients per a administrar-los entre els ciutadans i ciutadanes i seríem més eficients.
Algu pot dir que és una proposta imprecisa, i tindrà raó, m'he assegut a l'ordinador i apa, a escriure, però no és del tot improvisada i com tot en la vida: es pot millorar.

dimecres, 17 de febrer del 2010

The Wall Street Journal, un nou Consell Assessor del Govern Zapatero?

La recomanació d’aquest diari conservador nord americà m’ha fet venir el riure. El Govern, ha dit, no ha de ser tan bon minyó amb els sindicats i els ha de lligar prim. Si els salaris del treballadors i treballadores del nostre país fos, només, una tercera part dels salaris del controladors aeris (amb tots els seus drets), potser també nosaltres tindríem un diari privat per alliçonar econòmicament a d’altres països. És una sort que un diari de tanta “solera” sàpiga que existim i que a sobre es preocupi de donar consells al Govern Estatal (què malament que veuen al pobre Zapatero!). I a sobre gratis!. Jo crec que surt sa compte, a més a més tenen ofertes de subscripció i un web en espanyol (què més vol la Ministra Salgado?, no haurà ni de pagar a un traductor. Encara que potser aquesta sigui una apreciació injusta i sàpiga perfectament l’anglès).
El que passa és que, malauradament pel Govern espanyol, aquest diari econòmic no sembla conèixer gaire bé la realitat del nostre país, perquè la suma dels salaris dels controladors aeris és la xocolata del lloro dels problemes econòmics que tenim, així que el consell, aparentment gratuït, por sortir ben car.
No cal dir que aquest diari conservador té com a màxima la ferma defensa i recolzament del lliure mercat (no entenc com no els hi ha agradat, en un mercat lliure, els salaris dels controladors aeris espanyols, que són l’enveja de tots els directius).
I un fet curiós, després de connectar-me al seu web (en anglès i castellà) no he pogut trobar la notícia a la que faig referència. A veure si serà una invenció periodística per animar els ànims d’en Zapatero?.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Celda 211

Magnífica. Amb bon ritme, dinàmica i engrescadora. Molt entretinguda i amb un discurs per tots els gustos. Deixa malament a una part del personal de presons, i com no al sistema penitenciari. Fa el mateix amb el sistema polític i malgrat no deixar bé als presos, potser aquests no són, per la seva condició, a qui deixa en millor situació.
He trobat una interpretació increïble en tots els seus personatges, molt ben narrats, amb uns diàlegs molt ben pensats i unes imatges molt convincents.
És veritat que és una presó d’una altre època, on el pes de la política per intentar amagar les deficiències del sistema penintenciari espanyol pesava molt.
L’argument està molt ben resolt i no avorreix en cap moment. La trama es desenvolupa de manera natural i sorprenent fins al final. Si no l’heu vist, no espereu a que la treguin dels cinemes. El bon cinema no es veu tan bé al televisor.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Els serveis públics estan en perill?. L’obstinació de la dreta per destruir-los.-

Una de les més ambicioses esperances dels poders econòmics del nostre país és la de fer-se amb els recursos públics. D’alguna manera n’ha trobat una fórmula facilitada pels propis governs (estatal i autonòmics) amb les empreses de titularitat pública però amb gestió privada, les agències o fórmules diverses per a externalitzar riscos, deutes i demés, però sobretot per fer-se amb un tros del que representa el pastís del sector públic. Tot això sempre ve acompanyat d’una llarga i trista obcecació per anar en contra de tot allò que vulgui dir interès general, servei públic o funcionariat. Moltes vegades barrejant conceptes i fent sinònims coses que no ho són.
La desgràcia d’aquests temps en que la premsa és ja un poder consolidat, sembla ser meritòria de tot tipus de “voceros” que ajudin a construir una mala imatge de l’Administració Pública en general per a intentar tenir excuses suficients i fer un pas més (queixalada al sistema públic de pensions, queixalada a la Seguretat Social per part de les Mútues d’Accidents de treball i assegurances socials, etc.).
En aquesta nefasta línea, l’articulista de El País Javier Martín, va escriure un devastador article, engalanat amb una aparent objectivitat que feia tuf de maniqueisme on situava declaracions de personatges il•lustres als quals, més endavant, em referiré.
La pregunta que iniciava l’article era sobre si era prudent, en temps de crisi, continuar augmentant l’ocupació pública, i si aquesta, en contradicció amb el món privat, havia de ser, per sempre, de caràcter fix. Encetava així el circ de les lamentacions i ho feia de la següent manera: amb unes entrevistes a pensadors i professionals de la matèria. Començava amb les declaracions del professor Francisco Longo (en teoria d’un cert caràcter progressista, i proper al PSC) qui deia que “per motius d’interès general, la protecció de l’ocupació pública ha d’acabar-se”. I es queda tan panxo!. El que primer se’m va ocórrer pensar va ser sobre la qualificació del què ha de ser qualificat com a interès general (reconec que fins i tot aquesta terminologia és difícil quan es discuteix si el clàssic del Barça amb el Real Madrid és d’interès general). Sempre havia pensat que l’interès general era una altra cosa, però vaja, em vaig dir, continua llegint a veure què passa. Després continua amb una mentida: “mentre que a la Unió Europea es retallen funcionaris, a Espanya augmenten” (després en parlaré sobre això). Ho remata amb les declaracions d’un substitut de secretari del jutjat núm. 1 de El Ejido (Almería), que arriba a dir que els empleats públics del sistema judicial no treballen ni quatre hores al dia, que hi ha un sistema corrupte per fitxar i així enganyar a l’Administració, la qual es deixa enganyar. El més graciós és que, per donar-li un caire més seriós, busca una opinió contrària que és al•lucinant. Entrevista a una professora de Dret Administratiu de la Universitat d’Alcalá d’Henares, qui afirma que el dret d’una ocupació de per vida no és il•limitat, que hi ha un règim disciplinari que contempla la sanció i la separació del servei (i començo a dir allò de: mira, sembla que la cosa comença a anar d’una altra manera, però ...), però després diu que amb més de trenta anys de docència no coneix ningú que hagi estat separat.
Però aquí no s’acaba la cosa, entra en el terreny de la productivitat i de l’esforç que la fan els no funcionaris per pagar als empleats i empleades públics, i segons un tal V. Gonzalez, d’ESADE, això representa el 20% del cost privat i aleshores la meva indignació cavalca sola.
El professor Lungo, respectada autoritat sobre la matèria (i sinó mireu de trobar-lo per internet. Membre de la UNESCO, fins i tot!), posa la guinda: els funcionaris es posen a dit. I per no quedar-se curt afirma, sense cap mena de restrenyiment emocional ni hormonal que el sindicalisme al sector públic és més agressiu que al privat, perquè aquest no tenen por a perdre el lloc de treball (en quin món viu aquest home?). Diguem d’entrada que tot el contrari ...
Després es cita una font meravellosa del Círculo de Empresarios, on diu que la nostra productivitat és la més baixa de la UE dels 15 perquè hi ha massa funcionaris i posa com a exemple l’Administració de Toni Blair (i dic jo: sort que no ha posat l’exemple de la Dama de Ferro, la Margaret!, que va desmantellar el sistema públic anglès).

És d’esperar que l’aposta per desmantellar el sistema públic, encara que sigui a base de mentides i calumnies fàcilment demostrables, vingui de les dretes catalanes i espanyoles, no s’entén tant quan venen, en principi d’una pretesa esquerra al voltant del PSOE (també es pot llegir PSC. No sé quina part d'ell, si la d'en Maragall, conseller o la de Montilla, president).
Segons l’Eurostat, el percentatge de la població que treballa en el sector públic a Espanya (laborals i funcionaris junts) és del 9,47% (un dels més baixos de la UE dels 15, no com diu l’articulista que no sé quina font cita). El promig a Europa és del 16,15%, per tant encara estem molt lluny, com estem molt lluny de tenir una protecció social com la que tenen ells). Els dos països amb més productivitat són Suècia i Dinamarca, i quina causalitat que siguin els països amb un major percentatge d’empleats i empleades públics, el 21,12% i el 26,24% respectivament. Tampoc no és cert que el nombre d’empleats i empleades públics hagi anar creixent durant la darrera època, de fet, des de l’any 2000 fins el 2008 va haver una reducció, vam passar del 9,63% al 9,46% (segons el catedràtic Vicens Navarro), i el número d’empleats públics per habitant és de 6 per cada 100 persones. No sembla que sigui un gran percentatge si el comparem amb Dinamarca, amb un 15%; Finlàndia, amb un 13% o Suècia, amb un 14%.
Si us plau. Estic fart de tanta calumnia. Per què l’esquerra s’ha de comportar tant correctament, tant políticament correcte i ha de ser tan formal i amable quan la dreta porta dècades amb una ofensiva extensiva que ens ofega i envolta dia a dia?.
Per què ningú no parla de l’Administració en positiu?. Per exemple, a l’Administració li cal una profunda transformació per a modernitzar-la. És que això no és important pel país?. Jo estaria d’acord en obrir aquest debat, però de manera ordenada. Pensar en racionalitzar l’Administració em sembla apassionant, sobretot pensant el què suposa pels administrats. Una administració àgil i propera als ciutadans, que resolgui amb eficàcia i celeritat els seus problemes, una Administració que faciliti les relacions entre l’Administració i les persones, però a tots els nivells, que sigui efectiva, útil i respectada. Però ja veig que aquest és un debat que li interessa a ben poca gent.