"Corrupción en Miami": quan la realitat supera la ficció
Començo a dubtar de que la classe política sigui conscient de les conseqüències dels casos Millet i Santa Coloma de Gramanet. Ells, precisament, haurien de ser els primers instigadors en buscar la veritat i en arremetre tot el pes de la llei contra els corruptes que operen des de les plataforme polítiques i culturals del país. Ells haurien de personar-se com acusació particular i així la politica, en majúscules, potser, dic potser, començaria a guanyar una mica d'aquesta credibilitat que tothom posa en dubte, tenint i o no raó. Un lladre ha d'anar a la presó i el tracte ha de ser el mateix per un estafador de milions d'euros que un delinqüent qualsevol, això sí, no ha de sortir per la porta de radera i totes les vergonyes se li han de caure a sobre sense més remei que retornar tot el que ha estat robat i romandre a la presó tot el temps que dicti la llei.
El debat que s'està obrint és, des del meu punt de vista, molt perillós, perque en resum ve a dir que tots els polítics són corruptes i que no hi ha res a fer, per tant, com que no confiem en els corruptes, uns els voldran imitar amb allò de tot s'hi val i uns altres, en plena eufòria de desafecció política, es limitaran a mirar cap a un altre lloc i no aniran ni a votar en les properes eleccions, per això la justícia ha de ser escrupulosament contundent, perquè està en joc la democràcia d'un país i la confiança en les seves institucions. La gent ja no pregunta sobre qui potser o no un prevaricador, sinó que comença preguntar-se sobre qui no ho és, perquè en la gent del carrer està començant a prendre força de que tot està podrit. Pe aixo els partits polítics han d'actuar amb la màxima contundència, no només expulsant de les seves files als i les corruptes, sinó arremetent contra aquestes persones amb tota la força de la llei.
Amb tot això es posa de manifest la feblesa del nostre sistema. Si el síndic de comptes no pot intervenir per manca de recursos és que no hi ha interès polític perquè actui i la gent es pregunta què han d'amagar. Si la parsimònia dels parlamentaris i dels polítics municipals davant d'un informe de la sindicatura de comptes, on s'advertia ja de la condició d'aquests polítics locals, i no tan local, es queda en un no res, què està passant en aquest país?. Totes les excuses que he sentit m'han semblat patètiques, i en tot cas il·lustradores de la poca capacitat per governar institucions públiques, la qual cosa em fa pensar que aquest poc respecte per allò públic és fruit d'una intenció concreta on es busca, sense escrúpuls, devaluar les institucions públiques. La llei, en aquest sentit, també hauria de ser contundent i la inhabilitació per càrrec públic i per a exercir qualsevol tipus de relació amb les administracions hauria de ser de per vida i assenyalat com a persona "non grata" per les administracions públiques del nostre país.
La vergonya que ens estan fent passar a la ciutadania no hauria de ser gratuïta, com a mínim esperem que la justícia estigui a l'alçada, sinó ho tenim molt pelut. A qui no se li ha passat pel cap què s'ha fet amb tot el boom immobiliari dels ajuntaments?. Hi una dita castellana que em posa els pèls de punta: "quien roba a un ladrón tiene cien años de perdón". No oblidem que els diners que roben són de tots, després es queixaran de la crisi!.
