Una mala concepció de l’administració pública, un mal país?

Sembla un tòpic generalitzat. Els empleats i empleades públiques són uns éssers privilegiats que no es mereixen els drets que han conquerit com a treballadors. Quan les coses van maldades sempre es fa pagar als mateixos, als més febles, als qui guanyen menys o els qui tenen dificultats per a negociar les seves condicions de treball. Aquest és un cas d’aquests: els empleats públics són els que tenen les retribucions més baixes, però sempre són a qui els hi toca pagar els plats trencats d’una mala gestió de l’economia catalana i espanyola. Se’ls demana, com en el passat, que se’ls congeli el salari (un salari que a prou feines arriba als 1000 euros!). Se’ls diu, d’aquesta manera, que la societat no els té confiança, quan són el pilar indispensable per a una democràcia moderna. Fins i tot es veu en aquestes persones els privilegiats que s’han d’estrènyer el cinturó perquè són “funcionaris”.
Els empleats i empleades públics de les diferents administracions catalanes i espanyoles són els treballadors que han petit una pèrdua de poder adquisitiu més alta de tota la classe treballadora durant els darrers quinze anys. És el col·lectiu més maltractat quant a la negociació col·lectiva, que tenen, injustament, una imatge pública lamentable, plena de tòpics que no s’avenen amb la realitat, que sembla que visquin entre cotó fluix. I res d’això és veritat. Les Administracions Públiques d’Espanya i Catalunya ostenten el número 1 en el rànquing de la precaritat laboral, no només per les males condicions de treball, sinó també pels salaris. Precarietat quant a contractes eventuals, precarietat quant a la salut laboral, precarietat en el nombre de plantilles (les més baixes de tot Europa), precarietat en moltes coses que mai ningú vol escoltar.
No és de rebut que el President Montilla es posi davant dels empresaris carregant contra els seus propis treballadors i treballadores. Sap que és ell el màxim responsable de l’administració catalana?. Sap que la seva pèrdua de desconfiança només alimenta el descrèdit vers la funció pública?, Sap que això vol dir reconèixer que ell no ha gestionat bé els recursos públics de personal?, Sap que això no ajuda gens a la pau social?.
Malauradament tenim encara una imatge negativa sobre les administracions. Potser serà perquè els gestors provenen del món privat i confonen i no entenen què es d’important una bona administració. És, de nou, decepcionant veure com ni tan sols els polítics defensen el pilar fonamental de la democràcia, que és l’Administració.
Si es vol estalviar que es controli els costos superflus, que es redueixin els càrrecs de confiança, que es persegueixi el frau fiscal, que els grups parlamentaris baixin les seves despeses, que agafin el transport públic pels seus desplaçaments (potser així els ciutadans i ciutadans podrem gaudir, algun dia, d’un transport públic en condicions), que deixin de pagar estudis, propagandes institucionals, plafons i dinars de treball ... Hi ha moltes fórmules per aconseguir estalviar-se uns calerons, però no a costa dels empleats i empleades públics.

Si els teus pares ens engayen, et castiguem a tu!

La intenció del Departament d’Educació de sancionar als pares a través dels seus fills quan hagin falsejat les dades per accedir a un centre públic em sembla una temeritat. No hi ha altres problemes més greus a l’ensenyament català que la pre-inscripció?. Aquest és el model pedagògic de la nostra societat i de les nostres institucions: castigar al més feble, a qui no es pot defensar?.
Dic jo que el Departament d’Educació, a les portes d’una vaga dels seus professionals, té altres problemes a resoldre que no pas perseguir als pares i mares que els enganyen amb el padró municipal. No seria millor pensar quines són les causes que provoquen això?: manca d’assistència social necessària, manca de transport públic adequat, manca de centres educatius suficient, una política educativa vers la concentració de la immigració que no sabria com definir, etc. Em pregunto si no és una altra cortina de fum per intentar desviar l’atenció davant dels problemes greus que té l’educació i l’ensenyament catalans?.Què passa, per exemple, si una fill o filla d’una parella separada amb dos residències diferents i dos empadronaments diferents decideixen posar l’adreça de més proximitat d’un dels dos?, o l’adreça més propera al centre de treball, o a la dels avis, que són els qui s’encarregaran d’anar a buscar a la mainada?. No sé, aquestes i d’altres preguntes se’m passen pel cap. No sé, què n’opineu vosaltres