Les administracions i els conflictes de les escombraries

Darrerament, a les comarques gironines, han anat creixent un seguit de conflictes laborals que tenen a veure amb les condicions de treball, però també amb la relació amb la manera com algunes administracions locals han externalitzat els costos del servei de la neteja viària i semblen haver abandonat un dels principis bàsics de tota administració pública, que és la d’oferir un servei de qualitat als seus conciutadans.
Les administracions locals han de replantejar-se en quines condicions contracten empreses per fer els serveis essencials per als seus municipis, però no entrant en la pràxis, que jo crec equivocada, d’intentar comprar un servei a un preu irrisori , fins i tot sabent que el preu ofertat no pot, de cap de les maneres, assumir el subjecte contractat. M’explicaré millor: quan es licita un servei per part de qualsevol administració l’acaba guanyant qui ofereix el preu més competitiu de totes les ofertes presentades. Evidentment hi ha empreses que juguen a la baixa per després traslladar la pressió dels treballadors a la respectiva administració i justificar, d’aquesta manera, un increment del preu del contracte. L’Administració, sigui la que sigui, hauria de descartar dels seus concursos les pliques que tinguessin un preu exageradament baix, perquè segur que no es correspon a la realitat, i hauria també que preocupar-se de quina empresa es tracta i quines són les condicions de treball i salarials dels seus treballadors i treballadores. Aquesta ha de ser una responsabilitat de les administracions que mai s’haurien d’haver despreocupat de la sort de persones que treballen pel seus municipis. Tenen una certa responsabilitats de la qual no haurien de fugir.
Tenir un bon servei de recollida d’escombraries no és barat (per la maquinària, per les despeses de personal, etc.), però és fonamental per la imatge que donen els nostres municipis i per la responsabilitat que tenen les administracions en servir als seus administrats, és a dir, a les persones. Un ciutadà qualsevol entendrà abans una puja en el servei de recollida d’escombraries, si aquest és eficient i de qualitat, que, per posar un exemple, qualsevol taxa que pugui tenir un ajuntament.
Diguem les coses pel seu nom: les administracions no podem mirar cap a un altre costat quan han escollit l’empresa més barata del mercat. És irresponsable, evidentment poc eficient i a la llarga més costós.
Si a les comarques gironines tinguessim un altre plantejament en aquests afers us ben asseguro que conflictes com els que estem vivint darrerament no es tornarien a produir. I per cert, em consta que hi ha municipis que han començat a adonar-se’n del problema i es replantegen intervenir directament en el conflicte, gestionant, com ha de ser, aquest servei sota estrictes criteris d’interès públic.
Espero que al final alguns polítics-gestors d’algunes administracions locals es donin compte que gestionar l’administració amb criteris d’empresa privada no serveix, ni tan sols per contractar el servei de neteja viària.

Qui no corre vola

Fins ara hem viscut en un model econòmic declarat manifestament insostenible. Les estructures que sustentaven un cicle expansiu han esdevingut un castell de sorra que amb la calor i l’anada i tornada dels sobrepreus, com si de les onades es tractés, ha començat a trontollar les expectatives de creixement per tot el 2008 i també el 2009. Jo no em crec a aquells qui diuen que de tot això no sabien res, que no era previsible i que res no es podia fer.
En els darrers anys a Espanya hem construït més habitatges que França i Alemanya juntes, evidentment amb una població més petita. I això que per si sol ja és estrany se li ha d’afegir que a la compra-venda d’habitatges les nostres targetes de crèdit han anat, i suposo que encara més, del morat al vermell, i amb un preu del diner molt barat que ha contribuït a una taxa d’estalvi familiar pràcticament irrisoria. Això sí, sembla que aquest tipus d’arguments ha molestat a la cúpula dels empresaris gironins, que mentre s’han omplert les butxaques de diners han fet com si res i ara comencen a demanar la intervenció de les administracions per continuar omplint les guardioles una mica més. Jo estic en contra de facilitar recursos a qui està ben ebri i amb la panxa ben plena després d’un tiberi de tants anys. Sobretot tenint en compte que els treballadors i treballadores han viscut enganyats sense veure ni un duro dels beneficis empresarials. Això sí, s’ha treballat molt i s’han guanyat molts diners, però ningú no els ha regalat res, només faltaria!.
Però ara venen temps difícils i els riscos, ens diuen, s’han de compartir. Quina societat la nostra!.
Ara, la culpa de tots els mals la tenen la Xina i la Índia, que vés per on, volen tenir cotxes, menjar carn, tenir telèfons mòbils, etc. i això fa que pugin els preus de les matèries primeres, que creixi l’especulació financera i totes aquestes coses que avui ens expliquen els analistes econòmics del moment.
Sort tenim que el Banc d’Espanya hagi reconegut que la culpa de la descontrolada inflació no la tenen els salaris, si això fa molts anys que ho diuen els sindicats serioros. Que baixin els impostos indirectes i les taxes i s’apliqui una política fiscal redistributiva més justa i equitativa!, però és clar, això fa mal als qui tenen més, i d’aquesta manera els riscos i les despeses les repartim millor. Una altra bestiesa del nostre sistema!.
Diu un important analista econòmic que les males llengües pronostiquen que Iran serà atacat per Israel i el totspoderos EEUU abans del novembre d’aquest any. Si això passés ha de ser abans de que plegui l’actual president Bush, i això pot provocar un increment del barril del petroli al voltant dels 200 dòlars per les conseqüents restriccions de producció.
Amb aquest panorama tampoc sembla que el biodièsel ens hagi d’ajudar gaire, el perill d’una pressió a l’alça dels aliments (com ara els cereals) pot provocar una reacció de relaxament per part dels productors de petroli i per tant incentivar encara més un petroli més car.
Per això només ens queda una solució possible: estalviar. Estalviar en energia i estalviar en actius (per petits que siguin). Això, és evident, refreda l’economia, però en pot salvar d’algunes familiars. El problema està en les rendes més baixes que tenen, com sempre, molt poc marge de maniobra.
Hi ha qui diu que ve un altre món. Només espero que no sigui pitjor i que n’aprengui dels nostres errors.