divendres, 25 de desembre del 2009

SALUT i BONES FESTES!


Ara que estem a punt d'acabar aquest any, us vull agrair totes les vegades que us heu interessat pel meu bloc i els meus comentaris (uns més encertats que els altres!).
Desitjo que tingueu el millor any de les vostres vides i que aquesta crisi que vivim (més profunda, si cal, que l'econòmica) s'esbaeixi amb seny i amb rapidesa.
Una abraçada!

dijous, 24 de desembre del 2009

Gerardo Díaz ha de dimitir al capdavant de la CEOE?

L'espectacle d'Air Comet és una mostra més del nostre sistema econòmic i social. És com un circ, però aquí rebem tothom, fins i tot els qui no anem a veure l'espectacle. Passin i mirin!. Crec que aquest és un exemple de com els poderosos es mofen de tothom. M'explicaré: des de 1996, la Seguretat Social està permeten que el propietari d'Air Comet (ara tancada per fallida), el president de la CEOE Gerardo Díaz Ferrán s'hagi estalviat 16 milions d'euros per les cotitzacions a la Seguretat Social i la quota patronal no pagades des d'aleshores. Aquest home que busca la rebaixa de les cotitzacions socials!. Però si li surten gràtis!. Podria entendre la decisió de la Seguretat Social sempre que es bisqui la viabilitat de l'empresa, però no el reiterament en l'engany i les falses promeses de pagar.

S'enten, no? aquesta malaltissa mania de demanar la rebaixa de l'acomiadament per part de la Patronal?.

La història d'Air Comet és la següent: l'Aznar li va adjudicar per concurs l'any 2001, al mateix temps que rebia una subenvenció estatal de 955 milions d'euros destinada a comprar nous avions, pagar deutes i ampliar el capital. Cap d'aquestes coses es va fer, com va sentenciar el Tribunal de Comptes de l'any 2006. Però senyors i senyores, aquí no passa res!.

La presidenta de la comunitat de Madrid, l'Espe, també li ha fet algusn favors. Concretament va prorrogar-li la concesió de la companyia d'autobusos que operen a Madrid, TRAPSA, 15 mesos més (recordeu que a Madrid, el metro i l'autobús funcionen de manera paral·lela).


Cal recordar que el sr. Gerardo és conseller de Caija Madrid, sembla que això de les incompatibilitats no va amb ell, que li va donar un crèdit de 26,5 milions d'euros que mai ha pagat. I també se li ha expedientat per posar com a garantia accions de l'empresa Marsans que pertanyien a Banesto.





Aquest és el patró dels patrons, qui vol rebaixes de les cotitzacions, qui no paga els seus deutes i qui saps quantes coses més. No es mereix que els propis empresaris el destitueixin?, o és que no podran pagar-li la hiper milionària indemnització per acomiadament?.

dimarts, 22 de desembre del 2009

La pobresa a Catalunya

Ser pobre a Catalunya no vol dir no treballar. La cara de la pobresa té moltes variants, com ho demostra el darrer informe del CTESC sobre la pobresa a Catalunya durant el passat 2008.

És evident que la crisi a colpejat, i dur, a les persones més febles, que continuen sent les dones i els menors d'edat, els que per altra banda són del tot indefensos i no podem o tenen pocs recursos per ensortir-se'n.

Les dades sobre la pobresa a Catalunya acabades de publicar (www.ctesc.cat/doc/doc_41888483_1.pdf) són eloqüents: no som aquella nació sonmiada (una Catalunya rica i plena), malgrat el Barça, l'Estatut i les consultes independentistes. A casa nostre tenim un nivell preocupant de pobresa i un alt risc d'exclusió social!.

El risc de caure en la pobresa durant l'any 2008 té, majoritàriament, nom de dona (el 18,10% de la població activa) i si ets home d'un 15%. Les desigualtats socials tenen també un caràcter de gènere. La pobresa per a les dones de més de 65 anys arriba al 27,9%. I si ets d'una familia monoparental amb menors a càrrec, tens un 48% de provabilitats de caure en la pobresa. Si ets família nombrosa un 45,7% (segons l'Idescat) durant 2008.

L'informe conclou que durant l'any passat, el risc de caure en la pobresa va ser del 16,6%, per a la població de Catalunya. És a dir, per aquelles persones que cobraven 729 euros al mes.

L'augment de l'atur i dels baixos salaris està dibuixant una nova pobresa a Catalunya, la de la gent que tot i tenir una feina (sempre precària i mal pagada) es troben amb un clar risc d'exclusió social i de caure en la pobresa. Els trobem remenant les escombreries, pidolant i fent tot el possible per arribar a final de mes. La pobresa no només ataca als qui no tenen ingressos. I tot això es veu agreujat per un sistema públic de protecció social ineficient i insuficient que es troba molt poc desenvolupat en l'àmbit de les prestacions i dels serveis.

En aquest context, la pobresa infantil és una de les altres preocupacions. Em comentaven l'altre dia que s'està començant a detectar a les escoles un baix rendiment acadèmic per manca de concentració deguda a la malnutrició dels infants. La crisi afecta a molta gent, però sobretot als més febles. Com és possible que la CEOE demani rebaixar encara més els salaris?

dilluns, 21 de desembre del 2009

L'avaricia empresarial no té límits
La CEOE ha fet una proposta d'una talla moral que no té desperdici: rebaixar els salaris un 10% sota el pretext de crear un 10% d'ocupació. Diuen (la CEOE) que Espanya té el nivell més car per les indemnitzacions per acomiadament (i malgrat que està arxi demostrat que no és veritat, ho continuent dient a veure si algú encara s'ho creu). El cinisme dels seus plantejaments em semblen espectaculars: si us baixem els salaris crearem nova ocupació en proporció a la rebaixa (sempre precària!).

La solució, al meu entendre és diversa: a part d'una política fiscal més curosa (recordeu que els empresaris justifiquen a Hisenda que guanyen menys que una persona assalariada, exactament una mitja de 6 mil euros (pobrets!!)), que es practiqui la persecució del frau fiscal amb energia, i sobre el tema dels nostres salaris (els de la cua d'Europa, encara que això mai ho diuen!) el que s'ha de fer és pujar-los, per incentivar la productivitat i adequar-nos a la convergència amb Europa i així pagar més impostos i tenir més i millor protecció social i un Estat del Benestar en consonància, però a part d'això, en aquest país mai s'ha volgut entrar a discutir sobre els enormes beneficis empresarials i el seu repartiment. Aquí no és parla que amb la VISA de l'empresa es paguen els dinars familiars, que el cotxe d'empresa és, realment, el particular, que la benzina o el gasoil que utilitzen el desgraven, i que tenen unes aventatges fiscals que els assalariats no tenim. Si no guanyessin diners no hi hauria empreses!. Fins i tot hi ha qui s'atreveix a tancar-les, malgrat tenir beneficis, perquè no guanya tot el que havia volgut guanyar.
En aquest país som experts en externalitzar els riscos. Ho externalitzem tot. Sobretot des de l'àmbit empresarial, però també ho fan les administracions públiques. Sembla que posant la pilota en un altre terrat la cosa ja no és d'aquest món. Passa el mateix amb el canvi climàtic, que facin el que calgui qui heredi el planeta, total, per quatre dies que estem aquí, com no podrem continuar fent-nos immensaments rics a costa de la salut i la viabilitat futura?. Per això els empresaris (alguns!, encara que són molts) aposten per aquestes barbaritats que els hi permet el sistema. En realitat els agradaria que els treballadors anessim a treballar amb caràcter de voluntarietat, amb la màxima flesibilització horària (quan vulgui i necessiti l'empresari -a això li diuen flexiseguretat-) i que a sobre cobressin en funció de com vagi. Si ún més guanyo bé, et pago, si guanyo menys del previst, et retallo, si guanyo molt més del previst no veus ni un duro més del que et pago en un mes corrent. És com tot a la vida: l'oferta i la demanda, que és el quie regueix, quan interessa, la vida de les persones. Hi ha més oferta que demanda, baixem els preus; hi ha més demanda que oferta, pujem-los. I ara que estem en crisi, que paguin els de sempre, que són més i així no ho notem tant (el que tenen diners)! (que ho paguin els altres: externalització: la classe assalariada), no sigui que aquests empresaris hagin de baixar-se el sou, les indemnitzacions milionàries per acomiadament, o les pre-jubilacions de sis zeros. Quina pena que em fan!.