Contra la violència: càstic exemplar

Les imatges que ahir es van transmetre per la televisió són del tot esgarrifoses: un energumen agredint impunement a una noia mentre viatgava en tren.

Actes tan covards com aquests han de tenir el màxim de càstic possible i no s'hi valen excuses ni atenuants. Particularment em sembla molt bé que el consulat equatorià hagui iniciat un procediment judicial perquè li caigui a sobre tot el pes de la llei. Caldrà esperar que la justícia espanyola estigui a l'alçada de les cirumstàncies i no posi en perill la credibilitat d'un sistema democràtic com el nostre. Seria una vergonya que aquest individu sortís indemne de la seva barbaritat. Ha de tenir un càstic exemplar perquè no és possible que la nostra societat alimenti accions anònimes de violència gratuïta, del tipus que sigui i contra qui sigui.

He estat rumiant sobre el passatger que va veure l'horripilant escena i no va moure ni un sospir. Sé que és difícil actuar davant d'una situació com aquesta, sobretot sabent que qui podia rebre era també ell, però em sembla molt poc humà estar-se impassible davant d'una agressió pel simple fet de que no li fessin a ell. Aquest no és el model de societat que volem pel nostre país. També dic que és molt fàcil, a temps passat, dir què hagués fet jo o un altre en aquella situació. La sort és que a la noia no l'apunyalessin o l'haguessin violat davant d'alguns passatgers que no miraven per por a no rebre també. Precisament per això opino que el càstic ha de ser del tot exemplar i que no pot quedar com a una anècdota d'un mal dia, fruit d'un canvi d'humor o d'una borratxera.

Suposo que els entesos en la matèria tenen més elements per esbrinar les causes per les quals un "humanoide" d'aquesta mena es permet la llibertat des de la covardia de sentir-se superior a ningú. Quantes coses no passen sense que ho sapiguem?

L'Europa social: cada cop més lluny?

El nou Tractat de reforma de la Unió Europea és la prova més evident del fracàs estratègic de qui pensaven que vindrien temps millors. Aquesta reivindicació de l'Europa social avui està més lluny que quan discutíem sobre l'oportunitat d'una Constitució Europea, perquè tot apunta que ens han deixat sota la mà temible del capitalisme més averrant.

Tot i les millores d'alguns apartats del seu text (en comparació amb Niça), aquestes són de dubtosa aplicació i del tot insuficients. Són ambigües i poc clares, fins l'extrem de dificultar l'abast real del que proclama. Suposo que es deuen haver pensar que la literatura no era cosa nostra i que pel mer fet d'escriure quatre ratlles de càire social ja era suficient, en posaré alguns exemples: s'introdueix el concepte de plena ocupació (no vull pensar què és la plena ocupació per a un empresari transnacional, suposo que seria tipus: tots els treballadors i treballadores tenen dret a la plena ocupació encara que tinguin 30 contractes o més durant un any). No s'explica què s'entèn per "plena ocupació"; o un altre exemple: introdueix el concepte d'economia social de mercat i a mi se'm posen els pèls de punt quan relaciono la contradicció entre l'economia social entesa com un bé comú i el capitalisme financer entès com a producte especulatiu en mans del lliure mercat, amb nul intevencionisme de les administracions (això sí, només en cas de necessitat de revifar una empresa) i la més despiadada intenció a tenor d'una única veu que digui: visca el capital!

Quant a la carta dels Drets fonamentals, quasi bé l'unic bastió comí que ens podria quedar a l'esquerra europea, diu que s'ha de convertir en una carta jurídicament vinculant. Però, què vol dir que s'ha de convertir?, com és que el mot "vinculant" no es defineix amb claredat?. Sense ànims d'alarmar a ningú, perquè no hi ha motius, la qual cosa ens situa en un futur incert, un escenari molt més complicat i difícil del que vam tenir quan es parlava de la Constitució Europea, per tant, ara depenem, com quasi sempre, de la bona o no voluntat dels governs de torn.

El paper dels interlocutors socials també queda força malmés perquè no ens reconeixen el paper fonamental que exercim en una societat moderna com la nostra.

És per tot això, que la Confederació Europea de Sindicats (CES) té previst fer tot un seguit de mobilitacions al voltant de les eleccions europeesde 2009 i, francament, si no hi ha una verdadera unió d'interessos de totes les forces polítiques i socials d'esquerres per incidir directament en la construcció d'una Europa Social, no crec que, de cap manera, ens poguem sortir d'aquesta embratzida ultra liberal i coservadora.

Els treballadors i treballadores europeus només podrem guanyar la batalla si anem tots i totes alhora, sumant esforços, voluntats i objectius. Caldrà veure quina serà la reacció de cadascun dels actors que intervenen en tot aquest procés.

Llarga vida al sindicalisme general, de classe i internacionalista!