La nostra és una política de contemplació o una política de la contemplació?.- Aquests darrers dies no he parat de sentir que la culpa de tot això de les mesures catalogades falsament com a “anticrisi” es deu a factors externs d’obligat compliment, i com a mostra, el que s’està fent a la resta d’Europa (es posa com a exemple la barbaritat del que ha proposat l’Angela Merkel com a símptoma de la mala situació en què estem).
Arribats a aquest punt, quin és l’objectiu de fer política?, perquè si els polítics no poden decidir i han de seguir les consignes, amb els ulls tancats i la boca petita, que dicten altres actors, fins i tot no nacionals, aleshores, quina mena de política fem?, només ens queda un camí: una política no decisora, no de defensa de l’autonomia i ni amb capacitat de dirigir un país sota les premisses ideològiques que ens van explicar en les campanyes electorals, sinó una posició no intervencionista en els afer s interns, dirigida i contemplativa. Però és aquesta un política de contemplació que descriu el que està passat arreu del món i es dicta mimèticament amb un sí obedient i sumís?, o és una política de la contemplació, en el sentit de que només els polítics són els qui poden pensar i per tant nosaltres, els altres, només hem de consumir i callar?.
Que això ho vulgui fer la dreta, diguem que ja ens ho podríem esperar, però que ho hagi fet, impunement (de moment), qui es diu d’esquerres, ja em sembla una altra cosa més greu.
L’esquerra no pot seguir traficant amb els somnis i esperances de les persones (sí, els somnis són les promeses que es fan sabent que no es poden o es volen complir. Sí, de manera plenament conscient).
L’esquerra fa temps que no es planteja com una defensa de la realitat, no fa una política realista, va darrera del que digui la dreta, fins i tot s’ha convertit en una cantata planyidera que mai diu “mea culpa” i que vaga per l’univers de la política adoptant les formes i les polítiques erràtiques, moltes vegades impròpies d’una ideologia d’esquerres. L’esquerra, per poder superar aquest enorme problema ha de practicar una política de la realitat i per a la realitat, que no s’allunyi d’allò que pretén aconseguir (un món millor, no?). Per això, l’esquerra ha d’emancipar-se de les polítiques de dretes i dels seus atributs. La realitat no es pot presuposar, s’ha de copsar, s’ha de percebre.
És urgent que fugi de la política del desig per arribar a la política de concreció. La dreta ha expropiat bona part del discurs de l’esquerra i això l’ha deixat (a l’esquerra) en la perplexitat més absoluta, amb la qual ha perdut tota capacitat de reacció i de propostes, més enllà d’algunes ocurrències (i no totes afortunades).
L’esquerra ha de parlar en nom propi. No pot anar dirigida per un model política basat en la màquina de fer (la política com a màquina) i en la fal•làcia de coquetejar amb el poder.
Vivim temps molt difícils i molts de nosaltres ens sentim abandonats. Hem construït una societat i una economia amb peus de fang, però sobretot estem dibuixant un futur obscur com feia dècades que no passava. Hem malversat tan el nostre discurs d’esquerres, l’hem prostituït tant que s’ha quedat extenuat fins l’esgotament. Avui sembla que ja no tingui sentit fer ús de determinats conceptes i paraules, les hem buidat de tot significat, fins i tot les hem relegat a l’oblit, l’abandó i fins i tot les hem buidat de tot sentit positivista, com ara el concepte de classe obrera, revolució, obrer, llibertat, lluita, solidaritat, comunisme, socialisme, progrés, ecologia, consciència de classe, etc. Avui parlar de tot això genera contrarietat, exclusió, i en el millor dels casos s’han convertit en paraules buides.
És terrible que l’esquerra hagi arribat al punt de “negar-se a veure”, de no veure’s, de no reconèixer-se a ella mateixa i que desconfiï de les persones. No hi ha cap mena d’autocrítica, però el que és pitjor, no hi ha voluntat de recuperació. Em sembla terrible”.
Fa uns dies vaig llegir un comentari de Castoriadis que feia referència a la forma en com es fa avui la política, ell feia referència que la política “és hortera”, i crec que té raó, perquè només busca l’espectacle grotesc de les càmeres i dels altaveus, però no busca fer i perseguir allò per la qual va ser creada, i això és responsabilitat única dels nostres polítics.
Avui vivim en una societat amb escassos llaços socials, voldria pensar que mai n’han hagut tants, però no ho sé veure. Sí, hi ha molt “xarxa social”, però poca consciència social. Internet, i el que genera, no es pot qualificar com a social. El que avui s’anomena “xarxa social” és una manera de fer-nos creure que estem connectats, però em fa l’efecte que estem més sols que mai. I creieu-me, continuo creient en l’ésser humà, només faltaria, potser per això sempre veig clarors allà on impera la foscor més absoluta.
S’ha de crear un sentit. Donar-li sentit a la nostra societat i dotar-la de vertaders vincles socials, de veïnatge, de cooperativisme, de solidaritat, ens els barris, als centres de treball, a les escoles, als municipis, però no amb internet i els seus subproductes.
Què hem de fer perquè la gent es posi a parlar?. La millor manera d ‘impedir que la gent pensi i expressi de manera autònoma i lliure, és ofegant-nos amb tota mena d’oci acompanyat per l’ànsia de triomf i de diners, però sobretot opinant per nosaltres i fer-nos creure que el que ells ens diuen és la veritat i que com a tal l’hem d’assumir. No ens podem creure tot el que ens diuen!.
Els vots aconseguit (sota engany) en les eleccions són una mera mercaderia, fruit dels programes electorals que només busquen una legitimació formal per a les seves accions. Mai ens consulten les seves decisions!. La credibilitat política és tan baixa perquè les seves promeses són material d’efímera qualitat i vida.
A nosaltres ens havien ensenyat que el socialisme, com a superació del comunisme i de la lluita de classes, expressava, no només, l’abolició de l’explotació, sinó també l’autogestió de la producció i de la societat. Quan començàvem a caminar en aquest camí, és la pròpia esquerra qui ens truca els ponts i ho enfonsa tot.
I què tenim avui: un exèrcit selecte i reduït de dominació totalitària, amb un poder il•limitat, encarnat en un grup d’explotadors, monopolistes i buròcrates que no fan més que saquejar impunement els recursos naturals i econòmics del món, provocant un descens de la productivitat en el treball per part de la classe assalariada, els quals,cada cop més, ens veiem sotmesos a una explotació més severa (com a únic resort de protecció dels treballadors a nivell individual, el que s’anomena l’autogestió de la producció). La qual cosa ha convertit a aquesta capa dominant en una transformada casta parasitària que no té cap necessitat de desenvolupar forces productives, perquè en elles no es guanyen diners ràpids i amb quantitats ingents, el que ens està duent a una regressió enorme de les riqueses socials, i un retrocés perllongat i planificat en el desenvolupament de la consciència humana (només cal veure els continguts dels plans d’estudis. Mai s’ensenya a pensar,m s’ensenya a obeir i a no qüestionar). És d’esperar que la conseqüència de tot això ,és més que provable, sigui la barbàrie. Una barbàrie acompanya per la misèria, però no de la misèria de les accions polítiques, sinó una misèria econòmica on cap cop hagin més pobres i que la concentració de la riquesa quedi en mans d’un grup exclusiu de persones, la nova casta que ho abocarà tot al fracàs. Ells mateixos provocant la seva inanició.
La gent estem exclosos de la gestió de la nostra pròpia vida. És l’amputació efectiva del nivell de vida de les persones, que desertem de la vida pública i ens repleguem a l’esfera privada. És un tema que va molt més enllà de la desafecció, i a mi em sembla molt més preocupant. Tot això és conseqüència d’una campanya ultra buròcrata, molt exagerada, que té el seu origen en la irresponsabilitat i en la passivitat (com diu el pensador Castoriadis) i en la satisfacció de les necessitats materials a través del consum.
I això, a la pràctica què significa: l’ascens d’allò insignificant o el conformisme generalitzat?. Realment no sé en quin moment ens trobem, segurament és un trànsit, en tot cas no positiu que busca la nostra anulació com a individus amb capacitat per decidir i pensar.
Necessitem una democràcia de veritat, no una democràcia procedimental. Només una societat amb capacitat d’auto-eflexionar i d’auto-constituir-se, amb capacitat de qüestionar contínuament les seves institucions i les seves significacions, pot mirar amb tranquil•litat el seu futur.
Aquesta crisi és el revers rigorós de la burocratització. Una manifestació de l’agonia de les institucions socials i polítiques que, després de ser rebutjades per la població, ara es veuen rebutjades per elles mateixes.
Com escapar d’aquest món?, i si ho aconseguim, a on anar?.
Sempre ens queda l’esperança .
