Una petició pel Ministre Rubalcaba.-

Sr. Ministre. No el voldria fatigar massa, però com a ciutadà, i ara que estem a punt de dormir una hora menys, i que ningú vulgui que aquesta hora robada sigui desaprofitada per altres menesters, i com que sembla que definitivament la primavera vol regalar-nos dies de sol i temperatures més agradables, volia fer-li una proposta perquè apliqués la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), amb totes les seves conseqüències, i haig de dir-li que quan va sortir aquesta llei em va semblar un retrocés per a la llibertat de les persones, per què, quina por ha de tenir la Democràcia perquè expressin lliurement la seva opinió un bon grapat de persones?, però entenent i confirmant la necessitat de que determinats partits que no condemnen la violència i els assassinats no puguin presentar-se a unes eleccions sota el braç d’una llibertat reclamada per uns quants però no aplicada a la resta, ja se m’entén, i ara que dic això, tampoc em va semblar bona idea tancar mitjans de comunicació, com en altres llocs es critica i aquí no, però no, no em volia referir a això, sinó a la més estricta aplicació de la Llei que abans li he comentat, i que per això, aprofitant les molt hores baixes que pateix la nostra jove Democràcia amb la persecució del Jutge Garzón per determinats individus del Tribunal Suprem de clara amistat i consentiment ultra dretans, li volia demanar que els partits d’extrema dreta, com ara la Falange amb totes les seves vessants, fossin declarades il•legals, per la seva defensa de la violència i per l’ús d’una ideologia feixista i dels símbols franquistes que resulten ser tan il•legals com les pròpies organitzacions que escampen lliurement la seva nefasta ideologia per tota la societat. És per això, i entenent que aquesta no és una carta formal i que, el més provable, és que no l’acabi llegint quasi ningú, encara que amb això de l’internet mai se sap, li demano la il•legalització d’aquestes estructures, i que en conseqüència, quan anem a votar, no hàgim de veure, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, al costat dels partits legals, sigles i partits que ben qüestionen l’estat democràtic de dret del nostre ordenament jurídic i embruten la difícil vida política dels nostres partits.
I en relació amb l’esquerra abertzale, i ja sé que no ve a compte, sempre m’he preguntat com és possible escriure una contradicció i acabar per creure-se-la, com es pot ser d’esquerres i abertzale?, perquè com sabeu, abertzale vol dir patriota, és a dir, com es pot ser nacionalista i d’esquerres radical?. Potser els magistrats del Tribunal Suprem trobin la solució, ara que ho dubto molt, perquè tenen molta feina per veure com acaben d'enfonsar al jutge Garzón.
Per tot això, sr. Ministre, practiqui el seny i no la disbauxa, que de veritat, ho necessitem i a mi em sembla que és un dels pocs ministre que encara té la capacitat de fer-ho.

Jaime Mayor Oreja no ha renunciat mai al seu passat franquista.-

“Tengo la certeza de que el Gobierno está negociando con ETA”. Aquesta és un de les frases estrella que l’ex ministre d’Interior del PP amb Aznar, acaba de pronunciar. Vist com els feixisme espanyol i europeu se sent cada cop més fort i lliure, sense complexos de cap mena i sense vergonya, dir i fer el què vulguin (tenim el cas Matas, la persecució del jutge Garzón, Berlusconi, l’extrema dreta a França, etc.), és obvi que necessitem una major implicació de les forces d’esquerra en tots els nivells.
Sens dubte França és una república, però, per què volem una república si l’ha de governar la dreta?.
A Espanya les coses no ens van tampoc gens bé. L’esquerra sembla incapaç d’aconseguir una majoria suficient per a desfer-nos del passat franquista que corre lliurement per les nostres institucions, fins i tot al Tribunal Suprem, i no diguem als parlaments autonòmics i a les Corts espanyoles. Els tenim a l’església, amb veritables afirmacions que no tothom condemna, com, per exemple, les que va fer el Papa de Roma, ex militant de les joventuts hitlerianes, quan va dir que es perseguiria amb contundència el pecat (en relació a la xarxa de capellans violadors de menors d’edat), però que serien indulgents amb les persones (està clar què ha volgut dir!, no?).
Jo ho tinc clar: tengo la certeza de que los fachas, fascistas de antaño, amiguetes y parientes del dictador y fascita Francisco Franco, siguen entre nosotros, y no precisamente como fantasmas, sino en los más altos estamentos del poder y los no tan altos también. ¿De qué sirve entonces aquello?, para quien lo practique: Dios nos libre de todo mal.

Zapatero vs Terribas.-

(foto TV3)

Acabo de veure l’entrevista que TV3 li ha fet al president de Govern espanyol i m’he quedat sorprès. Primer, per la imatge de naturalitat, seriositat i convenciment de Zapatero, i segon per l’actitud professional i educada, tranquil•la, de la Mònica Terribas. La meva pregunta ha estat: per què no li ha dispensat el mateix tracte que al President Montilla?. La resposta que m’ha vingut al cap és que no convé que Catalunya maltracti a Zapatero, perquè això només faria créixer més animadversió vers Catalunya, i políticament no interessa. Després he pensat que, darrera l’experiència amb en Montilla, Terribas a fet una reflexió íntima sobre com es pot fer un periodisme de gran qualitat i no ser titllada d’agressiva i fins i tot de mala educació. Sóc dels que em vaig sentir incòmode amb l’entrevista d’en Montilla. Tampoc em va agradar el paper que va fer el President, sempre a la defensiva i dubtós, poc convincent, res a veure amb en Zapatero, molt relaxat i amb un discurs planer i entenedor, encara que no comparteixi bona part de les coses que va dir, per imprecís i perquè des del meu punt de vista, no gaire acord amb la realitat, però reconec que ho va fer molt bé. Va transmetre una bona imatge i va saber comunicar, i fins i tot, convenç. Fugint del contingut, m’esperava que, a part de tirar-li floretes sobre les capacitats polítiques i gestores del nostre President Montilla, hagués dit que comptava amb Catalunya per guanyar les eleccions a España, però no ho va dir, i això, de ben segur, pot crear alguns recels en les files del PSC.
Per qui esperaven una Mònica Terribas mordaç segur que no va ser una entrevista del seu grat. Desconec el nivell d’audiència, però a mi l’hora sencera se m’ha fet curta, i sense necessitat d’anar a la jugular ni tallar a l’entrevistat. Fins i tot m’ha sobtat que ella mateixa li ha buscat a en Zapatero solucions a les seves pròpies preguntes, potser massa, però el conjunt m’ha agradat molt més que l’entrevista a en Montilla. A veure què passa amb en Mas?.