Ciutadans febles, ciutadans indefensos.-

La brutal estratègia ideològica de la dreta europea, espanyola i catalana per intentar batre el darrer bastió de resistència social que són els sindicats de classe no és una qüestió baladí. Ho hem estat veient durant aquests mesos en tota mena de mitjans de comunicació: un escarniment mediàtic i ideològic sense precedent , qüestionant el paper de les organitzacions de treballadors i treballadores, culpabilitzant falsament les relacions laborals de la crisi econòmica, mentint sobre les causes i els seus efectes, assenyalant als aturats com l’escòria del país, criminalitzant als empleats i empleades públiques, etcètera.
El problema no està en el marc de relacions laborals d’aquest país, sinó en el conflicte en relació a la democràcia i el poder. Conquerir el poder dels centres de decisió en el treball ha estat sempre visceralment negat i reprimir, i ara, situant als sindicats com a elements de distorsió per a complir els objectius ocults de les agendes del s poders econòmics d’aquest país, que no són altres que la desregulació, la demonització de les organitzacions sindicals, el desmantellament dels serveis públics, la submissió de la classe treballadora al capritx d’aquells que intervenen en el mercat de treball i l’atac frontal a la democràcia.
Qui ens ha de defensar de les desigualtats socials?, dels abusos empresarials i polítics?, qui defensarà els nostres drets en protecció social? Només ens queden els sindicats de classe per a fer-ho, no ho veieu?.
I ara, amb aquesta nefasta reforma laboral, injusta i innecessària que només resoldrà els problemes d’uns quants desaprensius per facilitar al màxim l’acomiadament, per no haver de complir el compromís d’una norma d’obligat compliment com el conveni col•lectiu (no pagant el salari establer, canviant les nostres jornades de treball, etc.), qui és l’irresponsable?, nosaltres, que no hem provocat cap crisi o els qui ens han dut fins aquesta situació?. Per què hi ha aquesta fortíssima campanya contra els sindicats i per què es carrega contra els treballadors i treballadores?, només amb un únic objectiu: desmantellar l’estat democràtic i de dret. No hi ha altre raó. La crisi és l’excusa perfecta per aplicar polítiques caòtiques en contra de la democràcia, perquè els rics siguin més rics a costa dels pobres, que cada cop en seran més i més pobres.
El treball s’ha convertit en una mercaderia, es volen desmantellar els febles serveis públics amb els quals disposem un baix nivell d’estat del benestar i apostant per la màxima flexibilitat que han de governar els empresaris (públics o privats, és igual), sense obligacions, això sí, aquestes únicament pels treballadors i treballadores, perquè el nou patró del segle XXI ha de tenir la condició de noucentista,pel que fa a les relacions laborals, i de planyider de les seves desgracies com a bufó del propi sistema econòmic capitalista. Restarem al capritx dels nostres ocupadors. Ningú no podrà qüestionar legalment cap acomiadament, cap rebaixa de salaris i de condicions de treball, cap pèrdua de drets, res!. Menys drets i més control dels treballadors i treballadores, aquesta és la conseqüència de la Reforma Laboral del PSOE. I el que és pitjor, no saps què malament estàs fins que no t’hi trobis.

Sense sindicats no hi ha democràcia i no hi ha cap futur millor (amb aquesta contundència s’ha expressat l’especialista en dret laboral Miquel Falgueras durant l’acge que es va celebrar ahir al Paraninf de la Universitat de Barcelona, en mig d’un extens públic format per estudiants i persones relaciones amb el món acadèmic).
Sense sindicats no hi ha esperança. I les persones tenim dret a un món millor, o no?. No sembla que sigui aquest a la fita que persegueixi la reforma laboral. Estem sota el poder de l’oligarquia, el poder de les persones riques lliures contra les persones pobres no lliures (va dir en Miquel Falgueras).

S’ha trencat el pacte de pau social per l’Estat del Benestar, s’ha trencat el diàleg social, s’ha trencat la democràcia, venuda com a un valor obsolet que s’ha de transformar per donar més poder al capitalisme. Menys Estat i més capitalisme, clama la dreta conservadora que governa aquesta ideologia que ha col•lapsat els mitjans de comunicació. Sí, menys Estat i més desregulació, menys control, és a dir, més desigualtats, més pobresa, menys despesa social i més rendes de capital. Menys salari i més precarietat.
El camí que ha de construir totes aquestes mesures és diu individualisme, que s’ha de posicionar en contra dels drets col•lectius, el discurs antisindical, la demagògia de la xenofòbia, la por a perdre la poca llibertat que ens queda. Això és el que ens estan preparant.
El mercat i les entitats financeres són la nova Inquisició del segle XXI. Són capaços d’enfonsar països si prediquen discursos contraris a la bèstia del nou liberalisme econòmic i polític.
Però que ningú s’enganyi. Aquestes polítiques socials i econòmiques que vivim enl’actualitat, no són producte de cap ocurrència, al contrari, són fruit d’una extensa i profunda meditació d’aquells qui no s’han conformat en ser miserablement rics a costa dels altres, sinó d’aquest que ambicionen tenir-ho tot, encara que això vulgui dir condemnar en la més absoluta pobresa a aquells qui tingui al seu voltant. I és igual que sigui a Orient o a Occident, al Nord o al Sud.

Civilitat o barbàries?, democràcia o oligarquia?. Això és els que ens estem jugant amb la vaga general del 29 de setembre. És un conflicte d’interessos i no hi ha resignació possible per part de la classe treballadora i dels seus sindicats. No hi ha abatiment possible. No hi ha espai pel fracàs.
El 29 de setembre, aturar el país és el nostre deure. Per defensar-nos, sí, en defensa pròpia. Per garantir un futur amb drets. Sortim a defensar a les persones d’aquesta bèstia immensa del capitalisme que ens vol febles i pobres, indefensos i submisos.