dissabte, 6 de març del 2010

El jutge Garzón i l’espasa de la Justícia.-

El lamentable espectacle de la Justícia espanyola contra el jutge Garzón és molt més important del que pot semblar en un principi. No és només una qüestió d’interpretació de la justícia, sinó és el trencament de la independència d’uns dels braços que garanteix la Democràcia en el nostre país (aquesta malmesa, insuficient i feble democràcia espanyola). Un dels tres poders està en perill, i no serà per la pròpia Llei, sinó pel poder que tenen alguns grups de pressió, molt vinculats als franquisme, que no tenen cap vergonya en fer el que hagin de fer (la fi justifica els mitjans, per a tant d’ells!) per tal d’aconseguir els seus propòsits i per això es defensen amb totes les armes que tenen al seu abast. I la nostra feble democràcia, construïda sobre els peus de fang d’un postfranquisme amb massa franquistes vestits de demòcrates, s’està trontollant amb el consegüent perill de posar de potes enlaire un sistema fonamental de la nostra democràcia. Si les seves pretensions de castigar al jutge Garzón prosperen, la democràcia haurà patit una ferida mortal que representarà una seria involució en el nostre país. Ningú voldrà jutjar als poderosos per por a ser castigats, per por a ser calumniats i per por a ser separats de la seva carrera professional. Ens juguem l’equanimitat de la justícia i pesarà més l’espasa que l’equilibri de la balança. Tornarem a un sistema fosc de la justícia on els de sempre determinaran el límit entre el que ells considerin just (és a dir, tot allò que no suposi un perill per als seus interessos particulars) i la credibilitat en el sistema judicial caurà en picat. Confio que al final deixin a Garzón com està, perquè sinó haurem de començar a moure’ns tots per a defensar-nos d’un nou absolutisme modern. Se m’acudeix la idea de donar de baixa a tots els jutges del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional que tinguin més de 55 anys, per no deixar cap dubte de les seves relacions amb el feixisme i una mena de Llei d’ultra eticitat perquè no tinguem cap jutge que en el seu entorn familiar i d’amistats estigui capitanejat per ex franquistes. Després s’hauria d’entrar, i fort, en el codi deontològic dels mitjans de comunicació i garantir la seva veritable independència, perquè és tan evident que no hi ha llibertat d’expressió en aquest país que clama al cel que ningú no ho denunciï. No és que no ens puguem expressar lliurement, només faltaria, el que passa és que no tot el que s’expressa es recull als mitjans de comunicació, i quan es fa, carai!, de quina manera tan tergiversada. M’uneixo a la defensa del jutge Garzón, i no per una defensa a la seva persona, sinó per tot el què representa, que és molt més del que a alguns li pot semblar. El fastigós solgan del feixisme del dictador Franco continua vigent per aquests potsfranquistes i com es veu, el continuen intentant practicar.

dimecres, 3 de març del 2010

Les Cambres de comerç i la proposta d’esclavitzar els joves.-

Aquests dies he llegit i sentit la increïble manca de seny dels qui proposen un contracte dirigit al sector més castigat per la precarietat i l’atur (els joves), sense protecció social ni dret a l’atur (com si estiguéssim a Hollywood, per cert, una expressió que en el seu dia va molestar molt a una part de la patronal gironina representada en la FOEG).

La proposta d’aquest grup d’empresaris neocons de segona categoria que tenim per les espanyes de la CEOE, m’han obert les ganes d’opinar una mica amb la indignació del qui enten que és una tremenda barbaritat.

En realitat jo pensava escriure sobre una altra cosa: de les Cambres de comerç, indústria i navegació, a propòsit de les seves properes eleccions.

Si em permeteu, faré un breu resum del que són i per què, les Cambres oficials avui.

Fent una mica d’història, les cambres oficials de comerç, indústria i navegació varen ser creades per un Reial decret el 1886, reconeixent com a tals les associacions voluntàries de comerciants industrials i naviliers. Però no fou fins el 1901 que no es van convertir amb caràcter d’establiments públics i ja el 1911, amb la Llei de Bases, no s’establí el model d’adscripció forçosa, pagament obligatori de quotes i se’ls amplià les funcions públiques que tenien atribuïdes. Aquesta situació va continuar fins la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres oficials de comerç, indústria i navegació. És a dir, no es va modificar la seva regulació fins a 83 anys més tard, i a sobre canviant poca cosa.

Com deia, és curiós que aquesta nova Llei (83 anys més tard de la darrera) no va modificar la personalitat jurídica de les cambres oficials i continuava amb una tradició inalterada, definint-les com a corporacions de Dret públic. A Catalunya tenim una regulació pròpia, la Llei 14/2002, és a dir, quasi un segle més tard de la de 1911. Es pot considerar, doncs que les cambres són hereves de la Llotja de Mar, del Consolat de Mar i la Junta de Comerç. Institucions que no acaben d’encaixar amb un sistema modern com l’actual.

La Llei diu que les cambres han de tenir una estructura i un funcionament democràtic, i aquí és on li veig que la cosa no acaba de funcionar. Encara que parlar de democràcia avui és parlar d’una democràcia incomplerta (o dit d’una altra manera, una democràcia que no és en la seva totalitat és una democràcia que ha de venir, per tant no se li pot dir estrictament democràcia en la seva globalitat, però aquest és un altre tema). Com deia, les Cambres tenen com a finalitat la representació, promoció i defensa dels interessos generals del comerç, la indústria i la navegació i la prestació de serveis a les empreses que exerceixin les activitats indicades, sens perjudici de la llibertat sindical i d’associació empresarial i de les actuacions de les altres organitzacions socials que legalment es constitueixen. Però en realitat són una altra patronal amb vestit de Dret públic, i per què, doncs perquè els electors són les persones jurídiques o naturals, nacionals o estrangeres (per cert, no en conec a cap!), que exerceixen activitats comercials, industrials o navilieres en territori nacional.

La seva organització és aparentment senzilla. Els seus òrgans de govern són: el Ple, com a òrgan suprem, el Comitè executiu, que és l’òrgan de gestió, administració i proposta, i el president, que és escollit pel Ple de la manera com determini el seu reglament intern (si voleu més informació, la pròpia Cambra de Girona té al seu web informació més detallada sobre la seva composició i el sistema electoral).

Les cambres estan subjectes, en l’exercici de la seva activitat, a la tutela de l’Administració de l’Estat o de les respectives comunitats autònomes, com és el cas de Catalunya. Aquesta funció tutelar comprèn l’exercici de les potestats administratives d’aprovació, fiscalització, resolució de recursos, suspensió i dissolució. Això també inclou la fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

Avui, les veus més acaloradament positives, diuen que el paper de les cambres esdevé imprescindible per a la modernització i la competitivitat de les empreses catalanes en camps com la implantació de noves tecnologies, la formació permanent a les empreses, la promoció, el suport logístic, el foment i la projecció exterior i la creació de noves empreses, etc. I és cert, influeixen molt, però a tenor dels seus edificis, per exemple el de la Cambra de Girona, que se sembla més als vells edificis dels antics ministeris franquistes, un no sap realment si aquesta apreciació té l’abast que els seus precursors li volen donar. Jo sóc més partidari de defensar aquesta responsabilitat a l’Administració de la Generalitat de Catalunya i amb les conselleries corresponents. Per això quan parlem de racionalitzar l’Administració, no estaria de més, pensar en què fem amb les antigues Cambres Oficials (i no ho dic en el sentit de mantenir-les, si més no com fins ara).

En fi, torno a insistir. A la pràctica una patronal més. Així és com les he vist i viscut sempre. Per posar-vos un exemple inclòs dins la mateixa Llei 14/2002: en el seu capítol Vè defineix els òrgans de govern que abans he resumit i les seves funcions. I es preveu la presència al Ple de les cambres, amb plenitud de drets, de persones de reconegut prestigi nomenats a proposta de les organitzacions empresarials més representatives. És o no una clara presència del poder patronal?. La patronal ja té les seves pròpies organitzacions, no creieu?. Sé que és tradició, sobretot a Catalunya, mimar amb escreix al món empresarial, però ja comença a ser hora de mimar també a la classe treballadora, la que sempre acaba pagant els plats trencats pels altres. No demano un estatus social ni administratiu especial, demano una porció de la influència que gestionen els empresaris per a preservar i defensar els seus interessos en totes les institucions, inclòs el Govern, de manera que també els treballadors i treballadores, a través dels sindicats majoritaris, també tinguem veu dins del món empresarial, o com a mínim amb la mateixa força que tenen els empresaris a través de les cambres de comerç, on els treballadors som purs espectadors. Aquesta seria una pràctica que incidiria en la democratització de la nostra societat, poder participar també de les decisions que adopten les empreses sobre els seus treballadors i treballadores, compartir responsabilitat compartint informació i dret a decidir i a opinar, cadascú en el seu paper, però assumint que una empresa no és un propietat patrimonial, sinó que té persones dependent i per tant, la responsabilitat de l’empresa s’ha de gestionar també amb els criteris de les persones que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Una empresa no pot ser gestionada com si es tractés d’un cavall, d’una obra d’art o d’un vaixell. No, perquè tot el que afecta a l’empresa, afecta també a les persones i al seu entorn social i mediambiental (però aquest també és un altre debat).

La veritat és que feia dies que volia parlar d’aquest tema. El periodista Oriol Puig m’ho ha recordat en el seu bloc i li agraeixo, perquè malgrat aquests dies estic una mica embolicat, he pogut trobar un momentet per a ordenar algunes de les idees que, des de fa anys, em rondaven pel cap. Espero que siguin raonablement coherents. Ell mateix començava el seu comentari dient que la “FOEG i la Pimec han consensuat una candidatura única en les eleccions a la Cambra de Girona”. No és aquesta una clara injerència de les patronals?. Segurament, però del tot legal. Per acabar, de les 46 places a concurs, només 5 restaran cobertes per dones empresàries, i dic jo, si les Cambres Oficials tenen caràcter de dret públic, no han de complir la Llei d’Igualtat i proposar candidatures on es respecti la proporció del 60-40, és a dir, un màxim de 40% d’homes en les candidatures i un mínim del 40% en les dones?.
També hi ha una altra cosa que em crida l’atenció, i és la contradicció entre la defensa dels interessos públics, per exemple, no estar d’acord en rebaixar drets i proteccions de les persones treballadores i l’altre demanar, per exemple, aquest contracte cutre (que d’alguna manera ja va existir l’any 1995, dedicat als joves (un dels sectors més castigats per la precarietat i l’atur), sense cap mena de protecció social (sense Seguretat Social ni dret a l’atur i amb un salari més baix (com és possible?)). Vaja, una meravella de contracte, això sí, apunten els empresaris que serien molt flexibles en l’aplicació d’aquesta cucada de contracte (no entenc, en quin sentit?). Sort que aquest no és el dret públic que ha de dirigir la vida econòmica del nostre país. Per això, tenen sentit les Cambres Oficials al segle XXI?.

dilluns, 1 de març del 2010

A propòsit del 8 de març, Dia Internacional de la Dona treballadora i la Cimera de New York.

He llegit que algunes plataformes feministes han posat en marxa una campanya coincidint amb la Cimera de New York que comença avui (dura fins el dia 12), perquè el Vaticà abandoni les Nacions Unides, apostant, d’aquesta manera, i amb fermesa, per la laïcitat dels estats (sembla obvi que s’hauria de demanar que l’ONU també deixés d’estar integrada per alguns països, però potser llavors correríem el risc de quedar-nos sols i començar a plantejar-nos si val la pena mantenir l’ONU com està o si cal desintegrar-la. Però aquets és una qüestió).
A mi m’ha semblat una iniciativa de primera línea. A més a més ha sortit de l’anomenada Declaració de Còrdova, una plataforma nascuda pel recolzament del lobby europeu de dones (títol que no em sembla el més apropiat, per les connotacions negatives que té el terme en sí, però que em sembla de tot necessari com a declaració de “guerra” al món masculinitzat que tenim, on les dones continuen tenint un paper secundari en allò on té a veure a moure les garrofes. Molt hem d’avançar encara!, per tant, em sembla bé, molt bé, que es demani que el Vaticà abandoni les Nacions Unides (pur eufemisme, per cert!), perquè sempre ha estat un clar obstacle i un gran aleccionador en contra els drets de les dones, des del seus inicis, i a favor de l’absolutisme de poder masclista (només cal mirar la seva estructura i els seus valors i les seves proclames sobre l’avortament, el paper de les dones en la nostra societat, etc.).

Quinze anys després de la Cimera de Beijning (Xina), les ONGD (ONG pel desenvolupament), ens alerten en el darrer informe “La Cooperació espanyola i europea davant els reptes de Beijning”, que la situació de la dona en el món ha empitjorat notablement durant la darrera dècada (quan encara no estàvem en crisi, és clar, que només una quants no ho estàvem, els altres tenen una crisi crònica). I en aquest informe s’apunta que aquesta situació és producte de la manca de voluntat política, que ha fer créixer l’escletxa de gènere, fins el punt que el 70% de les persones que viuen en l’extrema pobresa al nostre món (uns 1.200 milions de persones), són dones.

Aprofitant la presidència espanyola a Europa es demana la concreció d’un pla d’acció sobre la igualtat de gènere en cooperació i desenvolupament, que ja s’està preparant per part del Govern espanyol (com si no es sabessin ja les causes i les solucions!), el qual es demanarà que també transcendeixi a la resta dels Estats membres.

Treure la invisibilitat de les dones, així com aconseguir accions per un avanç real, no sobre el paper (diu l’informe), dels drets de les dones, són els principals missatges que duen les nostres representants a la Cimera de New York que s’ha obert avui (aquest informe el podeu consultar a http://urgeotraeuropa.org/mm/fi...) . Jo diria que “uregeixen” altres polítics per fer d’Europa i el món quelcom diferents (però per millorar-los, que per a empitjorar-ho ja ho fan prou bé).