ull de verècula

Una trista història de mocadors

Mira que som complicats els occidentals: uns volen salvaguardar el dret individual d’utilitzar els símbols religiosos d’aquelles qui suposadament no saben o no poden, però continuem donant classes de religió catòlica a les escoles; uns altres els volen prohibir usant com argument una suposada llibertat, però una bona part dels impostos, via IRPF, serveix per pagar a l’església professors de religió cristiana, per posar un exemple; uns altres volen directament prohibir-los, mentre amaguen les creus sota els uniformes ...

Estic convençut que el problema de la nena del mocador de Girona es podia haver resolt en la més estricta intimitat, des del respecte de les creences i la discreció de les paraules. D’aquesta manera no hi haurien hagut declaracions, tertúlies radiofòniques ni portades de diaris.

Estava pensant en què deu pensar la pobra nena de nou anys si surt per la tele per una cosa tan normal com portar un mocador al cap. Potser és que el problema no és el mocador, si no la religió?.

No és més preocupant la pràctica de la intransigència?.

Com que nosaltres som tan complicats pensem que no és el mateix el “glamour” de la moda, que un simple mocador. No sé perquè ningú no se’n recorda del costum de portar dol (només per les dones), el mocador al cap de la nostra pagesia o l’encara vestit de monja, de color gris pàlid, no sigui que senti bé a la cara, o el frac estrany de capellà amb la sotana de cap a peus que encara avui corren pels nostres carrers?.

Tants anys pensant que el que fèiem era el que era correcte que ara, quan venen d’altres cultures i móns, continuem pensant que la nostra manera de pensar i de ser, amb tots els seus defectes, continua sent la única veritat absoluta d’aquest món. Com si això fos possible!.