ull de verècula

L’atur com a conseqüència de la crisi

Després de conèixer les darreres dades sobre l’atur em reafirmo a mi mateix en aquesta reflexió: cada cop estic més convençut que aquesta crisi no acabarà fins que l’Estat no deixi d’injectar diners públics en les entitats financeres i en les diferents empreses que avui diuen que estan a punt d’enfonsar-se. Encara que sembli una afirmació extremadament contundent, crec, si és pogués fer, que ho dubto, que si tots els diners que s’han donat a les entitats financeres i empreses s’haguessin destinat a crear ocupació directe a través de l’ocupació pública, hauríem fet un enorme pas endavant per a minvar l’enorme distancia que ens separa de l’Estat del Benestar i social dels països europeus dels 15 i haguéssim donat una lliçó a qui ens han dut fins aquesta situació.
Tinc la sensació de que s’estan donant pals de cec. Aquesta és la pitjor sensació que pot tenir la ciutadania, perquè crea desorientació, desconfiança i por al que pugui passar. L’altre dia, precisament, vaig sentir una conversa curiosa en un bar on el propietari afirmava que havia cancel·lat tots els comptes corrents que tenia, perquè ja estava fart de pagar interessos als bancs i caixes, i que ara ho pagava tot en metàl·lic.
Potser quan les entitats bancàries se n’adonin que els diners que tenen no són seus i deixin de rebre ajudes econòmiques que només fan servir per a apaivagar els seus propis forats, forats que han creat amb els diners dels altres; i quan les empreses que s’han estat enriquint grollerament durant aquesta darrers deu anys vegin com l’administració els gira la cara per insolidaris, potser aleshores es posaran a treballar per aconseguir, amb seriositat, superar aquesta crisi. I s’acabarien els xantatges de les empreses als governs i les falses amenaces sobre la viabilitat, etcètera, etcètera, etcètera.