Si els teus pares ens engayen, et castiguem a tu!La intenció del Departament d’Educació de sancionar als pares a través dels seus fills quan hagin falsejat les dades per accedir a un centre públic em sembla una temeritat. No hi ha altres problemes més greus a l’ensenyament català que la pre-inscripció?. Aquest és el model pedagògic de la nostra societat i de les nostres institucions: castigar al més feble, a qui no es pot defensar?.
Dic jo que el Departament d’Educació, a les portes d’una vaga dels seus professionals, té altres problemes a resoldre que no pas perseguir als pares i mares que els enganyen amb el padró municipal. No seria millor pensar quines són les causes que provoquen això?: manca d’assistència social necessària, manca de transport públic adequat, manca de centres educatius suficient, una política educativa vers la concentració de la immigració que no sabria com definir, etc. Em pregunto si no és una altra cortina de fum per intentar desviar l’atenció davant dels problemes greus que té l’educació i l’ensenyament catalans?.Què passa, per exemple, si una fill o filla d’una parella separada amb dos residències diferents i dos empadronaments diferents decideixen posar l’adreça de més proximitat d’un dels dos?, o l’adreça més propera al centre de treball, o a la dels avis, que són els qui s’encarregaran d’anar a buscar a la mainada?. No sé, aquestes i d’altres preguntes se’m passen pel cap. No sé, què n’opineu vosaltres
4 comentaris:
A mi, el que realment em preocupa de tot plegat és la manca de respecte que hi ha a les aules, i no tant on estan empadronats els nens.Em preocupa la manca d'interès i de motivació que trobo en els estudiants (sobre tot adolescents, ja que en tinc una a casa), la llei del mínim esforç, la indiferència i la manca de curiositat i de gust per, senzillament, aprendre.
Penso que resoldre aquests problemes és una tasca més interessant i molt més beneficiosa i productiva per tots, que no pas sancionar uns pares que empadronen el nen a casa els avis perquè seran ells qui el reculliran i el portaran a escola, i se'n faran càrreg quan no hi pugui anar.
Hola Silvia,
Segurament la possible manca de respecte és fruit d'una societat que ha acostumat als fills i filles a la llei del mínim esforç i a la falsa competitivitat. No vull generalitzar. No tots els alumnes es comporten així. La motivació a les aules té a veure amb la pedagogia de cada professional, però també amb la motxil·la que la gent jove porta de casa. Conec adolescents magnífics i molt respectuosos, jo també en tinc a casa, i també en conec que no ho són.
Per apendre bé s'ha d'ensenyar bé, i per a fer-ho s'han de tenir els recursos suficients i adequats. Potser és aquest el problema de l'educació catalana, que no tenim els recursos suficients.
El nostre sistema educatiu ha permès una cosa mervallosa, que els i les adolescents, independentment del seu nivell, puguin comparir una aula des de la diversitat de coneixements i nivells personals. Abans estavem més triats, però aquesta atenció a la diversitat s'ha de dotar dels recursos necessaris, i aquí és quan les coses no funcionen: ratios per sobre dels adequats, barracons, menys professionals, menys dotacions, etc.
Els ciutadans i ciutadanes del futur són els que avui estan a les aules. Si alimentem aquesta sensació de "no futur" tindrem un futur ben magre. Sort que no tots els joves ni totes les persones pensen en un futur pitjor i tenen l'esperança que les generacions futures seran millor que les nostres (de ben segur!).
Gràcies de nou pel teu comentari.
Tens raó, però el pas de la teoria a la pràctica és el que no sé com s'ha de resoldre. Quan, de 25 estudiants d'una classe (i n'hi ha 4), només hi ha dos ó tres que passen "nets" cada evaluació,(per sort, la meva és un d'aquests 2 ó 3) penso que alguna cosa passa. No soc tant pessimista, eh? Senzillament em toca enfrontar-me amb una situació que no entenc i que, per moltes voltes que li dono, per molts arguments que faci servir amb els nens, la cultura del "tot val" i "esforçar-se no serveix per res" és més atractiva. Quan les coses són fàcils, massa fàcils, acabes per no donar valor a res.
PS. La meva filla gran, tot i els 14 terribles anys i el deixar-se arrastrar per les tendències que comento,vol anar a la Universitat. Aleluya! I el petit, amb 12 anys i la seva germana en perspectiva, també. Però penso que és trist que en general, (sempre parlant en general, clar que hi ha excepcions! Per sort) no valorin la sort que tenen de poder accedir a l'ensenyement, l'aprenentatge i l'educació.
Un plaer parlar amb tu.
T'entenc perfectament, jo en tinc un fill de 15, una altra de 12 i una petitona de 5. Així que també estic distret. Per cert, enhorabona per la criatura (en el bon sentit de la paraula!) que ha ve venir.
Publica un comentari a l'entrada