divendres, 16 de gener del 2009

Deflació i negociació col·lectiva

Què passaria amb la negociació col·lectiva si entréssim en deflació?. Anem per parts. La deflació és la caiguda generalitzada del nivell de preus de béns i serveis, No sembla que això estigui passant en l’actualitat. Una situació econòmica deflacionista repercuteix directament en el consum, ja que a una escalada de reducció de preus la gent s’estima més no comprar perquè és previsible que uns dies més tard siguin més econòmics. Això tampoc no està passant i en tot cas passaria només amb béns i serveis que no tenen a veure amb les necessitats de les persones (aliments, transport, energia, educació, medicines, prestacions mèdiques i de salut, etc.).
Si el diner que injecta el Govern per a contrarestar aquesta possible tendència de congelació del consum, es continua utilitzant amb fins purament especuladors, com els indicis semblen apuntar, la cosa es complica perquè és llavors quan la liquidesa de les empreses i particular pel seu dia a dia no funciona.
Tots els manuals econòmics apunten que per a solucionar el problema s’han d’aplicar dos tipus de mesures: les anomenades polítiques monetàries destinades a baixar el preu del diner, que a Europa només ho pot fer el Banc Central Europeu, baixar els tipus d’interès per a incentivar el consum, cosa que ja estant fent però que les entitats bancàries estan pal·liant pujant les comissions perquè així continuen enriquint-se a costa de la desgràcia dels altres i amb el beneplàcit del Govern que els deixa fer; i polítiques fiscals que suposarien un augment de la despesa pública, equivocadament, des del meu punt de vista, una reducció d’impostos (jo crec que s’hauria d’actuar justament al contrari) i un augment de les transferències.
Jo crec que no estem en un procés de deflació, sinó de desinflació: és a dir, una reducció lògica dels preus després d’haver viscut una pujada desorbitada i sense cap pena de raó des de l’aplicació de l’euro. Jo feia la broma que un cafè que abans valia seixanta o setanta pessetes difícilment podria valer més de 80 cèntim i n’estem pagant 1 euro vint. Molt més que el doble de la nit al dia. El Govern havia d’haver intervingut a través de les agències de consum. Per això crec que una situació de desinflació és positiva per a l’economia, perquè situa els preus als seus nivells racionals i normals. Allò altre era una pura especulació de petit format.
Ara bé, com pot afectar una reducció del nivell d’inflació que estigui a prop del 0%?. Evidentment, després de moltes dècades en què el sindicalisme de classe ha basat les seves estratègies en matèria salarial sobre la discussió del nivell d’inflació per a que els treballadors i treballadores no perdessin poder adquisitiu, aquest model pot veure’s afectat per ineficaç i s’hauran de buscar noves fórmules, per exemple, que estiguin lligades a la productivitat (sempre, però, pactades i negociades amb la representació sindical i mai per imposició).
Estic completament en contra del discurs que està apareixent per part de la patronal de no aplicar la clàusula de revisió salarial perquè el que s’ha pactat per conveni està per sobre la inflació i molt. Ho trobo d’un despropòsit descomunal i una falta de respecte als propis treballadors i treballadores quan estem apostant per la qualitat en l’ocupació i una major productivitat. Sobretot quan durant una dècada s’han estat aprofitant d’una situació econòmica semblant a tot s’hi val, i en la què els treballadors i treballadores no s’han vist beneficiats , al contrari, se’ls ha pagat amb precarietat, baixos salaris i desregulació de condicions de treball.
En canvi, estic completament a favor de la defensa dels salaris per sobre de l’IPC, ja que portem dècades perdent poder adquisitiu en relació a nosaltres mateixos i en relació a l’Europa del 15.
Spain is diferent!, però no podem continuar fent del model fordista la nostra manera de ser, perquè sinó restarem condemnats al fracàs.