ull de verècula

Hope and change (esperança i canvi).-
(per cert, la foto ha estat publicada al país digital).

Esperança i canvi, dues paraules que, malgrat el seu immens significat, caben en una sola mà, i no en una mà qualsevol (de fet cabrien en qualsevol) sinó a la mà esquerra del secretari de premsa de la Casa Blanca, Robert Gibbs, i aquestes dues paraules, com si d’una xuleta es tractés les acompanya amb altres com: ous i llet.
Sospito que no es tracta de la llista de la compra, perquè ni l’esperança ni el canvi es poden comprar, sinó del guió d’un discurs, és a dir, les idees força per a un itinerari argumental que bé podia haver estat aquest: s’han de tenir ous (i disculpeu aquesta expressió tan masclista) i molta llet per convèncer a la gent de que ha de tenir esperança i que ens cal un canvi en el model econòmic i social dels EEUU. O alguna cosa semblant.
Nosaltres també necessitem esperança (i això que diuen que és la darrera cosa que es perd), i també un canvi (però no un canvi com el que pregonava Felipe Gonzalez o les darreres campanyes electorals del PSC, no). Aquest canvi ha de ser el del model econòmic i de les formes de governar. No m’estendré en explicar-ho, perquè ja ho fet altres vegades, però és que darrerament hi ha molta demagògia en la forma de fer política i en la mateixa opinió pública, i això no és bo, de cap de les maneres, perquè fa créixer la sensació popular de que cada vegada hi ha més distanciament entre les preocupacions dels polítics i la gent normal.
Avui he sentit a un empresari que estava convençut que la regulació del mercat de treball la farien ells, els empresaris pel seu compte i davant de la mirada impotent dels sindicats, ell deia que ja se sap, quan hi ha poca oferta i molta demanda, els sous baixaran com no res, i a més a més li donava un aire encara més carrincló dient que un cop que l’home, que era qui anava a buscar feina, li expliqués a la seva dona que havia renunciat a una feina perquè li pagaven poc, ells, la seva dona, li estiraria de les orelles i li faria tornar, perquè un salari, encara que sigui baix, és una entrada de diners a casa. Aquesta és la lamentable esperança d’un empresari. La meva, en canvi, és del tot diferent. Després ha acabat argumentant que eren els polítics i els funcionaris qui havien de donar exemple reduint-se el sou un 50%. Així és com s’alimenta la demagògia en aquest país nostre, i encara hi ha gent que es pensa que viuen al “Cotolengo” (i perdó per aquest país, que deu ser molt bonic i que jo desconec). Aquesta és la nostra realitat d’avui, i després ens enfadem quan ens comparen amb Grècia. Però si actuem com si estiguéssim al tercer món.
Aquest és el missatge que corre pels carrers. Si vols treballar ho hauràs de fer amb les meves condicions, el que vol dir precarietat, desregulació i pèrdua de drets. Aquesta és la batalla que els sindicats i els treballadors i treballadores hem de guanyar.
Esperança i canvi!, i tant que sí, un canvi en la mentalitat perversa del qui vol aprofitar-se dels altres.