ull de verècula

T’he trobat a faltar.-

Avui t’he trobat a faltar a Barcelona quan els mossos d’esquadra feien feines mercenàries i complien les ordres donades sense qüestionar si el que li deien que fes estava bé o malament. T’he trobat a faltar, amic meu i també a tu, no tan amic, també a Girona, durant la manifestació. També he trobat als simpatitzants dels polítics oficials, és clar, uns estaven buscant candidat per les properes eleccions, uns altres s’estaven lamentant de per què no els havíem votat i una altres celebrant que només guanyen quan el vot d’esquerra s’absté d’anar a les urnes. Cap partit, menys CiU, sembla adonar-se del què vol dir que la ciutadania acampi als espais públics de Catalunya, és evident que ho han entès molt bé, la prova és que s’han endut els ordinadors, les cuines, el menjar, perquè han entès que eren eines perilloses, armes que la neteja no permet tenir. Quina neteja?. En altres temps es parlava de neteja ètnica, ara sembla que volen una neteja d’idees, quan la ciutadania vol una neteja de polítics, però per si de cas, el poder s’encarrega de “netejar” i treuen els “animalots” a passejar, a provocar innecessàriament a la violència i a utilitzar la força de les porres i de la prepotència sobre els cossos de ciutadans i ciutadanes indefensos que encara, fins avui, pensaven que la policia estava per defensar al poble de les agressions dels altres. I qui defensa al poble de les agressions dels governant?. La gent ha dit que prou, i és veritat que els que es queden a casa són molt més dels qui surten al carrer, però quan una revolució ha fet que tothom surti a defensar el seus drets?. Mai. Així de clar.
Ara el polítics tenen por, por dels ciutadans, perquè no els entén, perquè la distància entre la política i la ciutadania s’ha fet tan grossa que ha perdut el nord i encara es continuen preguntant, malgrat les evidència, per què?, per què no em voten?, per què no em creuen?, per què no em deixen fer el què vull?.
Potser no s’ha acabat el temps de fer política com la coneixem, però segurament s’ha acabat el temps en que una part de la població ha decidit estar en la parsimònia i ha decidit actuar. Són, som, els indignats, que de manera anònima o no, intentem, des d’allà on podem, aconseguir un altre món, un món millor. I avui, perdoneu que torni a insistir, t’he trobat a faltar, els qui critiquen el sistema, els qui fan discursos estrafalariament revolucionaris, els que no surten ni per anar al cinema, els qui passen de tot però després es queixen. Fins i tot a tu, a qui no conec, i a tu, amb qui no tinc amistat. A tots us he trobat a faltar.
Girona sembla haver despertat una mica d’aquella imatge de ciutat conservadora on els joves no es preocupen més que passar-s’ho bé. Encara ningú no sembla aprendre la lliçó. Em pregunto si a algú li interessa la lliçó.
En fi, demà no serà com a vull. I abans de que em descuidi: Felip Puig, dimissió!, al poble no se
la pot alliçonar amb garrotades. Quan un polític comet una equivoca d’aquest calibre ha de ser
conseqüent, o no és aquest el govern dels millors que tant li agradava fardar al nostre
president durant la campanya electoral. Que li preguntin a qui s’espera per ser operat,
al personal sanitari també, als ensenyants, als investigadors, als empleats públics i un llarg
etcètera que ja coneixeu.