Sé que el títol no fa la cosa: una llei de transparent poc transparent; una llei d’accés per fer poc accessible l’accés i una llei del bon govern d’un govern de dubtosa meritòria praxis democràtica.
Se n’ha parlat molt sobre aquest avantprojecte que d’aquí uns dies, i gràcies a la majoria absoluta del partit del govern, s’aprovarà, sens dubte.
Aquesta és, en molts sentits, una Llei sorprenent. Sorprèn que necessitem ser transparents, perquè hauria de ser una obligació intrínseca a la política i els càrrecs públics, però no és així. Sorprèn que la iniciativa surti d’un govern que va tenir un president que se’n va endur o destruir tots els arxius públics del seu mandat (i que, per cert, tot i ser punible i descaradament greu, no ha passat absolutament res). Sorprèn pel grau de cinisme implícit en ella, i també sorprèn perquè el resultat de la Llei és tot el contrari del què, en teoria, es pretén. És així un text trampós. Diguem que és un “xist” que no té res a veure amb una broma, en tot cas, una broma de mal gust.
No es tracta tampoc, com s’insinua en l’esperit del text, d’un text refós, però en canvi aprofita per legislar coses que res o poc tenen a veure ni amb la transparència, ni l’accés a la informació ni al bon govern i que alimenta amb un exhaustiu llistat d’infraccions (art. 16), entre les quals relaciona els serveis essencials en cas de vaga o l’incompliment de respectar la Constitució Espanyola. Simplement: un “xist”.
No sabem com serà l’Agència Estatal de Transparència, però tot apunta a que tindrà el mateix delit que la pròpia Llei: una transparència velada.
Des del meu punt de vista és un text efímer, inadequat pel seu contingut, que supedita els drets dels ciutadans als de l’Administració, d’un perfil de transparència manifestament baix, que no resolt, sinó limita encara més, els drets actuals a l’accés a la informació, amb petites modificacions com l’accés parcial, però després limitant l’accés en funció de la decisió que hagi pres l’Administració. Un text que perpetua el silenci administratiu negatiu i que obliga al ciutadà a demanar i a l’Administració a facilitar si li convé. Que no obliga a l’Administració a despullar-se.
Recapitulant una mica: les lleis actuals estableixen el dret d’accedir als documents de les administracions públiques com a principi general, amb els límits que planteja la legislació (massa severs). La protecció de dades de caràcter personal ha estat un dels arguments més utilitzats per a limitar l’accés a la informació, i aquesta nova Llei no planteja cap solució al respecte.
Sembla mentida que no s’aprofiti per aprofundir en els conceptes d’interès públic i drets de tercers, però és clar, si ho fes, es veuria nítidament que la Llei no té com a objectiu real aquests menesters.
Sobre l’accés a la documentació pública tots coneixem la Llei 30/1992 i en aquest cas, es podria haver aprofitat la nova Llei per garantir l’accés a la document d’expedients no resolts. D’altra banda, la Llei no diu que calgui garantir l’accés a la informació i no pas als documents, i passa de puntetes quan parla de la reutilització de la informació. S’ha de tenir en compte que la denegació de l’accés ha de ser motivat, però la nova Llei parla del silenci administratiu negatiu i d’uns terminis exageradament dilatats (un mes).
La manera de rebre la informació i el seu suport ha de ser escollida pel ciutadà, i no imposada per l’Administració.
Amb aquesta Llei hem perdut la oportunitat d’avançar democràticament en la defensa de la ciutadania, la corresponsabilització, el foment de la cultura i la participació dels ciutadans en els afers públics.
Se n’ha parlat molt sobre aquest avantprojecte que d’aquí uns dies, i gràcies a la majoria absoluta del partit del govern, s’aprovarà, sens dubte.
Aquesta és, en molts sentits, una Llei sorprenent. Sorprèn que necessitem ser transparents, perquè hauria de ser una obligació intrínseca a la política i els càrrecs públics, però no és així. Sorprèn que la iniciativa surti d’un govern que va tenir un president que se’n va endur o destruir tots els arxius públics del seu mandat (i que, per cert, tot i ser punible i descaradament greu, no ha passat absolutament res). Sorprèn pel grau de cinisme implícit en ella, i també sorprèn perquè el resultat de la Llei és tot el contrari del què, en teoria, es pretén. És així un text trampós. Diguem que és un “xist” que no té res a veure amb una broma, en tot cas, una broma de mal gust.
No es tracta tampoc, com s’insinua en l’esperit del text, d’un text refós, però en canvi aprofita per legislar coses que res o poc tenen a veure ni amb la transparència, ni l’accés a la informació ni al bon govern i que alimenta amb un exhaustiu llistat d’infraccions (art. 16), entre les quals relaciona els serveis essencials en cas de vaga o l’incompliment de respectar la Constitució Espanyola. Simplement: un “xist”.
No sabem com serà l’Agència Estatal de Transparència, però tot apunta a que tindrà el mateix delit que la pròpia Llei: una transparència velada.
Des del meu punt de vista és un text efímer, inadequat pel seu contingut, que supedita els drets dels ciutadans als de l’Administració, d’un perfil de transparència manifestament baix, que no resolt, sinó limita encara més, els drets actuals a l’accés a la informació, amb petites modificacions com l’accés parcial, però després limitant l’accés en funció de la decisió que hagi pres l’Administració. Un text que perpetua el silenci administratiu negatiu i que obliga al ciutadà a demanar i a l’Administració a facilitar si li convé. Que no obliga a l’Administració a despullar-se.
Recapitulant una mica: les lleis actuals estableixen el dret d’accedir als documents de les administracions públiques com a principi general, amb els límits que planteja la legislació (massa severs). La protecció de dades de caràcter personal ha estat un dels arguments més utilitzats per a limitar l’accés a la informació, i aquesta nova Llei no planteja cap solució al respecte.
Sembla mentida que no s’aprofiti per aprofundir en els conceptes d’interès públic i drets de tercers, però és clar, si ho fes, es veuria nítidament que la Llei no té com a objectiu real aquests menesters.
Sobre l’accés a la documentació pública tots coneixem la Llei 30/1992 i en aquest cas, es podria haver aprofitat la nova Llei per garantir l’accés a la document d’expedients no resolts. D’altra banda, la Llei no diu que calgui garantir l’accés a la informació i no pas als documents, i passa de puntetes quan parla de la reutilització de la informació. S’ha de tenir en compte que la denegació de l’accés ha de ser motivat, però la nova Llei parla del silenci administratiu negatiu i d’uns terminis exageradament dilatats (un mes).
La manera de rebre la informació i el seu suport ha de ser escollida pel ciutadà, i no imposada per l’Administració.
Amb aquesta Llei hem perdut la oportunitat d’avançar democràticament en la defensa de la ciutadania, la corresponsabilització, el foment de la cultura i la participació dels ciutadans en els afers públics.
En conclusió: em recorda aquella escena dels Groucho Marx "la parte contratante ..." (ja m'enteneu!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada