diumenge, 7 de setembre del 2014

Polítiques de transparència, arxius i responsabilitat social.-

El que ha de ser un camp d’oportunitats pel col·lectiu d’arxivers bé es pot convertir en un mer eslògan semblant a les certificacions medioambientals i a la responsabilitat corporativa empresarial. Pot passar quelcom semblant a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, a les ISO sobre qualitat i fins i tot a les campanyes mediàtiques de la “banca ètica”, és a dir, pur màrqueting.
És evident que aquest també és un tema aparentment nou per l’arxivístiva, però no ho és tant, perquè per a nosaltres la transparència ha de ser i és un dels factor primordials d’un fons documental, per aquesta raó, la garantia d’accés a la informació és un requisit que ens obliga a actuar com a professionals de  la informació.
Però no hi ha millor estratègia perquè tot quedi en un no res que embolicar-ho tot amb normes, reglaments i lleis, però també amb polítiques erràtiques i, perquè no, també obscures i contradictòries, que a la pràctica neguen allò què, en teoria, promulguen. Ja podem tenir portals de transparència, comissions, impulsos i altres ocurrències: tenim transparència local, internacional, estatal i fins i tot governamental, com si haguessin d’haver més d’una transparència. Sembla que sí, que hi ha transparència i transparències, de subtils i de més valentes. No. De transparència només n’hi ha una i els arxivers hem de tenir un paper actiu en el desenvolupament i la garantia del dret a l’accés a la informació. És aquesta una responsabilitat compartida, com ho és el món de l’arxivística. Un compromís de lleialtat vers la nostra professió. Una obligació professional per poder garantir la nostra funció com a servidors  de la ciutadania., perquè si ens creiem i defensem que l’arxivística moderna  és “la ciència que estudia els principis i procediments metodològics i tècnics emprats en la gestió, la conservació, l’organització i la comunicació dels documents d’arxiu, des del moment en què són generats, amb l’objectiu de preservat el testimoni dels drets, els interessos i la memòria de les persones jurídiques i físiques i racionalitzar els recursos d’informació en els organismes (“Manual d’Arxivística i Gestió Documental”, pàg. 30), no ens podem quedar al marge en la intervenció de les polítiques d’accés a la informació. No podem ser mers espectador que actuem en funció del que dicti la llei, sinó que hem d’estar presents des del mateix moment en què es comença a redactar la norma que ha de condicionar la nostra feina com a professionals de la informació i gestors de documents.