L'Europa social: cada cop més lluny? El nou Tractat de reforma de la Unió Europea és la prova més evident del fracàs estratègic de qui pensaven que vindrien temps millors. Aquesta reivindicació de l'Europa social avui està més lluny que quan discutíem sobre l'oportunitat d'una Constitució Europea, perquè tot apunta que ens han deixat sota la mà temible del capitalisme més averrant.
Tot i les millores d'alguns apartats del seu text (en comparació amb Niça), aquestes són de dubtosa aplicació i del tot insuficients. Són ambigües i poc clares, fins l'extrem de dificultar l'abast real del que proclama. Suposo que es deuen haver pensar que la literatura no era cosa nostra i que pel mer fet d'escriure quatre ratlles de càire social ja era suficient, en posaré alguns exemples: s'introdueix el concepte de plena ocupació (no vull pensar què és la plena ocupació per a un empresari transnacional, suposo que seria tipus: tots els treballadors i treballadores tenen dret a la plena ocupació encara que tinguin 30 contractes o més durant un any). No s'explica què s'entèn per "plena ocupació"; o un altre exemple: introdueix el concepte d'economia social de mercat i a mi se'm posen els pèls de punt quan relaciono la contradicció entre l'economia social entesa com un bé comú i el capitalisme financer entès com a producte especulatiu en mans del lliure mercat, amb nul intevencionisme de les administracions (això sí, només en cas de necessitat de revifar una empresa) i la més despiadada intenció a tenor d'una única veu que digui: visca el capital!
Quant a la carta dels Drets fonamentals, quasi bé l'unic bastió comí que ens podria quedar a l'esquerra europea, diu que s'ha de convertir en una carta jurídicament vinculant. Però, què vol dir que s'ha de convertir?, com és que el mot "vinculant" no es defineix amb claredat?. Sense ànims d'alarmar a ningú, perquè no hi ha motius, la qual cosa ens situa en un futur incert, un escenari molt més complicat i difícil del que vam tenir quan es parlava de la Constitució Europea, per tant, ara depenem, com quasi sempre, de la bona o no voluntat dels governs de torn.
El paper dels interlocutors socials també queda força malmés perquè no ens reconeixen el paper fonamental que exercim en una societat moderna com la nostra.
És per tot això, que la Confederació Europea de Sindicats (CES) té previst fer tot un seguit de mobilitacions al voltant de les eleccions europeesde 2009 i, francament, si no hi ha una verdadera unió d'interessos de totes les forces polítiques i socials d'esquerres per incidir directament en la construcció d'una Europa Social, no crec que, de cap manera, ens poguem sortir d'aquesta embratzida ultra liberal i coservadora.
Els treballadors i treballadores europeus només podrem guanyar la batalla si anem tots i totes alhora, sumant esforços, voluntats i objectius. Caldrà veure quina serà la reacció de cadascun dels actors que intervenen en tot aquest procés.
Llarga vida al sindicalisme general, de classe i internacionalista!
